Inici Etiquetes Entrades etiquetades amb "transfòbia"

transfòbia

En Femme impulsa un documental

Notícies

11/04/2016

8713

En Femme és un club, és un espai, és una trobada, serà un documental que recollirà l’experiència de les persones que s’hi apleguen i practiquen el “cross-dressing”.
Es posa sobre la taula el gènere, les vivències i els prejudicis socials de les dones trans i persones que practiquen el cross-dressing.
Per a fer possible el documental han iniciat una campanya de micromecenatge en la que demanen aportacions i compromís per poder donar visibilitat als continguts. Actualment ja treballen en el llargmetratge, del qual ja han enregistrat el 90% i està liderat per un equip de luxe:
Guió, direcció i producció: Alba Barbé i Serra 
Assessoria: Laia Manresa Casals 
Direcció de fotografía: Mar C. Llop 
Edició: Zoraida Rosselló Espuny Diseny de so: Pol Galofre Molero
 Composició musical i Interpretació: Clara Peya
Etalonatge: Maria Escala Ribas

Encara queden 5 dies per a fer aportacions, podeu fer-ho a:
http://www.verkami.com/projects/14308-enfemme-un-documental-entorn-el-cross-dressing

Amb vergonya i sense por

29/03/2016

4528

Ja fa dies que allò que passa en la vida de les persones refugiades que fugen de la guerra a Síria és un escàndol: criatures, homes, dones, persones grans, amb discapacitats… i persones LGTB que resten invisibles i que quan arriben, fugint de la violència, troben una Europa que els tanca les portes, les oportunitats i els tracta de forma indigna. UErgonya!

Fa uns dies que corre una notícia, unes imatges, un vídeo de dos homosexuals marroquís vexats, agredits, sagnant, exposats. Al Marroc l’homosexualitat està prohibida i les agressions es sovintegen, lluny de protegir les persones del col·lectiu el govern de Marroc, un dels aliats de la UE i de l’Estat espanyol, amenacen amb perseguir i castigar les persones del col·lectiu que vulguin venjar-se de les agressions patides. Tot i així les associacions de drets de la comunitat LGTB del Marroc surten al carrer i denuncien. Sense por!

Sense por i amb molta vergonya del que passa, del que deixen que passi. Sense por i amb vergonya de la manca de polítiques, la manca de sensibilitat, la priorització del mercat front als drets. La LGTBIfòbia no és cap broma, la patim al país (més de 50 agressions a Catalunya en els darrers catorze mesos segon l’Observatori contra l’Homofòbia) i veiem com la pateixen a altres països o persones que són com nosaltres i busquen refugi fugint de la violència. O com la pateixen aquelles i aquells que es visibilitzen i trenquen esquemes i lluiten contra les amenaces com ara la comunitat a Bangladesh.

Seguirem denunciant sense por i esperem que aviat poguem deixar de sentir vergonya.

Educar contra la transfòbia

11/02/2016

5355

“La transfòbia mata” és potser un dels lemes més visibles les darreres setmanes, després del suicidi per bullying LGTBfob del jove Alan. Però la LGTBfòbia i, en concret, la transfòbia no és una violència d’ara. L’Alan i la Sònia esdevenen sìmbols de la mateixa. Com podem combatre la transfòbia? IDEMTV i La Directa parlem amb entitats que fan propostes, demandes i reivindicacions concretes.

Va de bruixes, dones sàvies i lliures

04/02/2016

5435

Encara avui quan es parla de bruixes, es parla de maldat, de ser abjectes, de pocions miraculoses i sobretot de dones lletges i que vivien al marge d’una societat que les odiava. Encara avui tenim més literatura fantàstica que estudis rigorosos, la història oficial ho considera un tema anecdòtic i frívol.

Durant segles han estat perseguides, avui gairebé no sabem quantes dones van estar executades víctimes de la intolerància. Entre els segles XV i XVIII van ser legalment assassinades entre mig milió i tres milions de dones. Persecució que es va donar especialment en les “evolucionades” societats occidentals, Europa i les colònies americanes.

Un dels primers inquisidors que va raonar sobre la necessitat de perseguir-les va estar el predicador català Raimon de Penyafort, qui va demanar permís al Papa Alexandre IV. Però va estar Joan XXII el 1332 que va iniciar la persecució. Generalment van estar les autoritats locals les que més es van acarnissar amb elles. A casa nostra el va seguir l’inquisidor gironí Nicolau d’Eimerich, ell en el Directorium Inquisitorum les acusava de ser “servidores del dimoni”

A mitjans del segle XIV a les zones rurals catalanes s’inicien les persecucions, les acusacions poden ser de bruixeria o també d’heretgia. A Amer (La Selva) el 1427 va estar la primera execució de la qual es té constància, després van seguir moltes, encara avui no es coneix l’abast exacte de la persecució. Les primeres morien a la foguera, al segle XV abans de ser cremades les enforcaven.

Es tractava de dones que generalment defensaven una sexualitat lliure i sense lligams, podien viure soles o amb altres dones, eren alquimistes, perfumistes, dides o cuineres. Sabien d’anatomia, botànica, sexualitat, amor i reproducció, coneixien les plantes i les seves virtuts, amb coneixements que passaven de generació en generació. Eren un model que posava en dubte tant el poder patriarcal com a una medicina dominada per la superstició religiosa i incapaç de donar respostes a les malalties al posar per davant les seves creences. A poc a poc van apareixent estudis que ens mostren uns perfils més humans, però sense sexe. Per ells és clar, si no tenien marits o amants no tenien sexe.

En les actes de les seves condemnes, en alguna ocasió apareix el pecat de luxúria, rarament explicava més. Segurament es referien a relacions sexuals entre elles, d’haver intervingut home la referència hauria estat diferent.

Una acusació de bruixeria podia tenir orígens molt variats, tenim el cas de la Joana d’Arc, cremada en 1431, acusada de bruixeria i d’haver “vestit com a home“. Una dona que fugia de casa seva tenia moltes possibilitats d’acabar així. Jaume I no va acceptar els metges cristians, va rebre acusacions d’anar amb heretges i bruixes, sent amenaçat d’excomunió.

Han estat segles d’execucions i tortures contra dones sabies i lliures que van acabar amb una mort atroç, en moltes ocasions. La història les ha liquidat, deixant-les dins dels apartats del folklore o la literatura fantàstica. Silvia Federici denuncia que es tracta de: “Una indiferència que ronda la complicitat, ja que l’eliminació de les bruixes de les pàgines de la història ha contribuït a trivialitzar la seva eliminació física a la foguera“.

Drets efectius

Notícies

27/01/2016

4320

Avui es portarà a terme a la plaça Sant Jaume una concentració de record a l’Alan i en la que es reclama el desplegament i aplicació de la llei per garantir els drets lgtbi i eradicar la lgtbifòbia, aprovada l’octubre del 2014 al Parlament de Catalunya, ara ja fa un any i 3 mesos.

Una demanda central: actuacions i protocol contra el bullying lgtbifòbic que acabi amb les situacions de discriminació i assetjament cap als i les adolescents LGTBI. Una reivindicació unànime: l’exercici dels drets i llibertats que la llei contempla i que ens dotes de ciutadania plena.

Aquest és el manifest reivindicatiu al qual diferents entitats i persones han anat donant suport públic els darrers dies.

“MANIFEST: ATUREM EL BULLYING PER LGTBIFÒBIA IMPLEMENTEM LA LLEI LGTBI! PLATAFORMA LGTBIcat. El passat 2 d’octubre de 2014, el Parlament de Catalunya va aprovar la llei 11/2014 per garantir els drets lgtbi i eradicar la lgtbifòbia. Aquesta llei pionera al món implementa diversos protocols i mesures per garantir els drets d’aquest col·lectiu, i per primera vegada a la història inclou un règim d’infraccions i sancions. La llei parteix del principi de NO DISCRIMINACIÓ per raó d’orientació sexual, identitat de gènere ,expressió de gènere i d’altres identitats plurisexuals. La llei dóna un mandat als poders públics perquè prenguin totes les mesures pertinents per prevenir la lgtbifòbia i combatre els casos d’agressions. Es tracta d’un marc legal que aborda tots els moments d’una persona lgtbi des del seu naixement fins a la seva mort, i tots els àmbits: públics, familiars i privats. L’any passat hi va haver 115 denúncies per lgtbIfòbia a Catalunya. Els àmbits d’incidència més importants van ser les agressions i vexacions, la vulneració dels drets sexuals i reproductius, l’assetjament a les xarxes socials i el bullying o assetjament escolar. Un dels sectors més vulnerables del col·lectiu lgtbi són, sense cap mena de dubte, els menors trans, que pateixen com si d’una epidèmia es tractés la violència lgtbifòbica en les seves diferents expressions. El bullying consisteix en l’assetjament constant a les escoles per mitjà d’agressions verbals i físiques a tota persona que és diferent. En els darrers anys han sortit a la llum pública diferents situacions d’assetjament escolar que han fet sonar totes les alarmes, sense que això hagi suposat que es dugui a terme un pla d’actuació ferm i contundent per treballar aquest problema a les aules. La lluita contra l’assetjament escolar afecta totes les esferes de la vida quotidiana, perquè ataca la integritat moral de les persones lgtbi, la seva dignitat i el dret a no ser discriminades. Les administracions públiques han de ser les que pilotin, d’acord amb les entitats, tots els mecanismes necessaris per fer front a aquesta greu vulneració de drets fonamentals. Davant el bullying gairebé sempre mirem cap a un altre cantó i moltes vegades menysvalorem els fets i banalitzem l’impacte que té en la salut de les seves víctimes. A Catalunya hem viscut diferents casos d’assetjament escolar que, malauradament, sempre s’han respost amb el mateix patró: canvi de centre per part de la víctima, impunitat absoluta per part dels agressors i manca d’activació de mecanismes per part de l’administració. L’any 2003 va sortir a la llum un dels primers casos d’assetjament a una menor lesbiana que va patir tota mena d’agressions a l’escola de Sabadell on estudiava. La víctima va haver de canviar d’escola i el procés judicial no va tenir en compte la dimensió de delicte d’odi i discriminació amb motivació homòfoba. El 2015 un noi de 14 anys de Girona va viure episodis d’assetjament a la seva escola sense que ens consti cap sanció als agressors per part de l’administració. També al Vallès un noi gai de 17 anys estaria patint un assetjament constant a conseqüència de la seva orientació sexual. Pel que fa al cas de l’Alan, aquest és, sens dubte, un cas paradigmàtic que mostra amb tota cruesa la dura realitat d’un menor trans en fase de construcció de la seva identitat de gènere. L’Alan va patir una immensa incomprensió i discriminació i va haver de canviar fins a tres vegades d’institut. La seva mort ens interpel·la a totes sobre la manca de recursos i moltes vegades de voluntat política per fer front a aquesta veritable epidèmia social, que és l’assetjament escolar. La llei contra la lgtbifòbia és molt contundent en abordar la violència lgtbi: “Art 12.6. S’ha de vetllar per la conscienciació i la prevenció de la violència per raó d’orientació sexual, identitat de gènere o expressió de gènere, i oferir mecanismes als centres perquè detectin situacions de discriminació o exclusió de qualsevol persona per les dites raons. En aquest sentit, s’ha de promoure el desplegament efectiu de plans de convivència amb un èmfasi especial en les mesures de prevenció i d’actuació contra l’assetjament de què poden ésser objecte les persones LGBTI en el medi escolar.” El moviment LGTBI volem la implementació total i immediata de la llei 11/2014, d’acord amb les entitats lgtbi i donant una especial urgència als àmbits educatiu, sanitari, règim d’infraccions i sancions, drets sexuals i reproductius i Consell Nacional LGTBI. TENIM PRESSA. VOLEM FER EFECTIUS ELS NOSTRES DRETS I LLIBERTATS! Concentració organitzada per La Plataforma LGTBIcat ” Aturem Bullying per LGTBIfòbia. Implementem Llei LGTBI ” 27 Gener 19h Plç Sant Jaume de BCN.”

Compromisos LGTB

19/01/2016

4868

Després d’uns mesos de negociacions, incerteses i tensions, els acords polítics han permès tenir nou govern a Catalunya. Aquest nou govern neix amb compromisos previs i gestos importants.

El gest: Dos dels consellers de govern són obertament gais. Ambdós casats amb la seva parella i, en un dels casos, amb una filla en comú. No se’n amaguen (podeu recuperar l’entrevista que IDEMTV vam fer al nou conseller de cultura, Santi Vila) i han expressat el seu compromís.

El compromís: La llei dels drets de les persones LGTB, aprovada l’octubre de 2014, ha de desenvolupar-se i aquesta és una demanda de tot el col·lectiu i una reivindicació que fa el moviment, el desenvolupament legislatiu per tal de combatre la LGTBfòbia.

Així s’obren perspectives, ara calen fets concrets i respostes.

Construir el respecte

12/01/2016

4752

Fa dues setmanes escases que Alan va decidir treure’s la vida, víctima de la LGTBIfòbia, la incomprensió social i la manca de respecte d’algunes persones. L’Alan, de 17 anys, ha esdevingut el nostre símbol involuntari, el símbol de la necessitat d’actuar, de la necessitat de desplegar polítiques de sensibilització i prevenció de la LGTBfòbia i d’aplicar les sancions necessàries.

L’Alan esdevé el símbol de la resistència però no una resistència personal i amagada sinó col·lectiva i visible. L’Alan ens fa cridar amb mes força contra la discriminació i les agressions.

Tan sols dues setmanes després, s’ha investit un nou President a Catalunya, un president que es compromet a construir un estat i unes polítiques pròpies. Als discursos d’investidura la denúncia de la LGTBfòbia va ser present, no central però si present un fet important tenint en compte que cal desplegar la llei dels drets de les persones LGTB i contra la LGTBfòbia. Una llei aprovada fa més d’un any i que conté les bases per al desplegament de les garanties dels nostres drets. Un petit gest, però important si és un compromís real per a l’aplicació de la llei.

L’Alan, un símbol. El President un gest. La llei una necessitat. Comença una nova etapa política a Catalunya, cal que comenci, també, la construcció del respecte a la diferència d’una forma valenta. No vokem esdevenir símbols sinó persones lliures amb drets.

Camarada Alan

30/12/2015

19839

Gairebé et conec, Alan. M’havien proposat visitar-te fa un parell de setmanes per animar-te una mica. Per explicar-te el molt que es lliga quan ets un noi trans, o que el millor remei contra el bullying són les amigues, o que a Barcelona hi ha un magnífic grup de Joves Trans que se’t anaven a menjar a petons i t’anaven a ensenyar a parlar el llenguatge no-binari, o que et vinguessis a veure una peli algun divendres d’Espai Trans i et portessis a la mama amb tu perquè es prengués un cafè amb la resta de mamis-militants del Grup de Famílies Trans a la sala del costat, o que et passessis per algun esdeveniment de la gran família de Generem o que et vinguessis a un concert de Viruta FtM. Molts espais en què haguessis estat molt ben rebut, en els quals t’haguessis sentit una mica menys sol, però als que mai vas arribar. Per descomptat, si hi ha algú que podia entendre’t érem els teus iguals, les desenes de nois i noies trans que ahir ens amuntegàvem en una concentració per recordar-te. Els que, com tu, vam fer carreres d’obstacles per sobreviure a l’institut, amb seriosos dubtes d’aconseguir-ho. Els que ens vam inventar cada dia mil estratagemes per passar desapercebuts en espais hostils, o explicant milongues per no ensenyar la nostra documentació. Els que sabem els mil i un forats negres en els quals és fàcil caure quan un comença a construir una identitat de noi sense saber per on començar.

Gairebé et conec, i alhora és gairebé com si ja et conegués.

Aquests dies moltes persones es pregunten com ha pogut succeir. Es porten les mans al cap. Jo el que penso és com no passa més sovint. És més, la pregunta hauria de ser: per què no hauria de passar. Segurament aquesta reflexió l’han de compartir moltes companyes i companys que treballen donant xerrades i tallers a centenars d’instituts sobre diversitat sexual i de gènere i que cada dia descobreixen com hi ha qui literalment sobreviu a la seva classe. L’assetjament escolar per tenir una expressió o identitat de gènere diferent està a l’ordre del dia. I no cal esforçar-se molt per trobar-ho en patis, passadissos, vestidors. No és cap misteri. La majoria de persones LGTB adultes expliquen històries de discriminació durant la seva adolescència. S’han escrit desenes d’informes per dir-ho però tot i així, encara hi ha qui se sorprèn. Més que ingenuïtat, és una terrible hipocresia. La teva mort tornarà a portar el debat de l’assetjament escolar a la primera línia mediàtica, sens dubte. El que no tinc clar és si es desenvoluparan polítiques per transformar aquest escenari. Avui és molt fàcil dir #YoTambienSoyAlan. A això s’apunta tothom. Però el difícil és ser Raquel, Sara, Nico, Claudia, Paul … que segueixen vius. Lluitant alguns dies entre mantes per no anar a classe o buscant un nou institut. Resistint amb teràpies o amb alguna que altra pastilla per calmar el malestar generat en part per molts nois i noies que exerceixen violència per demostrar que ells han triomfat en la reproducció dels rols de gènere hegemònics però que al final també són víctimes disfressades de botxins. Sobrevivint amb remeis com pegats que només busquen com readaptar-l*s com si això depengués d’ell*s, amagant la nostra responsabilitat col·lectiva. I tenint que escoltar cada dia com un mantra que l’entorn és TAN difícil de canviar, la realitat asfixiant i binària està TAN arrelada … Tractant així de implantar-nos la derrota.

Però malgrat tot aquest soroll, Raquel, Sara, Nico, Claudia, Paul … encara segueixen vives.

Encara recordo no fa ni tan sols un any, quan vam llançar el projecte OASIS, unes colònies d’estiu per a adolescents LGTB a Barcelona, haver hagut d’escoltar per part d’algunes administracions públiques que amb l’assetjament escolar cap a joves LGTB no n’hi havia per tant, que al final la gent s’espavila, que no cal dramatitzar … En fi. També t’hauria portat al OASIS.

Que no ens encegui tota aquesta tristesa que aquests dies ens inunda. Que aquesta tristesa ens torni la ràbia contra un sistema per al que la teva mort és un dany col·lateral. Com ho són les dones que enterrem cada mes, com ho són els maricons de merda grafitejats a les portes d’un bany. La teva mort com el millor exemple que la nostra cultura està ancorada en què només hi ha homes i dones, nois i noies, nens i nenes. Amb els seus dos cossos oposats, els seus cervells binaris, els seus comportaments polaritzats, els seus desitjos heterosexuals. La teva mort com el millor exemple d’un desastre estructural: el sexisme.

Que els nois i noies trans no hagin de amagar mai la seva identitat en les seves classes, aquest serà l’èxit. Que puguin ser gent trans del seu institut, col·legues trans dels seus amics i amigues, alumnat trans dels seus profes. Sense que calgui guardar cap secret. I per arribar a això, perquè els joves trans puguin sentir-se segurs, calen referents, cultura i molt d’orgull trans.

Que ningú cregui que això es resol amb canviar els nostres noms en el DNI, ni tan sols canviant els nostres cossos. Això ens ajudarà a viure millor, però no acabarà amb el sistema que t’ha portat a la mort. La resposta està en deixar de centrar-nos en tot el que la gent trans hauríem de canviar, i començar a canviar aquest sistema social que, per començar, patologitza nostra experiència exigint-nos a cada pas un certificat de trastorn mental.

Que el teu somriure rebel amb la qual ens martiritzen els mitjans ens serveixi per traspassar els plors i mantenir-nos en lluita. Que ens serveixi per mantenir viva la teva memòria des de la més profunda ràbia trans. Perquè camarada és aquell del qual, sense arribar-ho a conèixer, podem conèixer les seves lluites diàries i quotidianes, així com els seus grans batalles, compartir-les i estimar-les.

Miquel Missé (Barcelona, 1986). Sociòleg i activista trans. Ha participat en diversos col·lectius de lluita trans i ha estat un membre actiu de la Xarxa Internacional per la Despatologització Trans com a dinamitzador de la campanya Stop Trans Pathologization. Ha editat conjuntament amb Gerard Coll-Planas El género desordenado: Críticas en torno a la patologización de la transexualidad (EGALES,2010) i recenment Transsexualitats, Altres mirades possibles (UOC, 2012). Actualment és un dels dinamitzadors de l’Espai Obert Trans Intersex de Barcelona i del projecte Cultura Trans.

La transfòbia mata

28/12/2015

5230

Ahir, diumenge 27, la plaça Sant Jaume de Barcelona (i altres arreu, com la plaça de la Verge a València) van omplir-se de silenci. Un silenci de record, de respecte i de denúncia. Cinc minuts de silenci per l’Alan.

L’Alan, de 17 anys, no va poder aguantar la pressió social i el bullying escolar que no li deixaven ser el que sentia. Feia pocs dies que estrenava document d’identitat que li reconeixia el gènere que reclamava i pel qual ell i la seva família va lluitar. L’Alan, va ser un dels dos primers menors trans que van aconseguir que es reconegués el canvi, malgrat la llei ho impedís fins la majoria d’edat.

Però això no va ser suficient, aquest reconeixement anhelat no va ser prou per acabar amb el patiment i l’angoixa que patia per l’assetjament escolar. Ja havia canviat d’institut, havia rebut tractament per depressió i al nou institut va tornar a ser assetjat, això va acabar amb la seva resistència.

Avui és el dia dels Sants Innocents, un dia en el que es pengen llufes i es fan bromes. Un dia en que molta, massa, gent farà bromes a l’entorn de l’orientació sexual o la identitat de gènere, bromes? La LGTBIfòbia no és cap broma, perquè la LGTBIfòbia mata.

Ahir a les places es va fer el silenci, avui el silenci no és la millor resposta a la broma LGTBIfoba, cal respondre, cal denunciar-la. Ahir a les places érem centenars de persones que, amb una convocatòria d’urgència, denunciàvem la inacció, reclamàvem el desplegament de la llei pels drets de les persones LGTBI i contra la LGTBIfòbia. Totes i tots som Alan, perquè volem decidir lliurement, perquè volem una societat on no se’ns exclogui, assetgi ni discrimini pel que som i volem ser.

A Barcelona, les institucions van ser presents: Dolors Gordi, secretària de Família de la Generalitat, Laura Pérez, regidora de cicle de Vida, Feminismes i LGTBI de l’ajuntament de Barcelona, regidores i regidors com Montse Benedí , Raimon Blasi o Fran Sánchez. Unes institucions que cal, urgentment, que prenguin decisions i actuïn contra la heteronormativitat i la LGTBIfòbia, un clam ahir, malgrat el silenci. Mai més cap mort, mai més silenci.

La mort de l’Alan va ser induïda per la violència, és un assassinat social. La LGTBIfòbia mata. La transfòbia mata.

1 of 17

No més morts Trans

Notícies

26/12/2015

12933

El dia de Nadal del 2015, hem hagut d’encaixar una notícia terrible: Alan, de 17 anys, que estrenava el document d’identitat que avalava el seu canvi de gènere, va posar fi a la seva vida. Era un adolescent trans.

La seva família era membre de Chrysallis, Associació de Famílies de menors transsexuals, i va anunciar a l’associació la seva pèrdua.

L’Alan ens ha deixat, i ho ha fet per la pressió social, per no poder aguantar tot el que l’excloïa, malgrat el nou document.

Demà a les 17 hores a la Plaça Sant Jaume de Barcelona i a les 20 hores a la plaça de la Verge de València (hi ha altres concentracions a altres ciutats de l’Estat Espanyol) es farà una concentració de rebuig a la transfòbia i de suport, i record, a l’Alan.

Totes i tots som Alan.