TANCAR
Etiquetes Entrades etiquetades amb "transfòbia"

transfòbia

4331

Aquest mes de maig recordem, des de les entitats, els sindicats, les universitats i les institucions la lluita contra la lesbofòbia, homofòbia, bifòbia i transfòbia. És no només necessari sinó també imprescindible.

La llei 11/2014 que va ser empesa pel món associatiu i aprovat per una majoria parlamentària és un instrument valuós que cal continuar desplegant, millorant i complementat des de les polítiques públiques, i també des de la societat civil, el món laboral i l’acadèmic. Tenim molts reptes pendents encara. Però cal també una mirada a totes les persones del col·lectiu d’arreu del món, que no només no estan a l’empara d’una llei de garantia de drets més o menys millorable, sinó que pel sol fet de no respondre als patrons heteropatriarcals són marginades, perseguides i castigades.

En el dia internacional contra la LGBTIfòbia, i cada dia, cal que recordem aquelles persones que per ser senzillament qui volen ser i estimar com vulguin, posen la seva vida en perill.

Aquelles i aquells que poden ser multades, castigades, empresonades, torturades, violades o fins i tot assassinades a l’empara de lleis despòtiques que els neguen la llibertat, la llibertat de ser i estimar com vulguin. Per denunciar els governs que actuen així, per no deixar caure en l’oblit tot els seu patiment, per empènyer  el món a una mirada de respecte als drets humans, cal que en parlem, avui, aquest mes, cada dia. I cal que obrim la mirada, el cor i les fronteres a les persones que han de fugir del seu país per poder ser qui són, per poder viure la seva diversitat sexual i d’opció de gènere sense risc de la seva vida.

Fem de Catalunya un país de refugi LGBTI.

 

Mireia Mata Solsona és Directora General d’Igualtat de la Generalitat de Catalunya

4088
seminario de combate lgtbfobia
Dia mundial de combate a homofobia

Per Carme Porta

En 124 estats del món (122 dels quals són membres de Nacions Unides) no existeix cap llei que criminalitzi les relacions sexuals consentides entre persones adultes del mateix sexe. Si bé la lluita per eradicar la LGTBIfòbia al món és llarga i l’evolució molt lenta també cal tenir en compte els avenços i retrocessos segons el color polític dels diferents governs. Ningú hauria de ser castigat, perseguit, agredit o discriminat per la seva orientació sexual o identitat de gènere i, en canvi, trobem seriosos retrocessos, siguin polítics o socials, en molts estats del món.

De fet, en 72 estats del món se segueixen criminalitzant les relacions sexuals consensuades de persones adultes del mateix sexe. Alguns d’aquests estats no tenen lleis que criminalitzin aquestes relacions en privat però es criminalitzen de facto i es deixa actuar impunement  qui agredeix i discrimina les persones LGTBI. Malgrat l’evolució dels darrers anys (86 estats l’any 2008) encara en 9 estats membre de les Nacions Unides s’aplica la pena de morta les persones LGTBI. Pel que fa a la identitat de gènere en un article anterior vam informar sobre la situació actual de forma àmplia.

Brasil és un país que va legalitzar l’homosexualitat el 1831 i l’edat de consentiment és als 14 anys, independentment de l’orientació sexual. També permet l’adopció per part de parelles homosexuals des del 2010; el 2013 va reconèixer el matrimoni igualitari; tot i no tenir legislació antidiscriminatòria  té protecció legislativa a l’orientació sexual en alguns estats (un 78% de la població viu en aquestees jurisdiccions). A inicis del segle XX també va patir etapes fosques que van portar al moviment a la semiclandestinitat i una persecució social i politica durant la dictadura entre el 1964 i el 1984 tot i que va ser especialment dura del 1969 al 1973.

L’assassinat de líders i activistes LGTBI és una constant. El darrer assassinat ha estat el de la sociòloga i regidora Marielle Franco de 38 anys. Marielle Franco era defensora dels Drets Humans, mare negra i lesbiana i feminista, la seva biografia té traces de discriminació múltiple que ella va lluitar per superar amb el seu activisme.  El cas de Brasil és especialment sagnant, tal com indiquen alguns informes de la comissió Interamericana de Drets Humans (CIDH) que afirma que «cada 28 hores una persona LGBT és violentada per causa de l’homofòbia, bifòbia i transfòbia» tot destacant les tortures a que es stomet les víctimes, així com l’alt grau de violència del que són objecte.

Malgrat tenir drets reconeguts per al col·lectiu a Brasil  la LGTBIfòbia no és considerada un delicte. Els darrers anys hi hagu polèmiquortants a l’entorn de jurisprudència contra els drets LGTBI. El jutge Waldemar Cláudio de Carvalho, d’un tribunal de la Justícia Federal de Brasília va permetre tractar les relacions sexuals de persones del mateix sexe com una malaltia i va permetre les teràpies de reversió sexual als psicòlegs. En aquest sentit, el Consell Federal de Psicologia de Brasil va fer públic un comunicat en el que asseverava que el fallo del jutge «anava en direcció contrària cap a la protecció dels drets de la comunitat homosexual i augmentava els prejudicis en un país amb alts índexs de violència i morts per LGBTfobia», tot recordant que la Organització Mundial de la Salut va va retirar l’homosexualitat de la seva llista de malalties mentals fa gairebé 30 anys. L’ Associació Brasilera de Gais, Lesbianes, Travestis i Transsexuals va llençar la campanya Trate Seu Preconceito (Tracti el seu prejudici) defensant la llibertat d’orientació sexual i identitat de gènere i que va tenir una gran repercusió internacional.

Brasil tot i la legislació,  destaca per ser un dels països amb un nivell de brutalitat més alta en les agressions LGTBIfòbes, al costat de Colòmbia i Mèxic. La LGTBIfòbia és una constant, l’any 2016,any en que van crèixer els crims LGTBIfobs un 20%, Brasil va ocupar el primer lloc del món en morts provocades per LGTBIfòbia, 343 morts en total.

11543

Rosa Almirall és doctora en ginecologia i obstetrícia, militant feminista en els anys 80, i a més a més sexòloga. També és en aquest moment la directora dels Serveis de Ginecologia d’Atenció primària de l’Institut Català de Salut i va crear el servei Trànsit de promoció de la salut de les persones trans* dintre de la sanitat pública, i que dona atenció a totes les persones amb identitats no normatives que s’apropen d’arreu de Catalunya.
La Rosa Almirall ja va estar en el primer centre de Planifiació Familiar de Barcelona i també ha estat molt implicada en la lluita feminista.

Un servei que bàsicament que valida a la persona en la situació que estigui, és a dir que no hi ha cap prova diagnòstica ni cap prova psicològica o psiquiàtrica que pugui definir a una persona, només el que és la pròpia vivència de la persona i com es defineix.

La iniciativa, molt inicialment, era simplement crear una consulta respectuosa cap a persones amb cossos diversos i que no se sentíssin ni discriminades, ni rebutjades, és a dir, una consulta amable per a poder fer el que la Rosa ja feia com a ginecòloga però aplicat a persones tant amb cossos diversos com fins i tot amb orientacions sexuals no normatives.

També hem parlat amb el Kenzo Marín, que és una persona trans* que va assistir al servei i després hi va començar a treballar.

El servei Trànsit es troba actualment al CAP de de Numància tot i que va començar a Manso. Moltes persones usuàries que han passat per Trànsit han creat una Xarxa d’Iguals de voluntariat per acompanyar i donar suport a persones que acodeixen al servei.

Trànsit té importants aliats en l’administració: l’ICS, l’àrea LGTBI de la Generalitat i la Conselleria de Salut que va considerar Trànsit la porta d’entrada a la salut de les persones trans. Han vingut a conèixer el model des de les Balears, Dinamarca i Austràlia.

4182

La Clàudia Valls i en Lluís Romero formen part de l’associació H2O, Col·lectiu Gai, Lesbià, Bisexual i Transsexual del Camp de Tarragona.

Aquesta associació té com a objectiu dignificar i millorar la situació de les persones homosexuals i transsexuals a la nostra societat, en tots els seus àmbits: treball, oci, joventut, família, gent gran, cultura, política, etc … i molt especialment en l’educació, entenent aquesta com a eina transformadora d’una realitat que deixa de banda al col·lectiu.

La Clàudia i en Lluís ens expliquen la importància del voluntariat i el concepte del sexili, que és l’exili sexual cap a les grans capitals on l’anonimat i la sociabilitat estan més garantides que en centres de població menys poblats on no hi ha espais de seguretat per a persones del col·lectiu LGTBI.

H2O també edita la revista “Colors del territori” conjuntament amb d’altres entitats territorials. Amb regularitat anual està realitzada completament per voluntariat.

Com a entitat participa de Gènere Lliure, una plataforma tarraconina que aglutina també persones a títol individual i que qüestiona el gènere, el binarisme i reclama una educació sexual inclusiva, no cissexista i no centrada només en les relacions heterosexuals.

Podeu trobar més informació:

http://www.h2o.cat/portal/
https://www.facebook.com/generelliure/
Revista Colors: http://www.h2o.cat/portal/category/colors/

5891

L’Espai de Famílies Trans és un punt de trobada i suport per a familiars o persones de l’entorn de persones trans amb seu a la ciutat de Barcelona. La idea de crear aquest espai es va donar arran de participar a l’Espai Obert Trans Intersex de Barcelona

Aquest espai es va crear el 2008 quan un grup de persones trans va pensar que era important que hi hagués espais perquè les persones amb diversitat de gènere es trobessin, compartint experiències i fessin xarxa.
Des de llavors les trobades s’han anat realitzant mensualment i actualment l’Espai Trans és un dels pocs llocs de trobada trans que hi ha a la ciutat ia Catalunya.

3419

Ja no serà necessari acreditar un trastorn psiquiàtric per sotmetre a un canvi de sexe, les persones trans* han deixat de ser considerades malaltes a Catalunya. Així ho ha anunciat el conseller de Salut, Antoni Comín, en la presentació d’un innovador model d’atenció de la salut de les persones transsexuals, sense precedents a Europa, que acaba amb l’exigència d’un diagnòstic psiquiàtric de disfòria de gènere per iniciar tractament hormonal i accedir a la intervenció quirúrgica de canvi de sexe. El nou model aborda l’assistència del col·lectiu trans des del punt de vista dels drets humans, i no de la malaltia psiquiàtrica.

El nou model aparta la Unitat d’Identitat de Gènere (UIG) de l’Hospital Clínic com a centre de referència, molt criticat pel col·lectiu transsexual, i el trasllada al centre Trànsit, situat a l’ambulatori de Manso de Barcelona, que serà la porta d’entrada i acompanyament per a totes les persones trans que vulguin iniciar el tractament i el que s’encarregarà de donar-li una visió integral.

El director de l’Hospital Clínic, Josep Maria Campistol, ha demanat disculpes al col·lectiu de persones trans* si s’ha sentit maltractat per l’Hospital Clínic i s’ha mostrat partidari de canviar el model a l’actual. Comín ha assegurat que cap transsexual serà tractat on ell o ella no vulgui i la UIG no formarà part del seu procés si no vol.

4136

El passat 2 d’octubre es van commemorar els dos anys de la llei 11/2014 per garantir els drets de lesbianes, gais, bisexuals, transgèneres i intersexuals i per eradicar l’homofòbia, la bifòbia i la transfòbia. Dos anys d’una llei pionera en el reconeixement de drets però també en la lluita contra les discriminacions.

La llei recull drets bàsics de les persones LGTBI, drets que formen part dels drets humans bàsics per a la vida digna, són drets que han de ser drets per a tothom i, per tant, que tothom hem de defensar. Per al Govern de la Generalitat un dels objectius de la llei és posar en l’agenda política i l’imaginari social el dret a la diversitat sexual i fer que els drets de les persones LGBTI siguin senzillament drets humans defensats pel conjunt de la ciutadania i no només pels col·lectius implicats.

A dos anys de la llei encara tenim molta feina, molts reptes pendents però s’han desenvolupat, i s’estan desenvolupant, les bases per a que sigui una llei efectiva. A hores d’ara s’està tancant el decret que donarà pas a un nou reglament del Consell Nacional i s’està treballant amb diferents juristes sobre el model d’intervenció i sanció de fets LGTBIfobs, però si bé aquests temes són importants i centrals, en els darrers dos anys s’han portat a terme accions que posen en marxa la llei de forma tangible.

Per tal de d‘assegurar el deure d’intervenció, que preveu la llei, en casos de discriminació LGTBIfoba cal sensibilització, informació sobre la llei i formació a totes les treballadores i treballadors de les administracions públiques. Ho hem fet des de l’Escola Administració Pública de Catalunya i també adreçada a col·lectius específics (professionals de la residències de gent gran, per a professorat dels centres educatius de Catalunya, les oficines d’atenció al públic del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies, per posar alguns exemples) arreu del territori de Catalunya, així com des de l’Escola de Policia de Catalunya per Policies Locals i Mossos i iniciem una formació on line a les empreses per incloure la perspectiva LGBTI.

En l’exercici efectiu dels drets, estem desplegant totes aquelles qüestions que no per petites deixen de ser importants perquè faciliten la vida quotidiana de les persones que pel fet de tenir una orientació sexual o identitat de gènere diferent a la socialment predominant o normativa troben molts entrebancs. Alguns exemples serien: Protocol amb el Departament de Salut per al canvi de Targetes Sanitàries amb el nom sentit; Adaptació dels centres sanitaris a la realitat de les persones Trans.; Protocol amb els Departament de Cultura per al canvi de Carnets de Biblioteques i altes carnets vinculats per al reconeixement del nom sentit; Desplegament del Servei d’Atenció Integral al Territori; protocol específic per a menors víctimes de bullying LGTBIfòbic; Protocol per a la reproducció assistida dones lesbianes o sense parella; Inclusió de la diversitat sexual dins dels protocols de prevenció de l’assetjament laboral… podríem fer un llistat interminable i no faríem visibles totes les accions portades a terme, però cal destacar, i reconèixer, que encara ens queda molt per fer.

El que més preocupa, de forma urgent, a moltes entitats és però les agressions lgtbifòbiques. S’han fet força actuacions en aquest sentit i cal dir que no sempre és fàcil adoptar mesures administratives, tot i que ja s’ha fet efectiva la primera sanció per insuls homòfobs. Cal seguir dotant-nos d’eines i metodologia que permeti més agilitat en la tramitació i instrucció de cada denúncia. Val a dir, però, que és imprescindible que les denúncies arribin. En aquest sentit , hem iniciat una campanya informativa sobre la llei per tal que es conegui i es denunciï, que cap forma d’agressió o comportament contra les persones pugui quedar impune o invisible.

Campanyes com la del 012 a televisions i ràdios: emissió de l’espot en horari punta, un programa específic xarxa de televisions locals o la mateixa publicació Llei 11/ 2014 en paper són mesures necessàries per la visibilitat, l’aplicació i l’efectivitat de la llei. Una llei de defensa dels drets del col·lectiu LGTBI però una llei que ha de ser de tothom. Per molts anys!

 

Mireia Mata Solsona és Directora General d’Igualtat de la Generalitat de Catalunya

4133

NOTA DE PREMSA

La consellera Bassa ha destacat que la sanció té un gran simbolisme, perquè posa de manifest la tolerància zero amb les conductes contra el col·lectiu LGTBI

El Departament rep 81 denúncies des que es va aprovar la llei contra la LGTBIfòbia ara fa 2 anys

La consellera de Treball, Afers Socials i Famílies, Dolors Bassa, ha anunciat que s’ha fet efectiu el pagament de la primera sanció per vulneració dels drets de les persones LGTBI, segons el procediment que regula la Llei 11/2014, per garantir els drets de lesbianes, gais, bisexuals, transgèneres i intersexuals i per eradicar l’homofòbia, la bifòbia i la transfòbia. Els fets sancionats són els insults homòfobs a un treballador d’un centre residencial per a gent gran que van tenir lloc el març passat. La consellera ha destacat que “la sanció s’ha pogut instrumentar gràcies a la valentia de la víctima, que ho va denunciar, i de les persones que en van ser testimoni”. La persona víctima va ser increpada i menystinguda per la seva orientació i per aquest motiu la persona infractora ha estat penada amb una sanció de 300€.

“Això significa un pas endavant en la lluita pels drets del col·lectiu LGTBI. És important que se sancioni ja que significa que a Catalunya no acceptem cap forma d’agressió o comportament contra les persones”, ha reblat la consellera, que ha encoratjat a denunciar qualsevol vulneració dels drets del col·lectiu. Bassa ha assegurat que “més enllà de l’import, la sanció té un gran simbolisme, perquè deixa clara la voluntat del Govern i de la nostra societat de la tolerància zero amb qualsevol vulneració, penal o administrativa, per motiu d’homofòbia, lesbofòbia, bifòbia o transfòbia”.

Dolors Bassa ha recordat que “la Llei 11/2014 és positiva, propositiva i vol garantir els drets de LGTBI, però també es va dotar, entre altres coses, d’un règim de sancions administratives per tal de perseguir aquelles conductes LGTBIfobes no contemplades al Codi Penal i que són formes de discriminació que es produeixen de forma quotidiana”.

Des que es va aprovar la llei l’octubre de 2014 fins el primer semestre de 2016, s’han denunciat 81 fets a l’Àrea per a la igualtat de tracte i no discriminació de persones LGTBI. 67 fan referència a insults (34 insults en persona, 16 a través de les xarxes i 17 en altres mitjans), 5 es tracta d’amenaces i 5 més per agressions. D’aquests fets denunciats, s’han obert 32 expedients administratius, la resta han estat derivats a la via penal o laboral o bé quedaven fora de l’àmbit competencial de la Generalitat. A més del règim sancionador, la Direcció General d’Igualtat també contempla mesures pedagògiques, de formació o de mediació per abordar aquests casos.

A banda de les denúncies, s’han atès 140 notificacions de vulneracions de drets recollits en la Llei durant aquests dos anys, i centenars de consultes al telèfon 012.

La llei estableix que pot denunciar qualsevol persona que pel fet de ser LGTBI pateixi situacions de violència verbal; expressions vexatòries; accions d’aïllament, rebuig o menyspreu públic, notori i explícit; exclusió; discriminació o assetjament en l’àmbit laboral o escolar, o limitació d’accés a espais públics o privats. La consellera també ha apel·lat a la responsabilitat del conjunt de la ciutadania a denunciar qualsevol acció de discriminació ja sigui simbologia LGTBIfoba, missatges intimidatoris a les xarxes socials, expressions discriminatòries en l’àmbit social, comunicatiu… o qualsevol tipus d’agressió, insult, amenaça, xantatge, incitació a la violència o la discriminació.

La consellera ha recordat també que per primer cop la Generalitat es presenta com a acusació popular contra el veí de Mataró acusat d’amenaçar el col·lectiu LGTBI.

5749

Reflexions cuites a foc lent després dels fets d’Orlando

El mes de Juny té molt pes simbòlic per a les persones LGTB. Fa temps que es va instaurar com el mes per a sortir als carrers i lluitar per nosaltres. Enguany, a aquest mes de juny se li ha afegit un altre data que ens ha de fer reflexionar, lluitar i sortir al carrer per igual: el 12 de Juny. Ja ha passat temps, prou perquè passés gran part de l’atenció mediàtica. Prou per a poder parar-nos a pensar i veure què podem aprendre del que ha passat a Orlando.

Tot i patir en els primers dies per rebre una pluja bestial d’islamofòbia per part de persones properes, vaig quedar gratament sorprès de la reacció del meu entorn, deu ser que amb les experiències passades (París, Brussel·les…) ja tinc les xarxes socials netes d’esbojarrats.

Qui sí que no va fallar van ser els mitjans que ràpidament van oblidar qui havia mort i es van fixar en qui els havia assassinat. L’homofòbia va desaparèixer dels seus discursos per a ser substituïda per altres paraules, sempre fent referència a la religió d’Omar Mateen. Tot i així el meu timeline estava ple de gent LGTBQIA+ d’arreu recordant que el que havia mort a totes aquelles persones no era una religió, sinó la lgtbfòbia. Per desgràcia la moajoría d’elles oblidaven que el racisme també va jugar un paper clau aquella nit, donat que quasi totes les mortes eren llatinoamericanes.

Potser Orlando és el detonant que necessitem per acabar d’obrir els ulls i que les persones que treballem per la diversitat d’orientacions sexuals i identitats i expressions de gènere ens posicionem clarament com a antiracistes, en contra de la islamofòbia i de la islamofòbia de gènere en particular. Les raons que us proposo són les següents:

Penso que és important parar-nos a pensar perquè els mitjans s’han oblidat tan ràpidament de la claríssima homofòbia i el racisme que hi ha rere dels fets d’Orlando. I perquè nosaltres hem passat per alt el factor racial. És important recordar que unes setmanes abans hi havia hagut un atac molt similar a una altra discoteca gai a Mèxic. No vam sentir res d’aquesta perquè qui va dur a terme la matança no va ser reconegut com a musulmà. No vam sentir res d’aquesta perquè les nostres morts no eren la part important, no ho són, només ho era qui ens havia matat. Perquè sempre hi ha unes morts que valen més que altres i no ens equivoquem: nosaltres acostumem a estar en el cantó menys valuós.

La resposta internacional a la matança d’Orlando respon a un procés de criminalització de l’islam. Un procés al qual no li interessen les declaracions de la gent propera a Omar Mateen que el descriuen com a homòfob, masclista, i com a poc religiós. Un procés al qual tampoc li ha interessat pensar en aquella gent que afirma que Omar en realitat era homosexual, o que freqüentava el club que va atacar i que l’atac d’Orlando va ser en gran part una represàlia causada per una forta homofòbia interna. A aquest procés tampoc li interessa reflexionar que part d’aquesta homofòbia es genera perquè ells estan ajudant a continuar venent l’islam i l’homosexualitat com a categories oposades.

Als interessos (per ambdós cantons) que hi ha rere de tot el que està passant no els interessa l’existència de l’Islam queer, no reconeixeran mai el feminisme islàmic, ni les lectures postcolonials de l’islam. Tots dos pols, tant el de les persones musulmanes més integristes com aquelles que volen situar l’islam com a enemic els interessa promoure una visió tancada i excloent de l’islam.

Aquelles que lluitem per a poder existir des de la diferència ens hem d’unir per aturar la violència. Ens hem d’unir per a mostrar que això que diuen no és cert, que existeixen persones molt diverses: musulmanes i homosexuals, feministes que porten hijab (el vel), musulmanes que no en porten, dones trans que porten hijab i fins i tot Niqab (el vel que cobreix la cara), i persones musulmanes heterosexuals i cisgènere que ens recolzen sense embuts i acullen la diversitat igual que altres persones heterosexuals i cisgènere que no siguin musulmanes.

Ens hem d’unir perquè ens estan utilitzant els uns contra els altres. Perquè és des de dintre de les religions que podrem combatre el masclisme i l’homofòbia que hi trobem, que es corresponen al masclisme i l’homofòbia de les societats en les quals vivim. Ens hem d’unir perquè fa temps que disfressen de feminisme l’odi cap a les dones musulmanes, perquè instrumentalitzen les lluites i polítiques LGBT per a promoure el racisme, per a polaritzar-nos i aïllar-nos tant com puguin, per a continuar oblidant i negant totes aquelles persones racialitzades i lgtb. Per a continuar assassinant-nos.

Però sobretot ens hem d’unir perquè en el fons les nostres lluites són la mateixa. Lluitem per a poder ser, per a poder existir com vulguem, pel dret al propi cos i pel dret a la pròpia imatge. Lluitem pel dret a poder ser diferents.


 

Pol Galofre Molero (Barcelona, 1987) és tècnic de so i cineasta especialitzat en cinema documental i activista trans. És un dels coordinadors del projecte Cultura Trans i dinamitzadors de l’Espai Trans. Juntament amb Miguel Missé ha editat el llibre Políticas Trans – Una antología de textos desde los estudios trans norteamericanos (EGALES, 2016). Va realitzar amb Brigitte Vasallo el projecte TransRaval en el marc de l’exposició Translocacions del Centre d’Arts Santa Mónica i Idensitat, i amb Bel Olid van realitzar el projecte Ésser Lluire pel festival Ingràvid. També ha dirigit el curt documental Feines per gent valenta, per l’Ajuntament de Barcelona. És docent en el Màster Gènere i Comunicació de la UAB i col·labora estretament amb La Bonne, Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison.
123...14Següent Pàg. 1 de 14

IDEMTITATS

LLIBRES DE L'ARMARI

7430
La plaza del silencio, ens retrata la violència LGTBfoba dels darrers dies del franquisme amb tota la cruesa. La convivència de la violència ultra...

ARTICLES D'OPINIÓ

5749
Reflexions cuites a foc lent després dels fets d'Orlando El mes de Juny té molt pes simbòlic per a les persones LGTB. Fa temps que...

SOCIAL

3,234FansM'agrada
1,151SeguidorsSeguir
444SubscriptorsSubscriure