La nit del passat 9 de novembre, el mateix dia de la caiguda el mur, el mateix dia de la gran festa democràtica a Catalunya es recordava una nit nefasta en què el terror s’apropià d’Alemanya. Una nit en que els nazis, perseguiren destruïren i assassinaren les persones pel seu origen. La nit dels Vidres Trencats.
Poc després també assassinaren moltíssimes persones del col·lectiu LGTB, van portar l’odi a l’extrem, fins a la mort. Però aquest odi encara és latent, existeix en projectes polítics que es legalitzen, en jerarquies eclesiàstiques que el neguen i inciten a donar pases enrere, en la violència de grups organitzats que ens persegueixen i amenacen.
Ja tenim una llei que ens acompanya, però la LGTBfòbia s’ha d’aturar combatent-la, no hi ha prou amb una llei, l’hem de fer complir i l’hem de fer nostra. La societat necessita una educació més justa que reconegui les diferències i els drets a la igualtat d’oportunitats, un sistema de salut que no exclogui, uns serveis d’atenció que ens mirin sense uniformitzant-nos en la norma heteropatriarcal…
La LGTBfòbia s’ha de combatre des de la visibilitat, el compromís i l’exercici dels drets. Així no es voldran cremar llibres, ni tancar aquells i aquelles que són diferents, ni trencar vidres, cap nit.
Des d’una perspectiva històrica, així resumeix Jordi Samsó l’evolució del voluntariat al moviment LGTB. Avui en dia les persones voluntàries formen part del panorama del moviment. Són imprescindibles per una part de les entitats, d’altres han preferit no oferir serveis . Aquest ha estat un debat llarg i necessari dins el moviment. Un moviment construit amb una voluntat clarament compromesa i reivindicativa.
Dolo Pulido va ser una de les primeres joves lesbianes visibles. Des del feminisme del ja desaparegut i pioner, grup de dones Eix Violeta. Creu que la represió va donar peu al moviment i amb clares diferencies vers l’actual
Eugeni Rodriguez, portaveu del FAGC apunta en la mateixa direcció, fent una análisis històrica del moviment des de la seva creació, primer del MELH i després del FAGC
Quim Roqueta va ser Secretari General de, la recentment desapareguda Coordinadora Gai Lesbiana una de les entitats amb més gruix de voluntaris i voluntàries, analitza així l’evolució del voluntariat al moviment.
Des del ja desaparegut Grup de Lesbianes Feministes, Marta Estella creu que el compromís militant és cabdal i imprescindible en la vertebració del moviment LGTB
Als inicis, la decisió d’acollir, o no, persones voluntàries dins del moviment, va crear un llarg debat amb implicacions i contradiccions politiques i personals importants, un debat que es manté durant la història del moviment en les formes organitzatives, malgrat se segeuix portant a terme una colaboració necessària i important al si del moviment.
Viure a l’armari sempre ha estat una possibilitat per a moltes persones del col·lectiu. A voltes, també ha estat una necessitat, durant el franquisme o a Rússia on lleis i lgtbfòbia van en la mateixa direcció és una manera de sobreviure. Tot i així, viure a l’armari provoca infelicitat, invisibilitat i lgtbfòbia interioritzada.
Si molts i moltes de nosaltres no haguéssim tingut referents clars que ens feien veure que no érem persones anormals ni monstres possiblement encara ho pensaríem. Moltes dones i homes LGTB han patit la lgtbfòbia social que no els permetia viure en el cos que realment eren, estimar a qui realment volien i han viscut a l’armari. Alguns i algunes, els que han interioritzat la lgtbfòbia, també l’han exercit contra la gent que era com ells, que era com elles, i això va provocar reaccions..
Durant anys el moviment LGTB dels països anglosaxons va impulsar l’outing com a mesura de pressió per a aquelles persones públiques que sent lesbianes, gais o bisexuals ho amagaven, impulsaven lleis discriminatòries o, simplement, no lluitaven contra elles. Aquesta pràctica va ser discutida, però també va donar els seus fruits. Moltes persones van decidir sortir de l’armari i donar la cara pel col·lectiu.
Tot i que han avançat les lleis, el reconeixement d’alguns drets segueix tancat i a molts països, ara ja 76, del món les persones LGTB són perseguides, empresonades o assassinades,massa sovint amb lleis lgtbfobes. A Rússia, han retirat un monument fet en honor del fundador d’Apple i això no hauria passat si Tim Cook, directiu de la companyia, no hagués sortit del seu armari i hagués dit obertament que era gai. Per a ell, molt possiblement, és més fàcil que per a les persones LGTB de Rússia, però el seu referent és important per la vida de moltes persones, per la resistència psíquica, per la supervivència.
Viure a l’armari fa mal, però si pots sortir sense problemes encara fa més que quan t’obliguen, perquè la teva invisibilitat és la força dels botxins de molts i moltes altres.
Catalunya s’ha convertit pionera en la defensa dels drets i llibertats de les persones LGTB després d’haver aprovat el passat 2 d’octubre la Llei pels drets de lesbianes, gais, bisexuals i transsexuals i per l’eradicació de la lesbifòbia, homofòbia, bifòbia i transofòbia. Es tracta d’un fet històric, del qual probablement no en som encara suficientment conscients. Portem segles amb legislacions que castiguen el simple fet de no ser heterosexual: homosexual, transexual, bisexual, lesbiana, etc. I Catalunya hem canviat el paradigma fa poc més d’una setmana: el que castiguem, el que perseguim el que no està ben vist, el que és delicte és discriminar a les persones LGTB. És un gran canvi cultural, sense precedents. Un exemple a seguir a altres països, però també per altres col·lectius que pateixen discriminació. Una esperança per als membres del col·lectiu que viuen a països com Rússia o a molts dels estats africans o asiàtics. Els permet somiar en un futur millor, però no només somiar: els permet saber que unA societat sense LGTBfòbia és possible. I ens permet a nosaltres tenir els nostres drets i llibertats garantits. Ens permet no tenir por d’expressar la nostra afectivitat en públic i a ser tal com som arreu, si més no, del territori català.
El primer que s’ha de fer amb aquesta llei, més que en qualsevol altra, és donar-la a conèixer i explicar-la. Si les conseqüències de la discriminació de les persones LGTB són l’armari i l’ocultament, la visibilitat i els drets són la gran garantia. Difondre aquesta llei tindrà, de per si, un efecte normalitzador. I diem difondre, no fer propaganda. Aquesta no és una llei, com han dit membres del PP de propaganda homosexual (expressió amb la qual s’equiparen a règims tan LGTBfòbics com ara el rus) o de privilegis. No. No podem admetre aquesta tergiversació. La llei aprovada pel Parlament de Catalunya és de garantia dels drets i les llibertats d’un col·lectiu discriminat, com ara l’LGTB, i de polítiques actives per la eradicació de la marginació que pateix.
Una altra tasca és fer visible la LGTBfòbia que malauradament encara existeix com denunciàvem a l’editorial de la setmana passada LGTBfòbies visibles i invisibles. Fets tan quotidians com el bullying LGTBfòbic a escoles o a la feina, o a determinats ambients socials, són molt desconeguts per una majoria social que, en no veure-les, pot pensar que no existeixen. Ens queda pendent, per tant, un important paper denunciar la LGBTfòbia que encara existeix i usar la llei com a eina per a combatre-la. El moviment LGTB ja ha anunciat que romandrà vigilant per garantir el desplegament de la llei. Des d’IDEMTV, des de la nostra tasca periodística, també ho farem: informarem dels compliments i dels incompliments quan calgui. Volem que Catalunya siga un país pioner en aprovar una llei, però també en aplicar-la i, sobretot, en aconseguir que desaparesca la discriminació a les persones LGTB. Tenim les eines per assolir-ho, utilitzem-les!
Catalunya és, una vegada més, pionera en defensa dels drets del col·lectiu LGTB després d’aprovar una llei específica per la protecció dels drets de les persones lesbianes, gais, bisexuals i transsexuals i en contra de la seua discriminació, el passat 2 d’octubre. Aquesta ha comptat amb els vots a favor de tots els grups polítics, excepte el Partit Popular i la posició contrària a alguns d’articles d’Unió Democràtica de Catalunya.
El PP fins i tot la va recórrer al Consell de Garanties Estatutàries per considerar-la, possiblement, inconstitucional, tot i que aquest organisme ha assenyalat que està d’acord amb la legislació vigent. Una llei que compta, per tant, amb un ampli consens polític i social. Una llei que té amb un precedent de proposta de llei amb la darrera legislatura del tripartit i que ha comptat, des del primer moment, amb l’impuls de l’esquerra parlamentària i el moviment LGTB. L’aprovació d’aquest text legal és un fet històric que no només beneficia al col·lectiu, sinó que és un pas endavant per a tota la societat i senta les bases d’una llibertat afectiva-sexual real i efectiva.
El moviment LGTB, agrupat a la Plataforma LGTB.cat, n’ha estat un dels principals promotors com també el moviment del VIH. Des del Govern, la consellera de Benestar Social i Família, Neus Munté, valora el treball i l’esforç de consens per part de les entitats i dels grups parlamentaris que ha millorat, al seu parer, el redactat inicial.
Ple íntegre al Parlament de Catalunya:
Des del moviment també se’n destaquen altres parts de la llei que permeten garantir els drets i llibertats de les persones LGTB. En el debat al Parlament el passat 2 d’octubre els diferents grups polítics van mostrar els seus arguments. Des dels favorables a la llei, se cita, com a argument, la resolució del passat 26 de setembre de l’ONU, en la qual insta als estats a aprovar legislacions específiques per combatre la LGTBfòbia. I, alhora, des dels partits polítics es destaca el consens assolit i l’aposta per la no discriminació i les polítiques d’acció positiva.
La diputada destaca, com han fet altres grups favorables a la llei, que encara avui hi ha més de 70 països al món on l’homosexualitat o la transsexualitat estan prohibides i fins i tot condemnades a la pena de mort, però també recorda dades de la Unió Europea extretes d’una enquesta de 2012.
En un punt intermedi se situa Unió Democràtica que va votar en contra d’alguns articles de la llei però va donar suport a d’altres. Finalment des del PP expliquen el seu vot contrari per motivacions ideològiques.
Tot i el que queda per recórrer, el camí iniciat per Catalunya contra la LGTBfòbia, de ben segur serà seguit per aquells països avançats que vulguen una societat justa, igualitària i sense discriminacions. Des de la plataforma LGTB.cat ressalten que el camí de la igualtat d’oportuntitats efectiva i els drets tot just acaba de començar i assenyalen que n’estaran vigilants per al desplegament i compliment de la llei.
Una llei que no pot oblidar la lluita de moltes persones i de molts anys i també el dolor que la LGTBfòbia ha deixat. Un record que des del moviment LGTB català s’ha tingut també per a la transsexual Sònia assassinada el 1991, i per a l’empresari Juan Andrés Benítez, mort al barri del Raval a Barcelona fa poc més d’un any.
Un viatge a través de les diferents etapes de la humanitat per veure com s’ha anat formant el discurs homofòbic.
Xerrada a càrrec de Leopold Estapé.
Activitat programada dins del Circuit Festival 2014.
La plaza del silencio, ens retrata la violència LGTBfoba dels darrers dies del franquisme amb tota la cruesa. La convivència de la violència ultra amb la persecució policial i l’exclusió social. Una realitat que fou dura i que, malgrat tot, no hem aconseguit eradicar.
Chueca, una plaça que ara ja forma part de l’imaginari LGTB, és el centre de la història que ens explica Rafael Herrero. La normalització LGTB que ara viu la plaça, el barri, pot sobtar amb aquesta mirada enrera de tant sols quaranta anys.
El contrast entre la realitat quotidiana actual i la realitat d’uns anys enrera també es reflecteixen en el contrast que hi ha entre les contradiccions del protagonista que creia haver vist a prop la llibertat amb la mort del dictador i, alhora, veu com els seus amics són amenaçats i morts violentament i la seva pròpia por.
La violència LGTBfoba és l’eix que vertebra la història i la denúncia que la novel·la destaca. Denúncia la violència i la hipocresia, les complicitats que té la discriminació i l’aniquilació violenta de persones LGTB.
La plaza del silencio, és una novel·la negra que mostra, denúncia i… enganxa. Ha estat publicada per l’editorial Al revés, que té una col·leció interessant de novel·la negra i que també ha publicat autores de referència per al col·lectiu LGTB com Susana Hernández. La plaza del silencio és plena de flash backs en la que l’autor, periodista de llarga trajectòria, també plasma els seus propis records. I també, plena de contradiccions dels personatges amb la seva sexualitat, les seves pors i la seva llibertat.
El Govern d’Espanya ha signat un conveni per desbloquejar les adopcions amb el govern de Rússia. Amb aquest conveni es desbloquegen només les adopcions de famílies adoptants heterosexuals i s’exclouen les persones solteres i les famílies homoparentals que demanen l’adopció d’infants a Rússia.
L’any 2013 Rússia va bloquejar “de facto” les adopcions de famílies de l’Estat espanyol com a mesura de pressió. Rússia que porta a terme polítiques clarament discriminatòries contra el col·lectiu LGTB, considera que les famílies LGTB no són idònies per a l’educació d’infants. Cal recordar que l’any 2012, el parlament rus va aprovar la llei que prohibeix la propaganda LGTB, clarament discriminatòria i que ajuda a encobrir les agressions LGTBfobes.
Des de que l’any 2005 es va aprovar la llei de matrimoni igualitari, Rússia ha mostrat el seu desacord amb la mateixa i la possibilitat que els infants que s’adopten a Rússia puguin ser acollides per famílies homoparentals.
Aquest acord del govern, que ha de ser ratificat al congrés, ha estat criticat per la Federación Estatal de Lesbianas, Gais, Transexuales y Bisexuales que creu que atempta contra els drets fonamentals.
Refugiades a l’Argentina
Des de Rússia, precisament, va arribar a l’Argentina una parella de dones que havien patit atacs homòfobs i se sentien amenaçades. La parella, a més, té un fill de 16 anys que podien perdre amb les polítiques LGTBfobes del govern de Vladimir Putin.
La parella té el suport de col·lectiu i demana asil a l’Argentina. Ahir mateix (15 de juliol) van contraure matrimoni a Buenos Aires. Argentina té aprovada la llei de matrimoni igualitari des de l’any 2010.
La comissió parlamentària de treball sobre la llei de drets del col·lectiu LGTB i contra la LGTBfòbia va aprovar el dictamen previ a l’aprovació definitiva de la llei.
Els vots favorables van ser dels grup parlamentaris impulsors de la proposició de llei: ERC, IC-V, CUP i PSC i també va rebre el suport de CDC i C’s, mentre que el PP i UDC hi van votar en contra.
Està previst que el proper 23 de juliol el Ple del Parlament de Catalunya aprovi aquesta llei, una llei reclamada i participada pel moviment LGTB i que portava feta alguns anys. Catalunya tornarà a ser un país pioner en els drets pel col·lectiu LGTB, dotant-se d’una legislació avançada en el reconeixement de drets, però , a més, hi ha un reconeixement històric: es crea un règim de sancions administratives contra les conductes discriminatòries contra el col·lectiu LGTB.
Aquesta darrera era una reivindicació del col·lectiu que, si bé ja veia positiu el fet que s’aprovés la llei reclamava sancions per tal que no acabés sent un seguit de mesures de bona voluntat i es perseguís i castigués la LGTBfòbia.
Des d’IDEMTV, hem seguit de prop tots els moviments de la llei en aquests dos anys i ens hem mostrat del tot favorables a la seva aprovació definitiva. El 23 de juliol (si el PP no recorre la llei portant-la al Consell de Garanties Estatutàries) serà un dia històric pel país. El 2014 serà un any històric pel col·lectiu LGTB.
El passat 28 de juny milers de persones van sortir al carrer a Barcelona en una manifestació que, com cada any, va iniciar el seu recorregut a la Plaça Universitat fins Plaça Sant Jaume, passant per les Rambles. El crit majoritari va ser reclamar l’aprovació de la llei pels drets del col·lectiu LGTBI i contra la LGTBIfòbia que s’està debatent actualment al Parlament de Catalunya.
El portaveu de l’Observatori Contra l’Homofòbia ens explica els darreres casos de LGTBIfòbia en Catalunya, tot i que adverteix que en realitat, segons dades de l’Agència Europa pels Drets Fonamentals, només es denuncien el 10% dels d’homofòbia, transfòbia o lesbofòbia. El portaveu de l’observatori afirma que la impunitat que es viu davant de la violència homófoba a Catalunya és evident i que perquè es produeixi un canvi s’ha de perseguir la LGTBIfòbia amb tota la força de la llei.
Aquest any en un context de treball en xarxa i de demanda unitària d’una llei específica pels drets del col·lectiu i contra la LGTBIfòbia ha crescut la participació en la manifestació del 28 de juny. A més, les dones han tingut més visibilitat a partir d’actes específics com ara la petonejada realitzada durant el recorregut. Amb tot, la defensa del dret a la salut i la prevenció del VIH-SIDA han estat els temes centrals d’aquest amb el lema Visc en positiu, i tu?, i els sublemes Trenca l’estigma del VIH-SIDA i Sanitat sense discriminacions. El moviment LGTBI català s’ha volgut sumar a les crítiques a les retallades que s’han viscut al nostre país en drets socials i sanitaris. De fet, el VIH-SIDA continua sent l’amenaça més gran a la salut per a les persones LGTBI, per la qual cosa la Comissió Unitària 28 de juny reclama que les administracions s’impliquen clarament en la prevenció de la transmissió del VIH-SIDA, en l’atenció i drets de les persones seropositives i en el trencament de l’estigma associat.
L’Acord Nacional per la prevenció del VIH-SIDA i contra l’estigma associat, que ara iniciarà el seu desenvolupament, serà una eina fonamental per al moviment. En aquest sentit, les entitats LGTBI i del VIH-SIDA treballaran per garantir que s’acompleixin els compromissos de la Generalitat en aquest àmbit.
A més, es va retre homenatge a la memòria del Juan Andrés Benítez, l’empresari gai mort després d’una intervenció policial, al qual se li va dedicar una parlament a l’acte final de la manifestació i un minut de silenci. Alhora es va criticar durament l’actuació del Sindicat de Policies de Catalunya que va desvetllar en un comunicat l’estat serològic de Benítez, cosa que suposa una vulneració del dret fonamental a la privacitat.
El 28 de juny, cal recordar-ho, va implicar l’inici de la desobediència a la LGTBIfòbia hegemònica en aquells anys a Estats Units i que es va propagar ràpidament arreu del món. Va suposar l’inici del moviment LGBTI modern que ha permés els avanços en drets que ara tenim. En aquest sentit, la Comissió Unitària 28 de juny és la plataforma que convoca la manifestació més antiga de l’Estat espanyol, des de 1977, que commemora els fets d’Stonewall del 1969 a Nova York.
Ramon Terrassa és el Director General d'Acció Cívica i Comunitària del Departament de Benestar Social i Família de la Generalitat. És diplomat en Educació...
Anterior
