Reflexions cuites a foc lent després dels fets d’Orlando
El mes de Juny té molt pes simbòlic per a les persones LGTB. Fa temps que es va instaurar com el mes per a sortir als carrers i lluitar per nosaltres. Enguany, a aquest mes de juny se li ha afegit un altre data que ens ha de fer reflexionar, lluitar i sortir al carrer per igual: el 12 de Juny. Ja ha passat temps, prou perquè passés gran part de l’atenció mediàtica. Prou per a poder parar-nos a pensar i veure què podem aprendre del que ha passat a Orlando.
Tot i patir en els primers dies per rebre una pluja bestial d’islamofòbia per part de persones properes, vaig quedar gratament sorprès de la reacció del meu entorn, deu ser que amb les experiències passades (París, Brussel·les…) ja tinc les xarxes socials netes d’esbojarrats.
Qui sí que no va fallar van ser els mitjans que ràpidament van oblidar qui havia mort i es van fixar en qui els havia assassinat. L’homofòbia va desaparèixer dels seus discursos per a ser substituïda per altres paraules, sempre fent referència a la religió d’Omar Mateen. Tot i així el meu timeline estava ple de gent LGTBQIA+ d’arreu recordant que el que havia mort a totes aquelles persones no era una religió, sinó la lgtbfòbia. Per desgràcia la moajoría d’elles oblidaven que el racisme també va jugar un paper clau aquella nit, donat que quasi totes les mortes eren llatinoamericanes.
Potser Orlando és el detonant que necessitem per acabar d’obrir els ulls i que les persones que treballem per la diversitat d’orientacions sexuals i identitats i expressions de gènere ens posicionem clarament com a antiracistes, en contra de la islamofòbia i de la islamofòbia de gènere en particular. Les raons que us proposo són les següents:
Penso que és important parar-nos a pensar perquè els mitjans s’han oblidat tan ràpidament de la claríssima homofòbia i el racisme que hi ha rere dels fets d’Orlando. I perquè nosaltres hem passat per alt el factor racial. És important recordar que unes setmanes abans hi havia hagut un atac molt similar a una altra discoteca gai a Mèxic. No vam sentir res d’aquesta perquè qui va dur a terme la matança no va ser reconegut com a musulmà. No vam sentir res d’aquesta perquè les nostres morts no eren la part important, no ho són, només ho era qui ens havia matat. Perquè sempre hi ha unes morts que valen més que altres i no ens equivoquem: nosaltres acostumem a estar en el cantó menys valuós.
La resposta internacional a la matança d’Orlando respon a un procés de criminalització de l’islam. Un procés al qual no li interessen les declaracions de la gent propera a Omar Mateen que el descriuen com a homòfob, masclista, i com a poc religiós. Un procés al qual tampoc li ha interessat pensar en aquella gent que afirma que Omar en realitat era homosexual, o que freqüentava el club que va atacar i que l’atac d’Orlando va ser en gran part una represàlia causada per una forta homofòbia interna. A aquest procés tampoc li interessa reflexionar que part d’aquesta homofòbia es genera perquè ells estan ajudant a continuar venent l’islam i l’homosexualitat com a categories oposades.
Als interessos (per ambdós cantons) que hi ha rere de tot el que està passant no els interessa l’existència de l’Islam queer, no reconeixeran mai el feminisme islàmic, ni les lectures postcolonials de l’islam. Tots dos pols, tant el de les persones musulmanes més integristes com aquelles que volen situar l’islam com a enemic els interessa promoure una visió tancada i excloent de l’islam.
Aquelles que lluitem per a poder existir des de la diferència ens hem d’unir per aturar la violència. Ens hem d’unir per a mostrar que això que diuen no és cert, que existeixen persones molt diverses: musulmanes i homosexuals, feministes que porten hijab (el vel), musulmanes que no en porten, dones trans que porten hijab i fins i tot Niqab (el vel que cobreix la cara), i persones musulmanes heterosexuals i cisgènere que ens recolzen sense embuts i acullen la diversitat igual que altres persones heterosexuals i cisgènere que no siguin musulmanes.
Ens hem d’unir perquè ens estan utilitzant els uns contra els altres. Perquè és des de dintre de les religions que podrem combatre el masclisme i l’homofòbia que hi trobem, que es corresponen al masclisme i l’homofòbia de les societats en les quals vivim. Ens hem d’unir perquè fa temps que disfressen de feminisme l’odi cap a les dones musulmanes, perquè instrumentalitzen les lluites i polítiques LGBT per a promoure el racisme, per a polaritzar-nos i aïllar-nos tant com puguin, per a continuar oblidant i negant totes aquelles persones racialitzades i lgtb. Per a continuar assassinant-nos.
Però sobretot ens hem d’unir perquè en el fons les nostres lluites són la mateixa. Lluitem per a poder ser, per a poder existir com vulguem, pel dret al propi cos i pel dret a la pròpia imatge. Lluitem pel dret a poder ser diferents.
|
Pol Galofre Molero (Barcelona, 1987) és tècnic de so i cineasta especialitzat en cinema documental i activista trans. És un dels coordinadors del projecte Cultura Trans i dinamitzadors de l’Espai Trans. Juntament amb Miguel Missé ha editat el llibre Políticas Trans – Una antología de textos desde los estudios trans norteamericanos (EGALES, 2016). Va realitzar amb Brigitte Vasallo el projecte TransRaval en el marc de l’exposició Translocacions del Centre d’Arts Santa Mónica i Idensitat, i amb Bel Olid van realitzar el projecte Ésser Lluire pel festival Ingràvid. També ha dirigit el curt documental Feines per gent valenta, per l’Ajuntament de Barcelona. És docent en el Màster Gènere i Comunicació de la UAB i col·labora estretament amb La Bonne, Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison.
|