El referèndum sobre el matrimoni igualitari a Irlanda sembla, segons les primeres dades del recompte, que ha reconegut aquest dret, amb una clara victòria.
Serà el primer país al món que aprova en referèndum el dret al matrimoni entre persones del mateix sexe i ho farà, segons la proposta del govern, en l’article 41 de la seva constitució.
Segons els sondeigs, i les primeres xifres el “Si” hauria guanyat per una àmplia majoria del 60%. Seguim a l’espera de dades oficials aquesta tarda.
Els diferents actes que s’han portat a terme entorn el 17 de maig, dia internacional contra la LGTBfòbia mostren que la idea de “poder rosa” és més una idea,que han volgut fer córrer interessadament, que una realitat quotidiana.
Que hi hagi persones que participin de governs o de llistes electorals i que donin la cara pel col·lectiu no ha acabat amb la discriminació. Que hi hagi persones que viuen de forma normalitzada la seva orientació sexual sense complexes als mitjans de comunicació no vol dir que la LGTBfòbia hagi estat eradicada. Que hi hagi una llei que garanteixi els nostres drets i lluiti contra les agressions i discriminacions no vol dir que sigui efectiva.
Les entitats del col·lectiu LGTB han fet sentir la seva veu aquest 17 de maig i ho han fet de forma unànime i clara per denunciar la manca de garanties legals i socials per viure lliurement la nostra sexualitat.
L’imaginari col·lectiu creu que el matrimoni i la sortida de l’armari són una expressió del poder del lobie “rosa”, com si els nostres drets fossin privilegis. Obliden, obvien, no volen mirar el dia a dia i aquelles persones que han patit agressió i inclús la mort. Obliden, obvien, no veuen, aquelles agressions quotidianes: els llibres de text que ens mostren com a malalts i malaltes(o poc saludables), cafeteries que ens expulsen per besar-nos, les amenaces personals a membres destacats del moviment… el que mostra la nostra realitat més enllà de les festes i els diners.
La LGTBfòbia té cura, les lleis garanteixen els drets, a que esperem per comprometre’ns?
El proper dia 17 de maig se commemorarà, en plena campanya electoral, el dia mundial contra la LGTBfòbia. Hi hauran compromisos? Possiblement molts, però el que cal és que allò que ens diuen ho facin realitat.
No és un somni, més aviat moltes persones LGTB viuen un malson quotidià patint agressions i discriminacions pel simple fet de ser. Per estimar diferent, per sentir un gènere diferent al que el teu cos marca… una cosa tan senzilla com és el respecte i la convivència, que és tan difícil per a alguns.
La setmana del 17 de maig sentirem promeses, però exigim i seguirem exigint compromisos reals. Tenim una llei aprovada, una llei a la que li cal un reglament, mentre moltes persones del col·lectiu LGTB no gosen viure lliurement el que són i el que senten.
Des dels municipis es pot actuar i tenir una actitud valenta per fer avançar les lleis aprovades, es pot exigir el desplegament legislatiu, es poden fer polítiques contra la discriminació donar visibilitat positiva a estimar com volem, a ser com volem, lliurement, sense violència ni física, ni social.
El Miquel i molts i moltes altres han rebut un regal des d’Irlanda: dies després de complir els 10 anys de l’aprovació de la llei d’adopció que permetia que les persones LGTB poguéssim adoptar legalment a Catalunya, també Irlanda ha aprovat els mateixos drets. El 30 de març del 2005 es va aprovar la llei 3/2005 després d’un llarg camí de reivindicació i, també de llimb legal, per a les filles i fills de les parelles LGTB. Així la normalitat va arribar a les famílies LGTB, si més no, en part.
Els canvis han estat evidents en la quotidianitat famíliar, també en el lideratge que les families LGTB catalanes han tingut a Europa en les seves reivindicacions
El canvi legislatiu va obrir la porta a una nova realitat familiar, va permetre començar a donar espai a la diversitat familiar. Aquests 10 anys han significat un cert oblid de situacions que es donaven i que ara semblen poc possibles, però que van provocar molt dolor a les famílies LGTB
S’acosten les festes d’hivern, les festes nadalenques. Aquelles que, per definició, són festes familiars. Festes plenes de solidaritat, amor… allò que en diuen l’esperit nadalenc. Festes plenes de llums, al cor i al carrer, de colors… multicolors?
Possiblement és l’època de l’any que més il·lusions genera i que més tristors són visibles. Aquelles persones que no poden gaudir de l’esperit nadalenc, aquell que empeny al consumisme, i en són moltes les que es quedaran sense dinar de nadal i Sant Esteve, sense joguines pel tió o pels reis.
I seran moltes, també, que no podran compartir taula amb la família biològica perquè els han expulsat degut a la seva orientació sexual o transgènere. I algunes trans femenines que, per poder ser qui senten, hauran d’aprofitar aquests dies per fer calaix a les cantonades dels carrers o a l’entorn dels camps de futbol.
L’associació de Mares i Pares de gais, lesbianes, bisexuals i Transsexuals (AMPGIL) afirma que “Els intents de suïcidi per part del col·lectiu LGTB es redueixen un 84% en funció de la resposta familiar” durant l’adolescència, canviant els percentatges podríem mirar també el que passa en edat adulta i com el col·lectiu LGTB, malgrat els avanços socials i legislatius segueix tenint en el seu si drames humans, l’origen dels quals és la LGTBfòbia.
S’acosten les festes de nadal, minven els drets d’expressió, s’acumulen les denúncies per LGTBfòbia i les agressions a persones LGTB. Unes festes multicolors, una etapa solidària?
La visibilitat del col·lectiu és necessària; donem la cara, sortim al carrer.
Viure a l’armari sempre ha estat una possibilitat per a moltes persones del col·lectiu. A voltes, també ha estat una necessitat, durant el franquisme o a Rússia on lleis i lgtbfòbia van en la mateixa direcció és una manera de sobreviure. Tot i així, viure a l’armari provoca infelicitat, invisibilitat i lgtbfòbia interioritzada.
Si molts i moltes de nosaltres no haguéssim tingut referents clars que ens feien veure que no érem persones anormals ni monstres possiblement encara ho pensaríem. Moltes dones i homes LGTB han patit la lgtbfòbia social que no els permetia viure en el cos que realment eren, estimar a qui realment volien i han viscut a l’armari. Alguns i algunes, els que han interioritzat la lgtbfòbia, també l’han exercit contra la gent que era com ells, que era com elles, i això va provocar reaccions..
Durant anys el moviment LGTB dels països anglosaxons va impulsar l’outing com a mesura de pressió per a aquelles persones públiques que sent lesbianes, gais o bisexuals ho amagaven, impulsaven lleis discriminatòries o, simplement, no lluitaven contra elles. Aquesta pràctica va ser discutida, però també va donar els seus fruits. Moltes persones van decidir sortir de l’armari i donar la cara pel col·lectiu.
Tot i que han avançat les lleis, el reconeixement d’alguns drets segueix tancat i a molts països, ara ja 76, del món les persones LGTB són perseguides, empresonades o assassinades,massa sovint amb lleis lgtbfobes. A Rússia, han retirat un monument fet en honor del fundador d’Apple i això no hauria passat si Tim Cook, directiu de la companyia, no hagués sortit del seu armari i hagués dit obertament que era gai. Per a ell, molt possiblement, és més fàcil que per a les persones LGTB de Rússia, però el seu referent és important per la vida de moltes persones, per la resistència psíquica, per la supervivència.
Viure a l’armari fa mal, però si pots sortir sense problemes encara fa més que quan t’obliguen, perquè la teva invisibilitat és la força dels botxins de molts i moltes altres.
Catalunya és, una vegada més, pionera en defensa dels drets del col·lectiu LGTB després d’aprovar una llei específica per la protecció dels drets de les persones lesbianes, gais, bisexuals i transsexuals i en contra de la seua discriminació, el passat 2 d’octubre. Aquesta ha comptat amb els vots a favor de tots els grups polítics, excepte el Partit Popular i la posició contrària a alguns d’articles d’Unió Democràtica de Catalunya.
El PP fins i tot la va recórrer al Consell de Garanties Estatutàries per considerar-la, possiblement, inconstitucional, tot i que aquest organisme ha assenyalat que està d’acord amb la legislació vigent. Una llei que compta, per tant, amb un ampli consens polític i social. Una llei que té amb un precedent de proposta de llei amb la darrera legislatura del tripartit i que ha comptat, des del primer moment, amb l’impuls de l’esquerra parlamentària i el moviment LGTB. L’aprovació d’aquest text legal és un fet històric que no només beneficia al col·lectiu, sinó que és un pas endavant per a tota la societat i senta les bases d’una llibertat afectiva-sexual real i efectiva.
El moviment LGTB, agrupat a la Plataforma LGTB.cat, n’ha estat un dels principals promotors com també el moviment del VIH. Des del Govern, la consellera de Benestar Social i Família, Neus Munté, valora el treball i l’esforç de consens per part de les entitats i dels grups parlamentaris que ha millorat, al seu parer, el redactat inicial.
Ple íntegre al Parlament de Catalunya:
Des del moviment també se’n destaquen altres parts de la llei que permeten garantir els drets i llibertats de les persones LGTB. En el debat al Parlament el passat 2 d’octubre els diferents grups polítics van mostrar els seus arguments. Des dels favorables a la llei, se cita, com a argument, la resolució del passat 26 de setembre de l’ONU, en la qual insta als estats a aprovar legislacions específiques per combatre la LGTBfòbia. I, alhora, des dels partits polítics es destaca el consens assolit i l’aposta per la no discriminació i les polítiques d’acció positiva.
La diputada destaca, com han fet altres grups favorables a la llei, que encara avui hi ha més de 70 països al món on l’homosexualitat o la transsexualitat estan prohibides i fins i tot condemnades a la pena de mort, però també recorda dades de la Unió Europea extretes d’una enquesta de 2012.
En un punt intermedi se situa Unió Democràtica que va votar en contra d’alguns articles de la llei però va donar suport a d’altres. Finalment des del PP expliquen el seu vot contrari per motivacions ideològiques.
Tot i el que queda per recórrer, el camí iniciat per Catalunya contra la LGTBfòbia, de ben segur serà seguit per aquells països avançats que vulguen una societat justa, igualitària i sense discriminacions. Des de la plataforma LGTB.cat ressalten que el camí de la igualtat d’oportuntitats efectiva i els drets tot just acaba de començar i assenyalen que n’estaran vigilants per al desplegament i compliment de la llei.
Una llei que no pot oblidar la lluita de moltes persones i de molts anys i també el dolor que la LGTBfòbia ha deixat. Un record que des del moviment LGTB català s’ha tingut també per a la transsexual Sònia assassinada el 1991, i per a l’empresari Juan Andrés Benítez, mort al barri del Raval a Barcelona fa poc més d’un any.
Com cada any, Circuit Festival organitza la seva festa més emblemàtica, el Water Park Day a Vilassar de Dalt, on milers de persones LGTB gaudeixen d’un dia de sol, música, aigua i festa.
El passat 28 de juny milers de persones van sortir al carrer a Barcelona en una manifestació que, com cada any, va iniciar el seu recorregut a la Plaça Universitat fins Plaça Sant Jaume, passant per les Rambles. El crit majoritari va ser reclamar l’aprovació de la llei pels drets del col·lectiu LGTBI i contra la LGTBIfòbia que s’està debatent actualment al Parlament de Catalunya.
El portaveu de l’Observatori Contra l’Homofòbia ens explica els darreres casos de LGTBIfòbia en Catalunya, tot i que adverteix que en realitat, segons dades de l’Agència Europa pels Drets Fonamentals, només es denuncien el 10% dels d’homofòbia, transfòbia o lesbofòbia. El portaveu de l’observatori afirma que la impunitat que es viu davant de la violència homófoba a Catalunya és evident i que perquè es produeixi un canvi s’ha de perseguir la LGTBIfòbia amb tota la força de la llei.
Aquest any en un context de treball en xarxa i de demanda unitària d’una llei específica pels drets del col·lectiu i contra la LGTBIfòbia ha crescut la participació en la manifestació del 28 de juny. A més, les dones han tingut més visibilitat a partir d’actes específics com ara la petonejada realitzada durant el recorregut. Amb tot, la defensa del dret a la salut i la prevenció del VIH-SIDA han estat els temes centrals d’aquest amb el lema Visc en positiu, i tu?, i els sublemes Trenca l’estigma del VIH-SIDA i Sanitat sense discriminacions. El moviment LGTBI català s’ha volgut sumar a les crítiques a les retallades que s’han viscut al nostre país en drets socials i sanitaris. De fet, el VIH-SIDA continua sent l’amenaça més gran a la salut per a les persones LGTBI, per la qual cosa la Comissió Unitària 28 de juny reclama que les administracions s’impliquen clarament en la prevenció de la transmissió del VIH-SIDA, en l’atenció i drets de les persones seropositives i en el trencament de l’estigma associat.
L’Acord Nacional per la prevenció del VIH-SIDA i contra l’estigma associat, que ara iniciarà el seu desenvolupament, serà una eina fonamental per al moviment. En aquest sentit, les entitats LGTBI i del VIH-SIDA treballaran per garantir que s’acompleixin els compromissos de la Generalitat en aquest àmbit.
A més, es va retre homenatge a la memòria del Juan Andrés Benítez, l’empresari gai mort després d’una intervenció policial, al qual se li va dedicar una parlament a l’acte final de la manifestació i un minut de silenci. Alhora es va criticar durament l’actuació del Sindicat de Policies de Catalunya que va desvetllar en un comunicat l’estat serològic de Benítez, cosa que suposa una vulneració del dret fonamental a la privacitat.
El 28 de juny, cal recordar-ho, va implicar l’inici de la desobediència a la LGTBIfòbia hegemònica en aquells anys a Estats Units i que es va propagar ràpidament arreu del món. Va suposar l’inici del moviment LGBTI modern que ha permés els avanços en drets que ara tenim. En aquest sentit, la Comissió Unitària 28 de juny és la plataforma que convoca la manifestació més antiga de l’Estat espanyol, des de 1977, que commemora els fets d’Stonewall del 1969 a Nova York.
El 28 de juny del 1969 esclataven els coneguts disturbis a Nova York després de la repressió policial al cèlebre local novaiorquès d’Stonewall Inn. Per molts fa 45 anys s’iniciava el moviment de alliberament gai. Per primer cop persones LGTB s’enfrontaven a la policia i sortien al carrer per mostrar l’orgull de ser com eren. Res ja no tornaria a ser igual. Però, van existir grups de defensa dels drets LGTB abans de 1969? Breument intentaré explicar-ho.
Va estar a la Alemanya de finals del segle XIX quan es van crear tot un seguit d’associacions de lluita contra el tristament conegut paràgraf 175. Al 1897 es fundava el “Comitè Científic Humanitari” del Magnus Hirschfeld, el 1903 la Comunitat dels Propis del Adolf Brand, ambdós van lluitar pels drets homosexuals i van polemitzar durament entre ells sobre el tercer sexe o “l’amor greg”. En aquest període van sorgir les primeres revistes homosexuals i es fan filmar els primers films que parlaven de l’amor entre els homes i entre les dones. Al 1929 s’aconseguia la despenalització, però amb l’arribada de Hitler al poder s’iniciava una duríssima repressió especialment contra gais i transsexuals. La repressió no va acabar al final de la Segona Guerra Mundial a la República Federal, curiosament va estar la “comunista” (RDA) la que va eliminar el tristament conegut paràgraf.
A USA la repressió del maccarthisme i del FBI de Hoover queia sobre els homosexuals de forma implacable, primer eren agents al servei de Hitler, després filocomunistes, sempre el seu objectiu era pervertir a la població amb intencions alienes als bon americans. Un jove que treballava per la campanya presidencial de Henry Wallace, al 1948, escrivia un manifest innovador en el que senyalava que els homosexuals eren una minoria oprimida al igual que els afroamericans. Harry Hay, militant comunista, va fundar una organització semiclandestina, “Matachine Society”, que funcionava a través de cèl·lules similars a les dels partits comunistes. Paral·lelament es fundava la associació de lesbianes “Les filles de Bilitis”. S’editaren dos revistes “The One” (1953-1972) i “The Ladder (1956-1970)”, entenien que la seva lluita també era pel alliberament i ja als anys 60 van defensar els drets igualitaris inclòs a l’àmbit familiar i al militar.
Després del 1969 a NY es crea el Front d’Alliberament Gai (GFL) que ràpidament té representació a les principals universitats i ciutats americanes. Més que els drets civils defensa l’alliberament sexual i els drets de les dones. A finals dels anys 80 i després de l’aparició de la SIDA s’afegeix el reconeixement social, la integració i equiparació dels drets dels gai i lesbianes. Es transformà en un moviment visible, transversal i molt divers. El nom sorgia dels moviments d’alliberament d’Algèria i el Vietnam.
A Catalunya apareix la primera organització al 1970 amb motiu de la lluita contra la Ley de Peligrosidad Social, és el “Movimiento Español de Liberación Homosexual”. Segueix en un inici els plantejaments del grup conservador gai francès Arcadie, però opta per emmarcar el alliberament gai dins de la lluita de classes. Mentre a França el moviment LGTB es transforma arran de maig del 68, aquí hem d’esperar a la Transició.
Al 1975 es fundava el Front d’Alliberament Gai de Catalunya als Caputxins de Sarrià, a diferència de França o USA, aquí no hi ha una ruptura, el FAGC sorgeix a partir dels activistes del MELH. Amb ells apareix un moviment apartidista, transversal, plural i unitari que té com objectiu acabar amb les estructures opressores i aconseguir l’alliberament sexual de la població en general i dels gais en especial. Sota el concepte gai s’aixopluguen totes les identitats LGTB.
A Catalunya es visibilitza aviat la realitat LGTB a actes públics i als carrers, els partits d’esquerra obren les portes a activistes homosexuals. El FAGC arriba a tenir uns 700 socis. Es creen organitzacions similars a Bilbao, València, Mallorca, Sevilla i finalment a Madrid on la homòfobia dels partits d’esquerra va retardar la organització del moviment LGTB. La despenalització de la homosexualitat i la aparició de la SIDA donaria un tomb tant en els plantejaments com a la organització de les diferents associacions.
 |
L’autor és voluntari de la Coordinadora LGTB de Catalunya i Vicepresident de Gais Positius. Al 2009 va organitzar amb Circiut Festival l’exposició “Les relacions homosexuals a través de la història” i a l’any següent, amb motiu del 30 aniversari del primer cas de sida, l’exposició “VIH en positiu”. Paral·lelament i amb els materials recopilats va endegar el bloc L’Armari Obert. |
Anterior
