Aquest mes de maig recordem, des de les entitats, els sindicats, les universitats i les institucions la lluita contra la lesbofòbia, homofòbia, bifòbia i transfòbia. És no només necessari sinó també imprescindible.
La llei 11/2014 que va ser empesa pel món associatiu i aprovat per una majoria parlamentària és un instrument valuós que cal continuar desplegant, millorant i complementat des de les polítiques públiques, i també des de la societat civil, el món laboral i l’acadèmic. Tenim molts reptes pendents encara. Però cal també una mirada a totes les persones del col·lectiu d’arreu del món, que no només no estan a l’empara d’una llei de garantia de drets més o menys millorable, sinó que pel sol fet de no respondre als patrons heteropatriarcals són marginades, perseguides i castigades.
En el dia internacional contra la LGBTIfòbia, i cada dia, cal que recordem aquelles persones que per ser senzillament qui volen ser i estimar com vulguin, posen la seva vida en perill.
Aquelles i aquells que poden ser multades, castigades, empresonades, torturades, violades o fins i tot assassinades a l’empara de lleis despòtiques que els neguen la llibertat, la llibertat de ser i estimar com vulguin. Per denunciar els governs que actuen així, per no deixar caure en l’oblit tot els seu patiment, per empènyer el món a una mirada de respecte als drets humans, cal que en parlem, avui, aquest mes, cada dia. I cal que obrim la mirada, el cor i les fronteres a les persones que han de fugir del seu país per poder ser qui són, per poder viure la seva diversitat sexual i d’opció de gènere sense risc de la seva vida.
Fem de Catalunya un país de refugi LGBTI.
Mireia Mata Solsona és Directora General d’Igualtat de la Generalitat de Catalunya
Dominique Boren és l’actual president de NELFA (Network of European LGBTIQ* Families Associations). Té 51 anys i forma part de APGL (Association des Parents et futurs parents Gays et Lesbiens) de França sent el copresident des de l’any 2010. L’entitat és una la principal de les famílies LGTB a França i va ser una de les que va encapçalar la lluita pel matrimoni igualitari el 2013 a l’estat francès. Ha estat copresident del Centre LGTB de París entre el 1999 i el 2002. Està casat i és pare des del 2011.
Durant més de 25 anys en la lluita pels drets LGTBI, hi ha hagut molts avenços, però també hi ha el perill de recular. Com creieu que els requisits del moviment LGTBI a Europa han canviat?
Fa vint-i-cinc anys, les demandes dels moviments i activistes es van centrar en la fi de la discriminació contra lesbianes i gais. Llavors, les reivindicacions van incloure les persones bisexuals i, finalment, les persones trans (però realment més tard). Aquestes reivindicacions han estat tingudes en compte per la Unió Europea amb una directiva que prohibeix la discriminació de les persones LGTB en ocupació i serveis, per exemple quan es lloga una casa o quan es demana la subscripció al servei telefònic. Aquesta directiva s’ha fet obligatòria als països de la Unió Europea que han estat obligats a adoptar lleis nacionals per prohibir i sancionar conductes discriminatòries contra persones LGBT.
El consell de Nelfa, elegit el març de 2018 a Lisboa
Vostè és el president de NELFA, a nivell europeu, els drets reconeguts són molt diferents segons els estats, on creieu que és Europapel que fa als drets de les famílies LGBT?
Catorze de vint-i-vuit països han obert el matrimoni i l’adopció a parelles del mateix sexe durant els últims 15 anys i, al mateix temps, quinze països han obert serveis de reproducció assistida per a dones lesbianes o solteres. És molt i al mateix temps hi ha massa països amb drets limitats o inexistents.
Europa és ineficaç com a tal perquè els problemes de les famílies LGBT no afecten a la Unió, sinó als estats membres. A dia d’avui no hi ha una directiva que obligui els estats membres a tenir les mateixes lleis a tot arreu com el matrimoni i l’adopció per a parelles LGBT. Cadascun d’ells gestiona amb el seu govern, la seva opinió pública, els seus reaccionaris. No obstant això, mentre més països facin lleis per a les famílies LGBT, els altres es veuen obligats a seguir d’una manera o altra.
El dia 17 de maig es celebra el Dia Internacional de la Família, però dediqueu al Dia Internacional de la Igualtat Familiar el primer diumenge de maig. Quin és el significat de la doble reclamació?
El dia internacional de les famílies dedicades a la igualtat és sobretot un missatge que vol dir que existeixen famílies LGBTI i altres famílies diferents de famílies heterosexuals i no volen ser discriminades. Aquests pares, mares i els seus fills i filles han de respectar-se amb la seva dignitat i tenir els mateixos drets que altres famílies. És un missatge d’integració universalista, no és un missatge de reclamació de drets.
Membres de la Junta de Nelfa a Berlín amb els seus representants associats alemanys
NELFA compta actualment amb 30 associacions, quines són les discussions centrals del vostre pensament?
NELFA i les seves associacions membres(que representen 19 estats) afirmen que el principi europeu de llibertat de circulació i assentament a Europa i el dret a viure amb la família s’aplica a tot Europa i a totes les famílies.
És escandalós que una família LGBT tingui tots els seus drets reconeguts en un país europeu com Espanya i si aquesta família es trasllada a Polònia, ja no existeix. Els fills que van tenir dos pares-dues dones o dos homes-perden un dels pares o ambdós, perquè en el nou país el matrimoni LGBT no existeix i si es fa en un país que ho accepta no es reconeix.
NELFA també vol canviar l’atenció d’Europa a la difícil situació de les famílies LGBT als antics països d’Europa de l’Est i als Balcans. una pròxima conferència a ZAGREB a la tardor de 2019 està programada per NELFA i els seus socis.
————————————
Dominique Boren est l’actuel président du NELFA (Réseau des associations européennes de familles LGBTIQ *). Il est âgé de 51 ans et fait partie de l’APGL (Association des parents et futurs parents Gays et Lesbiens) de France étant le co-président de 2010. L’entité est l’une des principales familles LGBT en France et a été l’un des qui a dirigé la lutte pour le mariage égalitaire en 2013 dans l’État français. Il a été coprésident du Centre LGBT à Paris entre 1999 et 2002. Il est marié et est un parent depuis 2011.
Depuis plus de 25 ans dans la lutte pour les droits LGTBI, il y a eu beaucoup d’avancées mais aussi le danger de recul. Comment pensez-vous que les exigences du mouvement LGTBI en Europe ont changé?
Il y a 25 ans, les revendications des mouvements et des personnes militantes portaient surtout sur la fin des discriminations à l’egard des personnes lesbiennes et gays.puis les revendications ont englobe les personnes bi et puis enfin les personnes trans ( mais vraiment plus tard).ces revendications ont ete prises compte par l’Union Europeene avec notamment une directive qui interdit de discriminer les personnes LGBT dans l’emploi et les services comme par exemple quand on loue une maison ou quand on demande un abonnement au service du telephone. cette directive a ete rendue rendue obligatoire dans les pays de l’Union Européenne qui ont ete obligés de prendre des lois nationales pour interdire et sanctionner les comportements discriminants à l’égard des personnes LGBT.
Les dernières années, les familles LGBT ont explosé. Vous êtes le président de NELFA, au niveau européen les droits reconnus sont très différents selon les états, où penses-tu que l’Europe est dans les droits des familles LGBT?
14 pays sur 28 ont ouvert le mariage et l’adoption aux couples de mm sexe, au cours des 15 dernieres années, et en même temps 15 pays ont ouvert la procréation médicale assistée aux femmes en couple lesbiens ou aux femmes seules. c’est beaucoup et en même temps il reste trop de pays avec des droits limités ou inextistants.
L’Europe est inéfficace en tant que telle car les questions pour les familles LGBT ne concernent pas l’Union mais les états membres.
A ce jour, il n y’a pas de directive (la loi européenne) qui obligerait les pays etats membre à avoir les mêmes lois partout comme le mariage et adoption pour les couples LGBT. chacun se débrouille avec son gouverment, son opinion publique, ses reactionnaires.
En revanche, plus il y a des pays qui prennent des lois pour les familles LGBT plus les autres pays sont obligés de suivre d’une maniére ou d’une autre.
Le 17 mai est la Journée internationale des familles, consacrée à la Journée internationale de l’égalité familiale le premier dimanche de mai. Quelle est la signification de la double revendication?
La journée internationale des familles consacrée à l ‘egalité est surtout un message pour signifier que les familles LGBTI et les autres familles différentes des familles heterosexuelles existent et ne veulent pas etre discriminées. ces parents et leurs enfants doivent etre respectés dans leur dignité et avoir les mm droits que les autres familles.
c’est un message universaliste d’intégration, ce n’est pas un message de revendication de droits.
NELFA compte actuellement 30 associations, quelles sont les discussions centrales de votre réflexion?
Le NELFA et ses associations adhérentes (représentant 19 états) revendiquent que le principe européen de la liberté de circulation et d’installation en Europe ainsi que le droit de vivre en famille s’applique partout en europe et pour toutes les familles.
Il est scandaleux qu’une famille LGBT ait tous ses droits reconnus dans un pays européen comme par exemple en espagne et si cette famille déménage en pologne, elle n’existe plus. les enfants qui avaient deux parents – deux femmes ou deux hommes, perdent l’un des parents voire les deux par ce que dans le nouveau pays le mariage entre personnes LGBT n’existe pas et si il est fait dans un pays qui accepte, il n’est pas reconnu.
le NELFA veut aussi déplacer l’attention de l’Europe sur le sort des familles LGBT dans les anciens pays de l’Est et dans les balkans. une prochaine conférence à ZAGREB à l ‘automne 2019 est programmée par le NELFA et ses partenaires.
Entrevistem Renato Sabbadini, que va ser Director General de la International Lesbian, Gay, Bisexual, Trans & Intersex Association (ILGA) fins fa uns mesos. El seu pas per ILGA ha estat llarg i ha passat diferents fases, sent en el comitè directiu des de fa uns anys. És, possiblement, una de les persones que més sap de l’estat dels drets LGTBI al món i la seva evolució els darrers anys.
Has estat cosecretari d’ILGA, director General i fa uns mesos vas deixar la direcció, com valores la teva feina durant tots aquests anys?
Ha estat un gran honor treballar per ILGA durant tots aquests anys i tenir l’oportunitat de conèixer a molts i moltes activistes arreu del món: sense el treball d’aquests activistes a cada país, ILGA no existiria. Per la meva banda, crec que vaig aconseguir re-organitzar ILGA sobre una base mes professional i mes sòlida des d’un punt de vista financer, particularment des de la mudança a Ginebra. Tot i que ILGA és l’organització internacional més vella del moviment LGBTI, per diverses raons l’associació tenia un retard en el desenvolupament en les seves estructures, un retard que ara, finalment, ha estat recuperat.
ILGA ha liderat la lluita institucional, des del juliol del 2011 és entitat consultora de Nacions Unides i té la seu a Ginebra amb un equip que fa seguiment institucional. Creus que la lluita LGTBI ha de seguir en aquesta línia?
Sí, però no només aquesta línia. Hi ha un treball educatiu i cultural que ha de variar l’opinió mundial i un treball de construcció de xarxes amb altres moviments socials i institucions (com universitats, ciutats, governs) que és fonamental per assegurar que els avenços aconseguits posin arrels fortes a la població en general, com els canvis de lleis sols no són suficients per defensar-se contra l’homofòbia, la lesbofòbia i la transfòbia. He intentat de posar les bases per a aquest tipus de treball i espero que el meu successor continuï aquest desenvolupament.
Quin ha de ser el marc dels drets LGTBI? tenint en compte que els principis de Yogyakarta són un projecte de referència per a moltes institucions i polítiques.
El marc fonamental, com per tothom, és la declaració universal dels drets humans. Els principis de Yogyakarta han estat un instrument molt important per ajudar a les activistes amb la «traducció» dels DDHH a clau LGBTI en el seu treball diari.
ILGA té representació de 1.228 organitzacions de 132 països, ha estat fàcil construir una estructura prou representativa i democràtica i, alhora, tenir el reconeixement dels governs?
Aquesta estructura és el resultat de la llarga història de l’organització. Mantenir un caràcter veritablement representatiu i democràtic ha estat sempre una de les preocupacions més importants a ILGA, objecte de llargs debats i consultes que tenien compte l’evolució del moviment i de la societat, amb resultats mixtos: d’una banda la representativitat per gènere i / o identitat es va millorar molt (per exemple amb l’augment de secretariats: de dones, trans, intersex i ara també bisexual), però es necessita més treball per a involucrar realment totes les regions d’ILGA: en aquest sentit tenir dues co- secretaries generals del nord del planeta no és una situació ideal.
El reconeixement de molts governs (i de Nacions Unides) és d’una banda un èxit molt important, és gràcies al seu suport que ILGA ha aconseguit resultats importants en el Consell dels DDHH a Ginebra. D’altra banda, és clar que una proximitat excessiva o una dependència (financera) dels governs sempre pot representar un risc per a una organització que es defineix “no-governamental».
Quins són els drets LGTBI que es vulneren més i quins són els països que més drets vulneren?
Sens dubte el dret a la vida, a la llibertat i seguretat (article 3 de la declaració universal de Drets Humans). Hi ha massa països en els quals les persones LGBTI (incloent els defensors de drets humans) arrisquen la seva vida o llibertat a mà d’actors estatals o no estatals: és fàcil fer el llistat dels països on la llei ajuda aquest tipus de persecució (veure el mapa d’ILGA sobre homofòbia d’Estat), però cal tenir present que en la majoria dels països del món (tant al nord com al sud) la seguretat de les persones LGBTI encara no és garantida.
Actualment el Tribunal Europeu de Drets Humans té una nova membre que és descaradament LGTBIfoba, com ho valores, com ho ha valorat ILGA.
ILGA-Europa ha expressat preocupació, que comparteixo, respecte al nomenament de la jutgessa Elósegui Itxaso, tot i que és probable que ella no sigui la única entre els 47 jutges amb una “forma mentis” LGBTIfobica. La composició d’aquest tipus d’òrgans sempre és un reflex de les diverses tendències que circulen en una societat (en aquest cas una societat de més de 500 milions de persones) i és important treballar perquè les tendències cultural progressistes siguin la veritable majoria a la societat, així que la presència d’uns jutges conservadors o reaccionaris no posi en perill els avenços causa de la majoria dels jutges progressistes.
Com valores la llei 11/2014 per garantir els drets de les persones LGTBI i contra la LGTBIfobia de Catalunya?
Em sembla un bona llei, tot i que – com m’ho han explicat els activistes de l’Observatori contra l’homofòbia en una trobada a setembre de l’any passat – la seva aplicació concreta per part de la autoritats competents és insuficient. Sens dubte, ens trobem en un moment molt difícil per a la vida de Catalunya i fins a l’arribada d’una veritable obertura al diàleg per part del govern espanyol és quasi inevitable que moltes qüestions no directament lligades al procés d’independència passin a segon pla.
Quins creus que són els reptes del moviment LGTBI al món? (tenint en compte la diversitat de demandes, de col·lectius i regions)
Crec que hi ha almenys dos reptes: mantenir la seva unitat i adonar-se del paper del moviment en el desenvolupament de la societat en general. Enfrontar el primer repte és fonamental per a la supervivència del moviment a llarg termini: hem de veure l’emergència de noves identitats i reivindicacions a l’interior del moviment degut al creixement col·lectiu i personal de tothom, sense oblidar que hi ha de tota manera raons que justifiquen la unitat de totes les diverses components en un únic moviment: totes les nostres maneres de ser, el que els nostres cossos expressen amb identitats o accions, qüestionen narratives i relats que una part de la societat ens presenta com a dominants, ‘tradicionals’, ‘naturals’, al nord com al sud. Si oblidem això, si caiem en el parany de veure les diversitats a l’interior del moviment com a incompatibles les unes amb les altres, ens arrisquem a la mort d’un moviment unitari sota aquestes forces centrífugues.
Respecte al segon repte: he vist sempre el fort nivell d’implicació i motivació personal de les activistes LGBTI com un avantatge respecte a d’altres moviments socials. Per a cadascuna de nosaltres la lluita per la igualtat i la llibertat és una cosa de veritablement personal: no és el mateix, per exemple, pels defensors del medi ambient o altres causes. No obstant això em pregunto al mateix temps si aquest avantatge a nivell de motivació personal no pugui també presentar un risc d’aïllament i indiferència respecte a la lluita per altres drets o els drets d’altres minories oprimides. He escoltat gais nord-americans i europeus parlar de la nostra lluita com el “darrer dret que necessita ser afirmat”, com la “última barrera contra una societat” on els drets de tots són respectats. Em sembla una bogeria: el camí cap a una societat més justa no s’acaba amb la nostra lluita. Al final la qüestió que el moviment ha de posar-se (i continuar a posar-se) és: que és el més important? Que no hi hagi discriminació contra les persones LGBTI? O que no hi hagi discriminació contra ningú?
Si el 2016 va ser l’any en el que des del Govern de la Generalitat es va emprendre el desplegament efectiu de la llei 11/2014, ha estat el 2017 l’any en el que hem recollit els primers fruits dels esforços que hi hem destinat. Esforços compartits de les entitats, dels i les professionals que hi treballen, del personal de la funció pública, local, comarcal i de la Generalitat i d’altres agents. Destaquem, del global de la feina que hem dut a terme en col·laboració, la primera fase del desplegament de la xarxa de Serveis d’Atenció Integral (SAI) LGBTI arreu de Catalunya.
Convençudes que els drets de les persones han de poder fer-se efectius en qualsevol lloc del territori, i molt especialment allà on resideixen les persones, al llarg del 2017 hem posat en funcionament, amb la complicitat d’ajuntaments i consells comarcals, 20 Serveis d’Atenció Integral LGBTI des de l’Alt Urgell a la Ribera d’Ebre. Els podeu veure aquí . Posem també de relleu l’aprovació, per part del Govern, del deure d’intervenció en el cas de ser víctimes o testimonis de qualsevol vulneració de drets per motiu d’identitat sexual o expressió de gènere. Aquesta instrucció, en la que destaca la obligatorietat d’intervenir i la manera específica de fer-ho, ha estat posada en coneixement a tots els treballadors i treballadores de la funció pública catalana, dels que més de 1.300, d’àmbits que van de presons a agricultura, passant –naturalment- per ensenyament, ja han fet formació en la matèria aquest any.
I naturalment, en els casos en els que s’han produït vulneracions de drets, s’ha actuat en matèria sancionadora, tal i com preveu la llei. El 2017 s’han tramitat 140 incidències i s’han gestionat 51 denúncies, de les quals 22 penals, 1 laboral i 28 administratives. D’aquestes 28 s’han derivat 6 sancions administratives, d’entre les que destacaríem la del bus que promovia la Transfòbia, la del professor que a l’aula va menystenir les persones homosexuals o els insults a una parella que fou increpada a la via pública. A banda de totes les sancions penals imposades per via judicial. Volem agrair de manera expressa totes les persones que de manera valenta s’adrecen a l’administració (Xarxa de SAI, Mossos d’Esquadra, 012) per denunciar una vulneració de drets. Sense elles l’acció administrativa i penal no seria possible.
Som conscients que aquestes són només les primeres passes d’un llarg camí. A casa nostra i arreu del món. On només 25 països, a tancament d’any 2017, reconeixen el matrimoni homosexual – ens felicitem de la recent incorporació d’Alemanya i Austràlia-. Nosaltres no només tenim aquest dret reconegut, sinó una bona llei de protecció de molts altres drets, i una societat i administracions amb clara voluntat de fer efectiva aquesta protecció. Queda molt feina per fer, però som moltes les mans per fer-la. Som-hi. Bon 2018.
Mireia Mata Solsona és Directora General d’Igualtat de la Generalitat de Catalunya
Ja hi ha 20 serveis locals en marxa que formen part d’una xarxa d’atenció integral a les persones LGTBIQ+, una xarxa que a nivell territorial s’ha desplegat en municipis més enllà dels nuclis més metropolitans.
A Esplugues tot just s’estrena el SAI, està treballant per ser visible i obert a la ciutadania i fer-ho de forma transversal amb els i les diferents professionals.
El Departament Treball, Afers Socials i Famílies ha instruït 63 denúncies des de l’aprovació de la Llei 11/2014 per a garantir els drets LGBTI i per eradicar l’homofòbia, la bifòbia i la transfòbia i en el que va de 2017 ha aplicat 3 sancions administratives, que corresponen concretament a dues advertències i una multa. Amb aquestes actuacions, ja són 5 les sancions interposades pel Departament els últims dos anys per aquest tipus de fets.
L’objectiu és garantir el dret a la igualtat ia la no discriminació per motius d’orientació sexual i identitat o expressió de gènere i, a més, assegurar que a Catalunya es pugui viure la diversitat sexual i afectiva en llibertat.
Es tracta de sancions administratives que penalitzen actituds que provoquen desigualtat i discriminació a partir de conductes il·lícites com la negació del dret d’admissió, simbologia lgtbífoba, violència verbal, expressions vexatòries, actes que comportin aïllament, rebuig o menyspreu públic, notori i explícit, entre altres, i que no concorren en l’àmbit penal.
Les 3 sancions que s’apliquen ara tenen com a novetat que es tracta de discriminacions que han tingut lloc al carrer o bé en les xarxes socials, el que constata que la població LGBTI cada vegada és més conscient dels seus drets i fa el pas de denunciar .
Des de l’aprovació de la Llei, la Direcció General d’Igualtat ha instruït 63 queixes i denúncies. D’aquestes, 23 han seguit la via penal i 5 més han derivat en l’àmbit laboral. Les 33 restants han seguit un procés administratiu que permet al Departament de Treball, Afers Socials i Famílies estudiar els fets i aplicar el règim de sancions i infraccions que recull la llei.
Pol Galofre, és activista trans i ha col·laborat en diferents entitats LGTBIQA+, com SinVer, Cultura Trans, l’Espai Trans o el Col·lectiu I+. També treballa al centre Francesca Bonemaisson de Barcelona i a la companyia de teatre social La Xixa Teatre.
De formació és sonidista i ha col·laborat en diferents documentals i curts de temàtica LGTBIQA+. Tota la seva activitat (voluntària i laboral) és travessada per l’activisme trans ja sigui en les diferents entitats com a nivell individual, fent xerrades, escrivint o donant classes.
La A és la darrera lletra en incorporar-se a la lluita per l’alliberament sexual LGTBIQA+ i en aquest video, dues persones que estan muntant l’Associació Catalana d’Asexuals, ens expliquen a banda de la seva experiència personal, com encaixen la lluita asexual dins del col·lectiu.
Sandra Castro és voluntària entre d’altres coses en l’associació Colors de Ponent de Lleida, però en aquest video ens explica la seva experiència personal com a mare d’una criatura que flueix en el gènere.
Aquest dissabte s’ha celebrat la manifestació Trans* que cada any s’organitza dins dels actes de l’Octubre Trans. Amb les consignes “Drets Trans*, Drets Humans” i per un planeta menys binari la manifestació ha començat a la plaça Universitat i ha finalitzat el seu recorregut a l’espai Germanetes on les associacions han llegit els manifestos.
Lluís Farré és el portaveu de l'Equip LGTB d'Amnistia Internacional Catalunya que està en funcionament desde principis del 2012. En aquest grup diferents activistes...
