L’Entrevista amb Fran Sánchez, regidor a Ripollet. Fran ens explica l’experiència d’haver de crear una regidoria de polítiques LGTBI en un poble petit, Ripollet i Barcelona són els dos municipis de Catalunya amb regidories específiques.
Aquesta entrevista va ser enregistrada al principi de la legislatura i s’inclou dins del cicle d’entrevistes que realitzem en col·laboració amb La Independent, agència de notícies amb visió de gènere.
A les poques hores de l’atemptat contra la redacció de la revista, tot@s érem Charlie; a les poques hora de la massacre de París, tot@s érem París; a les poques hores del brutal assassinat d’Orlando, tot@s som … ah, no, perdó, tot@s no … en el meu mur de Facebook només les meves amistats LGTBI són Orlando (i alguna honrosa excepció).
I en els mitjans de comunicació es debat sobre terrorisme islàmic, sobre el debat de limitar la tinença d’armes, sobre els errors del FBI… però jo segueixo buscant on és la condemna a la LGTBIfobia?
Ni tan sols s’esmenta, en parlar de les llargues cues per donar sang, que en aquest estat les persones LGTBI tenen prohibit ser donants (bé avui sí … pobres, que es donin entre ell@s).
Em preocupa la violència, m’horroritza el terrorisme, però també em fa mal, i em fa por, l’odi a la nostra comunitat. I molt més quan davant de fets com el d’ahir a Orlando la societat no denúncia i no és capaç de posar-se en la nostra pell. Avui no tot@s som Orlando.
En pocs dies em tocarà sortir al carrer a denunciar aquesta LGTBIfobia que mata, a reivindicar la igualtat de drets, a visibilitzar el meu orgull de viure honestament qui sóc … i aquest cop tinc por.
Tinc por perquè sortiré amb la meva família, amb la meva dona i les meves filles. I em fa por que aquest odi ens mati. Com ahir va matar més de 50 persones a Orlando. I com tots els dies mata centenars de persones LGTBI al món.
Però sortiré, malgrat la por. Sortiré perquè em toca. Perquè la por no pot deixar-me a casa. Perquè em toca sortir al carrer a lluitar per tot@s. Perquè vull una societat millor. I m’agradaria no estar sola en aquesta lluita.
M’agradaria que avui tot@s haguéssim estat Orlando.
| Montse Mota forma part de la Junta de Famílies LGTBI. |
L’Associació Candela és una entitat sense afany de lucre fundada l’any 2004 a Barcelona amb l’objectiu de contribuir a una transformació social basada en l’educació en valors amb perspectiva feminista i comunitària. Parlem amb la Miriam Aleman i la Sara Barrientos sobre els serveis que donen, així com les properes colònies que estan preparant per adolescents LGTBI.
“Defensem les víctimes de la LGTBIfòbia” és el títol de l’acte central que l’Observatori contra l’homofòbia va celebrar el 17 de maig, Dia contra la LGTBIfòbia.
L’acte celebrat al Pati Manning de Barcelona va comptar amb les següents ponències:
00:00 Presentació amb Eugeni Rodríguez (Observatori) i Emilio Ruíz (president del Casal Lambda)
02:27 L’estat de la LGTBIfòbia a Catalunya 2015, a càrrec d’Elena Longares.
06:55 Taula 1: “Polítiques LGTBI” amb Antoni Garcia de la Diputació de Barcelona, Fran Sánchez (regidor de polítiques LGTBI de l’Ajuntament de Ripollet), Laura Pérez (regidora de LGTBI de l’Ajuntament de Barcelona) i moderat per Joaquim Roqueta (LGTBIcat)
16:01 Presentació del curt contra el Bullying “Tot bé” i del clip “Les paraules també fereixen”
18:02 Taula 2: “L’atenció a les víctimes de la LGTBIfòbia” a càrrec de Carlos Emilio (Observatori contra la LGTBIfobia de Madrid), Mireia Mata (Directora General d’Igualtat de la Generalitat de Cat), Jaume Saura (Adjunt Genral del Sindic de Greuges) i moderat per Eugeni Rodríguez (OCH)
Resum de l’entrega dels premis 17M que l’Observatori contra l’Homofòbia entrega cada any. Els guardonats són les regidories de Barcelona i Ripollet per les seves polítiques LGTB, Joan Pujol per la seva tasca de recerca en matèria del col·lectiu LGTB, l’entitat Comitè 1r de Desembre per la lluita contra el VIH-SIDA i a Gerardo Ariza per la lluita al carrer pel cas Juan Andrés Benítez. Al final de l’acte es va fer un homenatge a Kevin (Plutón) activista destacat LGTB i de la PAH que ens va deixar fa uns dies.
Avui 17 de maig Dia Internacional contra l’homofòbia, la lesbofòbia, la transfòbia i la bifòbia cal tenir en compte tot el que ha passat en un any.
No es tracta només de parlar dels països que prohibeixen estimar una persona del mateix sexe o tenir una identitat de gènere diferent sinó de mirar-nos el melic una mica. Què ha passat a casa nostra?
Fa dos anys vàrem aprovar una llei pionera que resta per desenvolupar. Fa poc, molt poc, pocs mesos que tot just es comença a posar fil a l’agulla. La voluntat política que hi hagut per desenvolupar-la ha sigut poca, ara restem expectants a nous lideratges.
Fa 3 anys vam perdre Juan Andrés Benítez i els seus assassins confessos ni tan sols seran apartats del cos. Ja no es tracta de demostrar els fets sinó que els han reconegut i un pacte de passadís ha impedit el judici que els lliura de la presó i els manté a Mossos d’esquadra.
En tot aquest any han hagut diferents agressions lgtbifobes, denúncies de bullying a menors lgtbi, 113 denúncies. Però també hi hagut targetes sanitàries per als i les menors trans, municipis que estan desenvolupant plans per al col·lectiu i un nou impuls a la llei de garantia dels drets lgtb i contra la lgtbifòbia.
Fa uns anys miràvem cap al moviment dient “La teva por és la seva força” ara mirem cap a la societat i els diem “Les vostres fòbies no ens fan por”. Un altre 17 de maig, un altre any que cal afrontar, aquest cop amb més força, amb menys por!
ACATHI és una entitat creada per persones LGTB a partir de les seves necessitats com a persones migrants. Ens expliquen la seva experiència de voluntariat en l’evolució del seu treball.
Ja fa dies que allò que passa en la vida de les persones refugiades que fugen de la guerra a Síria és un escàndol: criatures, homes, dones, persones grans, amb discapacitats… i persones LGTB que resten invisibles i que quan arriben, fugint de la violència, troben una Europa que els tanca les portes, les oportunitats i els tracta de forma indigna. UErgonya!
Fa uns dies que corre una notícia, unes imatges, un vídeo de dos homosexuals marroquís vexats, agredits, sagnant, exposats. Al Marroc l’homosexualitat està prohibida i les agressions es sovintegen, lluny de protegir les persones del col·lectiu el govern de Marroc, un dels aliats de la UE i de l’Estat espanyol, amenacen amb perseguir i castigar les persones del col·lectiu que vulguin venjar-se de les agressions patides. Tot i així les associacions de drets de la comunitat LGTB del Marroc surten al carrer i denuncien. Sense por!
Sense por i amb molta vergonya del que passa, del que deixen que passi. Sense por i amb vergonya de la manca de polítiques, la manca de sensibilitat, la priorització del mercat front als drets. La LGTBIfòbia no és cap broma, la patim al país (més de 50 agressions a Catalunya en els darrers catorze mesos segon l’Observatori contra l’Homofòbia) i veiem com la pateixen a altres països o persones que són com nosaltres i busquen refugi fugint de la violència. O com la pateixen aquelles i aquells que es visibilitzen i trenquen esquemes i lluiten contra les amenaces com ara la comunitat a Bangladesh.
Seguirem denunciant sense por i esperem que aviat poguem deixar de sentir vergonya.
Hem parlat sovint des de l’editorial dels compromisos electorals. Hem exigit, sovint, el seu compliment. Hem denunciat, sovint, les mancances de les polítiques LGTBI. Ara cal, també, reconèixer per avançar,sempre des de la prevenció i l’exigència però,també, creant les complicitats necessàries per tal que els drets del col·lectiu siguin una realitat.
Fa uns dies se’ns anunciaven canvis, si més no de tarannà. Des de la Generalitat hi havia el compromís de desplegar reglamentàriament la llei per garantir els drets de lesbianes, gais, bisexuals, transgèneres i intersexuals i per eradicar l’homofòbia, la bifòbia i la transfòbia i de prioritzar actuacions immediates, com ara garantir el dret a la reproducció assistida a les parelles de lesbianes.
Una altra institució, l’ajuntament de Barcelona, va anunciar que el consistori no permetria oficiar matrimonis a regidors oposats a casar parelles del mateix sexe, a partir del cas d’un regidor que es va negar a fer-ho.
I, finalment, a mateixa Diputació de Barcelona, ha expressat el seu compromís amb el desplegament legislatiu als municipis per tal de no permetre la discriminació del col·lectiu LGTBI en aquest àmbit i portar a terme polítiques proactives.
Estem davant de canvis possibles, davant de canvis necessaris. Estem davant d’anuncis i compromisos. Anuncis institucionals i compromisos electorals que cal que siguin aviat una realitat. Aplaudim les iniciatives, serem amatents a que es portin a terme.
Encara avui quan es parla de bruixes, es parla de maldat, de ser abjectes, de pocions miraculoses i sobretot de dones lletges i que vivien al marge d’una societat que les odiava. Encara avui tenim més literatura fantàstica que estudis rigorosos, la història oficial ho considera un tema anecdòtic i frívol.
Durant segles han estat perseguides, avui gairebé no sabem quantes dones van estar executades víctimes de la intolerància. Entre els segles XV i XVIII van ser legalment assassinades entre mig milió i tres milions de dones. Persecució que es va donar especialment en les “evolucionades” societats occidentals, Europa i les colònies americanes.
Un dels primers inquisidors que va raonar sobre la necessitat de perseguir-les va estar el predicador català Raimon de Penyafort, qui va demanar permís al Papa Alexandre IV. Però va estar Joan XXII el 1332 que va iniciar la persecució. Generalment van estar les autoritats locals les que més es van acarnissar amb elles. A casa nostra el va seguir l’inquisidor gironí Nicolau d’Eimerich, ell en el Directorium Inquisitorum les acusava de ser “servidores del dimoni”
A mitjans del segle XIV a les zones rurals catalanes s’inicien les persecucions, les acusacions poden ser de bruixeria o també d’heretgia. A Amer (La Selva) el 1427 va estar la primera execució de la qual es té constància, després van seguir moltes, encara avui no es coneix l’abast exacte de la persecució. Les primeres morien a la foguera, al segle XV abans de ser cremades les enforcaven.
Es tractava de dones que generalment defensaven una sexualitat lliure i sense lligams, podien viure soles o amb altres dones, eren alquimistes, perfumistes, dides o cuineres. Sabien d’anatomia, botànica, sexualitat, amor i reproducció, coneixien les plantes i les seves virtuts, amb coneixements que passaven de generació en generació. Eren un model que posava en dubte tant el poder patriarcal com a una medicina dominada per la superstició religiosa i incapaç de donar respostes a les malalties al posar per davant les seves creences. A poc a poc van apareixent estudis que ens mostren uns perfils més humans, però sense sexe. Per ells és clar, si no tenien marits o amants no tenien sexe.
En les actes de les seves condemnes, en alguna ocasió apareix el pecat de luxúria, rarament explicava més. Segurament es referien a relacions sexuals entre elles, d’haver intervingut home la referència hauria estat diferent.
Una acusació de bruixeria podia tenir orígens molt variats, tenim el cas de la Joana d’Arc, cremada en 1431, acusada de bruixeria i d’haver “vestit com a home“. Una dona que fugia de casa seva tenia moltes possibilitats d’acabar així. Jaume I no va acceptar els metges cristians, va rebre acusacions d’anar amb heretges i bruixes, sent amenaçat d’excomunió.
Han estat segles d’execucions i tortures contra dones sabies i lliures que van acabar amb una mort atroç, en moltes ocasions. La història les ha liquidat, deixant-les dins dels apartats del folklore o la literatura fantàstica. Silvia Federici denuncia que es tracta de: “Una indiferència que ronda la complicitat, ja que l’eliminació de les bruixes de les pàgines de la història ha contribuït a trivialitzar la seva eliminació física a la foguera“.
Anterior
