Anna Brasó i Laura Cañadas són membres del grup Te n’adones? un grup feminista que té la seu a El Col·lectiu i que treballa temes com ara la visibilitat lèsbica, el feminisme, però també temes socials, laborals, econòmics. Forma un espai de trobada que serveix a les necessitats de les seves membres de tenir espais de llibertat on poder ser elles mateixes.
Hi ha persones que pensen que, malgrat que l’OMS,ara ja fa 23 anys, va eliminar l’homosexualitat del llistat de malalties mentals, ser homosexual… ser Lesbiana, Gai o Bisexual és una malaltia ( i no diguem de la transsexualitat, que es considera encara trastorn de la personalitat).
En base a aquesta falsa creença s’ofereixen cures en clíniques de luxe, s’editen llibres, falsos profetes, pedagogs i metges fan negoci a l’entorn de la “cura” de la malaltia, enganyen el personal, l’adoctrinen i humilien, però no aconsegueixen que accepti la seva pròpia sexualitat o, en tot cas, aconsegueixen que renegui a partir d’estratègies de tortura psicològica més pròpia de camps de concentració que no pas de societats sanes.
En aquest viatge troben el suport de polítics conservadors i ultracatòlics que, digui el que digui la ciència, digui el que digui la societat, pensen que cal eradicar l’homosexualitat i tractar-nos com a persones malaltes. En el cas de persones amb SIDA i persones trans, el cas s’accentua en molts països i l’exclusió social és altíssima.
Moltes persones es juguen la vida en la reivindicació de drets per al col·lectiu i moltes se la juguen pel sol dret de ser, com és el cas de Zulema, una jove estudiant de psicologia equatoriana a la que el passat mes de març van segrestar i torturar pel sol fet de ser lesbiana. Però aquest segrest va ser el final d’una sèrie d’intents de curació, per part de la seva família, quan ella els va confessar el seu lesbianisme. Primer amb tractaments psicològics i espirituals, després dels quals Zulema va marxar de casa i va començar a conviure amb la seva companya. A partir d’aquí va començar l’infern d’amenaces que acabaren amb el seu segrest i internament en una clínica de recuperació en la que, durant 20 dies, la obligaren a teràpies “curadores” de la seva “malaltia”. Zulema va ser alliberada gràcies a la repercussió pública i l’activisme LGTB, però quantes Zulema hi ha arreu?
Organitzacions conservadores i ultrareligioses segueixen intentant “curar” l’homosexualitat, una forma de dir que volen eradicar la diversitat a qualsevol preu i encara que sigui sota tortura. Possiblement la malaltia social de la LGTBfòbia és la que necessita cura, remei i eradicació, aquesta si.
En el marc de la Mostra Internacional de Films de Dones s’ha exhibit el documental “Lesbiana. A parallel Revolution”
La Mostra ja celebra la seva 21a edició i segueix en la seva tasca de difusió del treball de dones cineastes. Enguany el format de la mostra, després de 20 anys d’història, ha canviat fent una aposta per ampliar el temps i espais d’exhibició. Marta Selva, codirectora de la Mostra ho explica a IDEMTV
La mostra pretén mantenir viva la feina feta millorant l’estratègia d’exhibició.
En el marc de la mostra sempre s’ha defensat un espai de visibilitat per a les lesbianes, amb films que recollissin, des dels diferents gèneres, l’experiència i vivències de les dones lesbianes.
“Lesbiana. A parallel revolution” és un film documental de Myriam Fougère. En el film es recullen experiències de projectes del lesbianisme separatista al Quèbec i a Estats Units en els anys 80. És un document històric que mostra la lluita per la visibilitat i, alhora, la imbrincació de les lesbianes en altres moviments.
El film de Fougère recull testimonis de dones ja grans que repassen la seva experiència i, moltes de les quals, encara conformen petites comunitats en entorns diversos, en el camí de la directora per retrobar les que foren líders, membres i companyes de viatges comunitaris construïts per i per a dones.
Semblava que no arribava (i no està clar que acabi d’arribar) però la calor primaveral s’instal·la entre nosaltres i amb ella ens venen els aires festius que ens arriben a l’estiu. La gent del col·lectiu es prepara per vacances però, també, pels diferents esdeveniments lúdics i reivindicatius.
S’acosta el 28 de juny i amb ell els lemes, les manis, les diferents xerrades, accions i actes que reivindiquen els nostres drets amb orgull des de la Comissió Unitària 28 de juny. Paralel·lament el Pride Barcelona, que també té un caire reivindicatiu, visible internacionalment i punt de referència que té una part lúdica molt important i una part de visibilitat i normalització del fet LGTB central. Amb el Pride també arriba el Pride Kids i les activitats per infants i famílies LGTB… el mes de juny és imparable, reivindicatiu, orgullós, calurós i, també, festiu.
I també s’acosten esdeveniments lúdics diversos: creuer L, el torneig Panteresports, la Mostra de Cinema Gai i Lesbià FIRE!, la kedada rural Bear, el Circuit… esdeveniments que són fruit d’una nova etapa de visibilitat possible gràcies a les lluites de moltes persones del col·lectiu pels nostres drets. Esdeveniments necessaris en uns moments en què la visibilitat també és una part important de la reivindicació.
El col·lectiu LGTB sempre ha sabut barrejar la lluita amb la festa, amb els esdeveniments lúdics, els happenings, les performances, els balls i festes en espais públics… són espais d’ocupació resistent que han anat evolucionant, de vegades, cap a vessants més comercials. La primera cita el proper dijous amb la peli lèsbica de la temporada: A Parallel Revolution, cita obligada de la Mostra de Films de Dones de Barcelona. En moments com els que vivim, en els que la “normalitat” es posa en dubte sovint, cal seguir reivindicant i cal seguir festejant.
Pau Galvez és membre del FAGC Girona gairebé des dels seus inicis, una entitat que aquest any compleix el seu 25è aniversari. En aquesta entrevista ens parla de la història, experiències, lluites i anècdotes del grup LGTB degà del territori català. En l’actual context gironí s’ha pogut aprovar ja la creació d’un Consell Municipal LGTB, cosa que suposa un gran avanç per a l’activisme de les comarques gironines.
Nota: L’entrevista va ser realitzada abans de la recent constitució del Consell LGTB de Girona.
InOutRadio es defineix com la ràdio lèsbica. Emet des del 2008, via internet i en podcast. Té seu a Barcelona i oients arreu. Ana Satchi va ser la seva fundadora i Carme Pollina es va sumar al projecte l’any 2010. Elles dues són l’anima de la ràdio.
Barcelona acollirà el proper 18 de juny el primer creuer destinat a lesbianes que s’organitza des del continent europeu. Fins ara hi havia hagut iniciatives turístiques per a lesbianes (creures o viatges organitzats) que sortien d’altres indrets del món i tenien com una de les seves destinacions Barcelona, però mai, fins ara, un creuer organitzat des d’Europa.
Es preveuen dos creuers per a lesbianes aquest any: el 18 de juny sortirà de Barcelona i el 17 de setembre de Málaga. L’any que ve es projecta poder fer-ne un també al mes d’agost. La iniciativa ha comptat amb el suport de diversos locals i entitats LGTB.
The L Cruise compta, alhora, amb el suport de la Junta d’Andalusia, grans marques i d’esdeveniments com Circuit Festival amb qui realitzen activitats conjuntes.
Què passa quan una lesbiana poc femenina (per entendre’ns) pateix una mastectomia? En certa ocasió vaig sentir el comentari: “Bé, a ella no li afecta tant”. És clar, com que és el símbol de la feminitat per excel·lència, no ens ha d’afectar. De fet, és com si ens tallessin les ungles; on s’és vist una lesbiana poc femenina amb les ungles llargues i esmaltades? Visca el tòpic!!
Una part del que passa us la puc explicar. Si el que vol és fer desaparèixer la voluminossitat de l’altre pit per una qüestió bé sigui d’estètica, bé d’equilibri, s’ho haurà de pagar de la pròpia butxaca. “La reconstrucció —li diran— sí que entra, però la mutilació no”. O sigui que, si et vols arreglar el pit absent seguint paràmetres normatius, heteropatriarcals, etc. cap problema, t’ho finança la Seguretat Social, però si vols tenir el cos al teu gust, després de tot el que has patit, estaràs cometent una abominable amputació de la teva mitja feminitat preservada. Només en qüestió de gratar-se la butxaca, aquest acte pot ser equiparable al glamouros exercici d’inflar-se els pits amb silicona per lluir feminitat autèntica i sense fissures.
És genial! Us explico un cas. Una dona amb doble mastectomia va a la consulta d’un cirurgià plàstic interessant-se per una nova tècnica que consisteix en treure greix de la panxa per a implantar-la a la mama. Un sistema ideal perquè, a més de no provocar rebuig, bé a ser un dos por uno: et treuen el mixelín i et posen les tetes a la mida que triïs. Bé, si ho tries tot com el cirurgià vol que ho triïs. Aquesta dona —la identitat de la qual no revelaré, però qui tingui una mica d’ull ja s’ho imagina—, li diu que només es vol arreglar un pit, donat que l’altre li van remenar massa i ja el porta decorat amb un tatoo que fa flipar. Resposta del metge: “Ah, no! De cap manera! Farem tots dos i ho farem bé. I no la deixaré que es quedi a mitges”. Ole, els pebrots del facultatiu!! O et poses els pits com ell vol o no t’ho fa. Però de la seva prepotència ningú s’esgarrifa i sí, en canvi, de que la senyora vulgui sentir-se còmoda amb el seu cos i modelar-lo seguint idees que traspassen el binarisme de gèneres. D’això algun cirurgià o cirurgiana plàstics n’ha sentit a parlar? Diria que no. No, al menys aquells i aquelles amb les que ens hem trobat. A una altra dona, quan li va explicar a la metgessa el seu desig de deixar el pit que li queda a la mida de senyor, aquesta li va dir: “On és la càmera oculta? Això és el més surrealista que m’han demanat mai!”. Però, al menys, ni s’hi va negar ni li va dir que si ho feia ho faria al seu gust i no al de la pacient.
La idea del cos com a “lloc legítim de discurs” o, simplement, la riquesa de la diversitat no encaixen en el sistema sanitari. Els i les teòriques dels moviments trans bé ho posen de manifest i, amb totes les seves discrepàncies, s’han unit i donen canya. Les dones poc femenines amb mastectomia no tenen cap referent —de nou la manca de referents—, per això, aprofito la plataforma que em brinda IdemTV i adreço les interessades cap a un blog on poden trobar iguals, compartir experiències i fer pressió comú davant les desenraonades situacions amb les que es poden trobar. Que hi haurà d’altres llocs, segur, però hi arribareu, sens dubte, a partir d’aquest http://marimachoscancerosas.blogspot.com.es/. Confesso que el nom em desagrada i que no hi estic del tot d’acord amb les teories de la resignificació de l’insult, però això, ara i aquí, és secundari, l’important és que no estàs sola.
 |
Isabel Franc, es va donar a conèixer al món de la literatura amb la seva primera novel·la Entre todas las mujeres (Tusquets 1992), una obra insòlita que va ser finalista del Premio La Sonrisa Vertical. És l’autora de la celebrada Trilogia de Lola Van Guardia, editada por Egales. El 2010 publica, conjuntament amb la dibuixant Susanna Martín, Alícia en un món real (Norma còmic) una novel·la gràfica sobre el càncer de mama, que va rebre el Premi Jennifer Quiles 2011. Ha estat la guanyadora del IV premi Terenci Moix de literatura LGBT amb la novel·la Elogio del Happy End |
La Comissió Unitària del 28 de juny ja ha fet públic el cartell de les manifestacions que organitza amb motiu del dia de l’alliberament LGTB i que aquest any, pretén donar suport a la iniciativa d’una llei contra la LGTBfòbia que promouen les entitats de defensa dels drets del col·lectiu.
La Comissió Unitària ha convocat dues manifestacions: una a Tarragona el divendres 28 de juny i una altra a la Plaça Universitat de Barcelona a les 18.30 del 29 de juny.
Al finalitzar les manifestacions hi haurà la lectura del manifest que aquest any centrarà una part important del seu contingut en la llei contra la LGTBfòbia com a eina d’alliberament. La Comissió 28 de juny anunciarà la resta d’activitats de l’esdeveniment al llarg del mes de juny.
VIDEO-EDITORIAL
El compromís d’IDEMTV amb el col·lectiu LGTB és evident.
El dia de la visibilitat lèsbica va ser un moment en què vam voler mostrar aquest compromís organitzant, conjuntament amb La Independent, una taula rodona sobre la visibilitat lèsbica als mitjans de comunicació.
En la taula també van participar InOutRadio i MasQue Les, mijtans clarament compromesos amb la visibilitat lèsbica.
>> Clica aquí per veure el vídeo íntegre de la taula rodona.
Tona Gusi de la Xarxa Internacional de Dones Periodistes va exercir de presentadora tot mostrant la invisibilitat total de les dones lesbianes als mitjans. Carme Porta, en nom d’IdemTV, va refermar el compromís d’IdemTV i va analitzar la invisibilitat lèsbica als mitjans. Ana Satchi i Carme Pollina d’InOutRadio, definida com la ràdio lèsbica, van parlar conjuntament,expressant les dificultats de la visibilitat de les lesbianes i el paper dels mitjans de comunicació específics. Pilar Muñoz, fundadora i editora de Masque Les, expressava la necessitat de l’existència de mitjans específics i de visibilitat social.
El debat va ser ampli, i la forta pluja que queia fora de la sala del Col·legi de Periodistes no podia escombrar les paraules. La necessitat de visibilitat era, i és, un fet innegable. La reivindicació de diversitat en el propi col·lectiu, un clam. I la visibilitat i el compromís de les dones i homes presents amb el col·lectiu LGTB un fet.
“L que L” ha estat una mostra de compromís i una experiència enriquidora que mostra com la independència i objectivitat dels mitjans no pot ser excusa per a la invisibilitat. Humilment pensem que, des d’IdemTV i la resta de mitjans especialitzats, ho demostrem amb independència, coherència i qualitat.
Anterior
