Etiquetes Entrades etiquetades amb "lesbiana"

lesbiana

3837

La Transfòbia, en tant que discriminació, té una de les seves manifestacions més clares en el mercat laboral. Si bé la invisibilitat del col·lectiu en aquest àmbit ha estat deguda a la seva exclusió, gairebé total, del mateix, actualment ens trobem davant de reivindicacions clares dels drets laborals. El grup LGTB de UGT va debatre el tema en unes jornades, per tal d’aprofundir en les estratègies d’actuació.

 

 

Les actituds discriminatòries es troben arreu , però és a la feina on de forma, moltes vegades indirecta, es vulneren els drets. En aquest sentit, Santos Félix, ex-vicepresident del Consell Nacional LGTB i representant a l’Òrgan Paritari del Pla d’Igualtat (OPPI) de la Funció Pública de la Generalitat, destaca la necessitat d’impulsar protocols que combatin aquesta discriminació.

El dret al treball és un dels principis fonamentals dels drets humans que també es troba recollit als Principis de Yogyakarta que destaquen la necessitat de desenvolupar la legislació i les mesures pertinents per eliminar les discriminacions per orientació sexual o identitat de gènere per tal de facilitar l’accés al lloc de treball i contrarestar les actituds discriminatòries.

3437

El grup LESCAT organitza aquest divendres 13 i dissabte 14 de desembre les VI Jornades de visibilitat lèsbica. Aquestes jornades volen ser un referent en el moviment LGTB pel que fa a les dones lesbianes i bisexuals. L’objectiu de les jornades, és el d’establir estratègies per a la visibilitat de les dones lesbianes. Els temes que s’analitzaran formen part dels ja plantejats a les jornades anteriors, en les que ja es va mostrar la preocupació sobre la vulneració dels drets sexuals i reproductius de les dones i, en concret, de les lesbianes.

 

 

Júlia Ojuel és una activista LGTB i professional de la salut que ens planteja aquest tema, exposant els debats, els reptes i les reivindicacions pendents. Rosa Almirall, ginecòloga i responsable del programa TRANSSIT, planteja també la invisibilitat de les dones que tenen relacions amb dones en els serveis de salut tot explicant les estratègies professionals i la necessitat d’empoderament. En aquest sentit l’empoderament com a dones lesbianes és un dels temes importants que hi ha sobre la taula de debat. En la mateixa línia, un altre dels objectius de la jornada és poder analitzar el paper de l’associacionisme lèsbic, la situació actual de crisi i la necessitat de treball en xarxa.

 
Curtmetratge: “¿Cuál es la diferencia?”

 

3941

EDITORIAL

Tom Daley, un saltador de trampolí de 19 anys -medalla d’or en el Campionat Europeu de Natació de 2008 i medallista olímpic-, ha fet un salt endavant i ha sortit fora de l’armari. Tot i que la majoria de mitjans parlen d’homosexualitat, en les seves declaracions parla més ben aviat de bisexualitat ja que afirma que sent atracció sexual per homes i per dones. Ha fet l’anunci a través de Youtube amb un missatge personal i directe i que en el moment de tancar aquesta editorial tenia gairebé dos milions de visites. Si era homosexual o no era una qüestió que ja li havien plantejat a diferents entrevistes. En elles afirmava que no li importaven els rumors perquè no ho era. Daley ha volgut amb aquest vídeo i, d’una vegada per totes, acabar amb les especulacions. L’esportista afirma, que si bé s’ha sentit mal per haver d’ocultar-ho, no li ha estat fàcil dir-ho. I, alhora, repeteix amb una gran naturalitat que és molt feliç amb un noi.

Des d’IDEMTV respectem el dret de cadascú de fer visible o no la seua orientació sexual. Pensem que no és una condició que s’haja d’amagar, ans al contrari, però entenem que hi ha circumstàncies que fan difícil viure obertament la pròpia condició sexual. Amb tot, ressaltem la importància de tenir referents LGTB de lideratge i personatges públics. És important també que aquests estiguen entre totes les professions i col·lectius socials. El col·lectiu LGTB és plural i divers, i així s’ha de reflectir en la seua imatge pública. Per això, saludem la valentia de Daley en un món com el de l’esport on resulta tan difícil sortir de l’armari: de fet no hi ha pràcticament referents. Anys de masclisme i LGTBfòbia ho expliquen. Amb tot, hi ha espai per l’esperança: que un esportista tan popular haja dit que té un parella del seu mateix sexe d’una forma tan natural i positiva és signe de que les coses, si més no, comencen a canviar.

Per la nostra part, només ens queda afegir que esperem més salts de trampolí com aquest i que per nosaltres es pot penjar una altra medalla per la seua sortida de l’armari.

 

 

Estem xerrant amb el professor del meu fill. És l’entrevista de rigor per veure com va tot, si es comporta, si se’n surt amb les matèries, si té bona relació amb les companyes i companys i amb el professorat. Es tracta d’una reunió molt necessària que esperem sempre amb ganes, encara que ara ja siguin grans, perquè ens permet intercanviar informacions sobre un aspecte tan important de la vida dels nostres fills com és, el temps que passen a l’escola, els aprenentatges i continguts i les relacions interpersonals que hi tenen lloc.

En un moment donat parlem del treball de recerca que està fent. Ha triat el tema del bullying lgtb al seu institut. Bon tema ens diu el professor. Nosaltres l’hem ajudat a preparar unes enquestes vàlides per passar a l’alumnat del seu curs, i comentem que porta bé la gestió dels terminis. I de repent ens pregunta: “per cert, i això de lgtb què significa exactament?”. Bombaaaaa. No és possible! Som lesbianes reconegudes i visibles, els nostres fills i filla han incorporat en el seu llenguatge les paraules transsexual, gai, i lesbiana de forma totalment transversal. Als mitjans de comunicació surt, potser no tan com voldríem, però surt. I un professor d’institut d’aquest món avui, no sap què volen dir les sigles LGTB. Evidentment li ho expliquem, però amb la boca petita i no sabent cap a on mirar, com si la vergonya de la seva mancança fos nostra.

I evidentment també, aconsellem al nostre fill que incorpori a la seva enquesta, una pregunta per determinar el grau de coneixement de l’alumnat de secundària del significat de les sigles LGTB. No fos cas que l’enquesta fos un fracàs total per incomprensió del vocabulari de partida.

Això em recorda una altra situació que ha quedat en els annals de les anècdotes de la nostra associació, la FLG-Famílies Lesbianes i Gais quan, en motiu dels preparatius de la 2a Trobada Europea de Famílies LGTB – Catalunya 2012, amb una companya anàvem de despatx en despatx explicant el nostre projecte i demanant suport i diners. De reunions d’aquestes en vam fer moltíssimes i tot s’ha de dir, una situació tan flagrant com aquella que vam viure, no es va tornar a repetir. Resulta que al llarg de la conversa, el nostre interlocutor, com aquell qui no vol la cosa, ens explica que a comarques estan molt farts del centralisme barceloní, i que si aquella B del final volia dir Barcelona, doncs que no els feia gaire gràcia francament. Vam trigar una mica a reaccionar, ens vam mirar totes dues, i la nostra comunicació no verbal va ser intensíssima en aquelles fraccions de segon. Noooo! No vol pas dir Barcelona! Vol dir bisexuals.

I la broma la vam fer després, quan un company molt agut ens il·lustrava fent-nos veure que li podíem haver dit que de centralisme res. A aquell bon home, a aquell funcionari amb càrrec a la Generalitat del meu país, li podíem haver dit que de centralisme res ja que Barcelona va l’última i que el significat complet és L de Lleida, G de Girona, T de Tarragona i B de Barcelona. Encara riem ara. O plorem…

Ens adonem que havíem d’haver començat la reunió explicant l’abecedari. Que massa sovint encara ens trobem havent d’explicar què és una família lesbiana, o sigui, una família de mares lesbianes; o una família gai, o una família transsexual, o sigui una família amb mare/s/pare/s transsexuals. En som molt conscients. La gent té certa confusió i necessita que li explicitis que som adults homosexuals i/o transsexuals que tenim fills. Però haver d’explicar el significat de LGTB és realment inadmissible.

Fins quan tanta ignorància? Ja no és homofòbia, no és una falta de respecte voluntària. És pura ignorància. I em pregunto en quin món viuen? Però és clar, no arreglem res tirant la pilota al seu camp. Perquè el seu món és el nostre món. Em cal veure què està fallant. Fer una diagnosi d’aquestes situacions em permet buscar-hi solucions. Reconec que els mitjans fa temps que usen les sigles LGTB, i que el moviment també. Però un sector de gent encara no sap què volen dir. I els dos exemples que he citat corresponen a persones a les que se les pressuposa lectores de premsa o, si més no, que estan al dia de les notícies d’actualitat ja sigui mitjançant la televisió, la ràdio, el twitter, facebook o altres xarxes socials. Però no ha estat suficient perquè el missatge els arribi i hagin pogut fer aquest petit aprenentatge. No estem parlant de professionals allunyats de la realitat socioeducativa d’aquest país, sinó tot el contrari. Em consolo pensant que potser han estat dos casos aïllats? Més val que no. Això seria posar el cap sota l’ala.

La conclusió a la que arribo és que encara ens falta fer més pedagogia de la causa lesbiana, gai, transsexual i bisexual. Sí, amb totes les lletres. La visibilitat és necessària però cal posar-hi noms. No podem donar per assolits certs apriorismes i creure’ns vivint en una societat culta i educada, coneixedora de la diversitat dels seus membres. Ens cal explicar constantment qui som, què fem, i com s’anomena el col·lectiu del qual formem part. El llenguatge és important.

És el que a la nostra entitat en diem, començar per la lliço d’alfabetització.

 

Elisabet Vendrell és llicenciada en Biologia i professora universitària. És membre de l’associació de Famílies Lesbianes i Gais des del seu inici el 2001, entitat de la que ha estat Presidenta des del 2005 fins el 2012; també va presidir la FLG-Asociación de Familias LGTB d’Espanya des del 2009 fins el 2012.

Va ser la primera Vicepresidenta del Consell Nacional de Lesbianes, Gais, Dones i Homes Transsexuals i Bisexuals de Catalunya, així com Coordinadora de la Xarxa Estatal d’Associacions de Famílies LGTB d’Espanya i Secretària de la Federació de Famílies Plurals de Catalunya.

3087

No ve mai bona anyada, diu la dita. La crisi econòmica ha amagat moltes retallades de drets socials que s’han denunciat abastament. També s’han frenat, o retardat, polítiques importants per al col·lectiu que són centrals i necessàries: la llei contra la LGTBfòbia, les polítiques educatives inclusives, sensibilització, atenció i prevenció de la SIDA…

Si bé els drets tiren enrere, amagat sota l’austeritat, les entitats estan al peu del canó, donant serveis, impulsant propostes, treballant en positiu per tal que els drets del col·lectiu LGTB seguissin sent a l’agenda política.

Però les entitats també necessiten un reconeixement. Un reconeixement polític de les propostes i del seu valor social, en forma de polítiques obertes i participatives, que donin protagonisme al moviment, però també es necessita un finançament just. Les entitats es troben en moments clau per a la seva pervivència.

Les entitats de lluita contra la SIDA i del col·lectiu LGTB han denunciat, en moltes ocasions, la manca de compromís de les diferents administracions per a la pervivència dels serveis que s’hi presten i de les pròpies entitats. Ara que són damunt la taula els pressupostos, cal parlar clar i reclamar un finançament just per a les entitats socials, per a les entitats del col·lectiu, un compromís de les administracions amb els moviments socials que permeti seguir avançant, seguir lluitant, seguir donant serveis a qui li calgui, seguir posant els drets del col·lectiu a l’agenda política.

4116

IdemTV ha enregistrat per primer cop el Festigailesbià, una iniciativa del Casal Lambda que aquest any s’ha celebrat al Tradicionàrius al barri de Gràcia de Barcelona. Durant dues hores i amb la participació de 8 concursants i 6 persones convidades, transcorre la gala més esbojarrada i més LGTB de Catalunya.

 

 

3529

Desconocidas & Fascinantes és un nou llibre, coordinat per l’escriptora Isabel Franc i la periodista Thais Morales. En ell es recullen 63 petites biografies de dones lesbianes, algunes d’elles públiques, d’altres molt conegudes i la majoria desconegudes o ignorades.

Diferents autores han fet recerca i mostrat qui eren aquestes dones al llibre, que va trobar al programa homònim d’InOut Radio, un primer espai per a desenvolupar el projecte.

 

 

El projecte comú de les editores del llibre no ha estat ni fàcil ni ràpid, ha esdevingut un projecte col·lectiu que ha anat prenent forma amb els anys.

En els referents que es troben podem trobar noms prou coneguts: Djuna Barnes, Radclyffe Hall, Sarah Bernhardt, Chavela Vargas o Dora Carrington. Noms propers com Grettel Amman o Encarna Sanahuja, però també noms de cultures allunyades i noms del tot desconeguts.

Precisament la recerca no les ha estat fàcil donada la invisibilitat lèsbica en totes les èpoques. Amb aquest nou llibre hi ha 63 clars referents lèsbics més, que poden ajudar a sortir de la invisibilitat i a normalitzar la vida de les lesbianes, a partir de la recuperació de la memòria històrica.

Tinc una pacient desarmariada, que ara te un conflicte laboral obert i la seva mútua la va enviar a un psicòleg. M’explicava que al mig de la consulta, quan ella li anava dient les fonts de les seves preocupacions, el terapeuta li va dir ‘és que les lesbianes sou molt inestables i tendiu a prendre-us les coses a la tremenda i fer de tot un drama’. Toma ya!

A veure…jo crec que les persones que transgredim les normes podem patim opressió, discriminació, i violència i aquestes circumstàncies en poden passar un preu. L’homofòbia internalitzada també ens pot portar a conflictes en termes de salut mental i d’hàbits tòxics. Això ja ho sabem. Però d’altra banda, també penso que l’enfrontament a aquestes discriminacions i l’atreviment a mostrar-nos com som, en molts casos, ens dona una capacitat crítica i una fermesa que ens portarà molta pau i que la sortida de l’armari pot ser una experiència dura però alliberadora. Al principi pot ser difícil, sobre tot en l’adolescència, però, després pel camí ens trobarem altres bolleres i ens acompanyarem, tindrem més eines que altres persones per gestionar conflictes i ens importaran menys els judicis aliens.

No crec que el mon es porti massa millor amb les dones que mostren una feminitat ‘com toca’ perquè si hi ha una cosa neurotizant és la pressió de no atrevir-se a sortir de les fronteres del que es normatiu i la por a perdre l’estatus de ‘dona com deu mana’ i haver de demostrar continuament la feminitat patriarcal. A la meva consulta veig més problemes pel pes de moltes dones heterosexuals amb les seves pressions de gènere com ser primes, ser guapes, ser obedients i complir com a mares, filles i dones que de lesbianes.

Potser és que es consideren inestables a les dones que es queixen?. En general tenim tot tipus de medicaments i de teràpies perquè les dones estiguem tranquil·letes: ansiolítics, flors de bach o tècniques de relaxació. La ira, l’enfrontament i la ràbia no entren dintre dels objectius terapèutics en les dones…I les lesbianes ens queixem. Potser perquè estem entrenades en identificar les situacions d’injustícia.

(I per a la propera entrega: Mites II: Les lesbianes no follen)

 

Júlia Ojuel Solsona ha format part del Grup de lesbianes feministes de Barcelona, de la Comissió pel dret a l’avortament i del grup Dona i Salut al Moviment Feminista. És doctora en Medicina i treballa com a metgessa de família a la sanitat pública catalana. Té una filla de 9 anys i una mare de 86. Forma part de la Xarxa de dones metgesses i professionals de la salut.

2993

EDITORIAL

El Financial Times ha publicat un llistat de les 50 persones homosexuals més poderoses del món. Un llistat elaborat conjuntament amb “OUTstanding in Business” i que fa visible que el col·lectiu LGTB és, també, un col·lectiu influent en l’economia mundial.

És important sortir de l’armari i donar-se a conèixer sense complexes. Sempre ha estat una reivindicació del moviment que la gent influent pugui ser visible i ajudi, com a referent, a totes aquelles persones LGTB que pateixen discriminació. Però… quants i quantes no han sortit de l’armari? Perquè?
La LGTBfòbia segueix sent una lacra social, la influència i el poder no són una excepció. Quants casos coneixem de persones LGTB que s’han mostrat i han perdut els seus càrrecs, la seva influència? Quants àmbits coneixem on no hi ha cap persona públicament fora de l’armari? Al món del futbol, per posar un exemple.
Sortir de l’armari, de darrera la persiana o donar via a una identitat de gènere diferent a la biològica no són passes banals ni fàcils, són passes reflexionades i que poden obrir la porta a una acceptació de l’entorn (o no) i alhora una gran discriminació social. La lluita contra la LGTBfòbia ha centrat, i segueix centrant els esforços polítics del moviment i, també, hauria de centrar el de les institucions. Les agressions LGTBfobes estan creixent, un cop més, arreu del món. Així la influència no és una arma única, només una eina contra la discriminació.

IDEMTITATS

30678
Susanna Hernández és escriptora, ha publicat diferents relats i poemes però escriu, bàsicament, novel·la negra. Ha guanyat diversos premis, entre els que destaca...

LLIBRES DE L'ARMARI

6506
Les històries de desitjos i afectes viscudes per persones LGTBI al continent africà són els punts en comú de dels relats que recull Los...

ARTICLES D'OPINIÓ

4386
Cada 28 de juny em sento un poc més gran. Sovint tenim debats antics però les manifestacions van omplint-se de gent més jove i...