L’ablació de clítoris no és una pràctica pròpia de països subsaharians. Durant segles es va practicar a Anglaterra, Escòcia i països de l’Imperi Britànic. No va ser una pràctica generalitzada, es desconeix quan es va iniciar; tampoc sabem quan es va prohibir, ni en quin moment es va deixar de realitzar.
Tot i que el segle XIX anglès va estar marcat per l’omnipresència d’una dona, la reina Victòria, les dones van estar lligades a la voluntat dels homes . Una dona que volia independitzar-se ho tenia molt difícil, si a més era lesbiana seva vida es podia complicar enormement .
Algunes optaven per escapar-se de casa i buscar una vida en llibertat plena d’incerteses. A aquelles que decidien quedar-se i no acceptar la voluntat dels seus pares i marits els podia esperar una horrible teràpia: l’ablació de clítoris.
L’excusa acostumava ser la prevenció de la promiscuïtat o la infidelitat femenina: “si la dona no té desig sexual, es redueixen les possibilitats de que busqui el sexe fora del matrimoni, amb la qual cosa l’honor de la família està fora de perill”. En molts casos es considerava que només l’home havia de sentir el plaer sexual; la dona no tenia dret al plaer, com tampoc tenia drets polítics o civils.
A l’Anglaterra victoriana el lesbianisme no era considerat delicte, però no per defensar l’autonomia sexual de les dones, més aviat tot el contrari, ja que no se les considerava aptes per realitzar determinades activitats. El lesbianisme no era acceptat com a causa de divorci, formava part del que concebien com “trastorns femenins” .
Una de les causes dels anomenats trastorns femenins era una activitat considerada indecent: la masturbació . Aquesta pràctica, deien, produïa histèria, epilèpsia, catalèpsia, nimfomania i lesbianisme . Per “curar-la” s’havia ideat un remei: la clitoridectomia (ablació de clítoris). El clítoris era considerat com un òrgan masculí, un altre motiu per ser eliminat.
L’ablació de clítoris va sortir a la llum pública al 1866 quan un metge ginecòleg anglès, Isaac Baker Brown, va defensar públicament aquest tractament davant la comunitat mèdica . En mostrar-ho obertament va provocar un dur debat en la comunitat mèdica, i va causar l’expulsió d’aquest metge de la Societat d’Obstetrícia de Londres així com la posterior prohibició mèdica d’aquesta pràctica .
Posteriors investigacions en els registres de l’oficina quirúrgica de Cambridge es van trobar amb una àmplia relació de casos en què un tutor masculí portava a una dona perquè li practiquessin la clitoridectomia per unes 200 o 300 guinees. Existia una escassa atenció científica dels llibres de medicina al clítoris o als òrgans sexuals de la dona.
En suport a Browm van sortir al diari Times i l’arquebisbe de Canterbury . En la seva defensa van al·legar que una trentena de col·legues seus l’havien practicat i ara eren els mateixos que l’acusaven .
Encara que la comunitat mèdica va condemnar aquesta pràctica a Anglaterra, la llei no ho va prohibir fins a 1985, la qual cosa fa sospitar que es van seguir realitzant de forma oculta.
Avui l’ablació de clítoris es realitza a 28 països. Els seus orígens poden ser molt variats i per tant dels països i les seves tradicions. En alguns casos es defensa com a una qüestió de identitat cultural, també com una forma de distingir a la dona de l’home. Consideren que el clítoris és semblant al penis masculí, i només extirpant la dona aconsegueix la seva feminitat i la submissió al mascle.
Més informació:
· Matrimonis entre dones a Anglaterra
· L’ablació de clítoris a Anglaterra
 |
L’autor és voluntari de la Coordinadora LGTB de Catalunya i Vicepresident de Gais Positius. Al 2009 va organitzar amb Circiut Festival l’exposició “Les relacions homosexuals a través de la història” i a l’any següent, amb motiu del 30 aniversari del primer cas de sida, l’exposició “VIH en positiu”. Paral·lelament i amb els materials recopilats va endegar el bloc L’Armari Obert. |
Anterior
