Let Our Voices Be Heard!” és el títol del llibre que es va editar el 2004 a partir de la recerca que unes quantes lesbianes cristianes van fer a l’entorn de l’experiència viscuda com a lesbianes i com a cristianes. El llibre ja s’ha traduït a diferents llengües: neerlandès, francès, polonès, alemany… Tot just s’enllesteix aquests dies la presentació de la seva traducció al castellà “Oíd Nuestras Voces” que ACGIL (Associació Cristiana de Gais i Lesbianes) ha portat a terme.
També aquests dies s’ha tancat la trobada anual dels grups cristians de persones LGTB a Europa. Enguany s’ha celebrat entre els dies 21 i 25 de maig i ha tingut lloc entre Estocolm, Tallin i Hèlsinki. Hi ha participat 120 persones i van rebre visita de la Co-Presidenta de l’ILGA-Europa, Gabriella Calleja
La comunitat planteja reptes en un moment de canvis en la jerarquia eclesiàstica catòlica. Reflexions i exigències que es centren en la no discriminació i l’ús que en fan les religions per excloure el col·lectiu LGTB.
La CAFA (Comunitat Apostòlica Fronteres Obertes) va fer un manifest amb motiu del 17 de maig Dia internacional contra la LGTBfòbia en la que denunciava la discriminació de les persones LGTB, les polítiques neoconservadores que les avalaven i la necessitat que l’església garantís el paper de respecte i inclusió que vol representar.
Veus incòmodes, poder minoritàries, però no per això menys importants
A l’entorn del 17 de maig, Dia Internacional contra la LGTBfòbia, el número 77 ha estat un símbol per a seguir lluitant. Al món, 77 països encara condemnen l’homosexualitat i ens trobem davant d’una situació de seriosa regressió i rebrot d’agressions LGTBfobes.
En aquest marc les reivindicacions del moviment LGTB a Catalunya han estat molt diverses i les mobilitzacions importants. El monument en memòria del collectiu LGTB del Parc de la Ciutadella de Barcelona, va acollir la primera concentració contra la LGTBfòbia, una concentració en la que les associacions van reclamar que la Llei contra la LGTBfòbia fos una realitat ben aviat, tal com van recollir en el manifest. I això vol dir que cal una llei específica, una llei nostra, una llei pels nostres drets i per les nostres llibertats. Qualsevol altra proposta serà un exemple més d’una LGTBfòbia sistemàtica estructural que rebutjarem fermament. La concentració va ser convocada per les 25 entitats de la Plataforma LGTB.cat
A Sitges es va portar a terme una marxa reivindicativa que acompanyava la rehabilitació de l’escultura del triangle rosa que commemora fets homòfobs esdevinguts a Sitges l’any 1996. L’escultura va ser una reivindicació del moviment que volia que els fets no fossin oblidats i no es repetissin.
L’escultura es va ubicar al Passeig Marítim i va comptar amb la presència de l’alcalde de Sitges, Miquel Forns, que va destacar la importància de l’acte.
El fet de que els nostres alumnes, els nostres nens, les nostres nenes de sitges, de la mateixa manera que visiten determinats monuments que hi ha en el nostre municipi, referents en el Modernisme, en el Noucentisme, en tantes altres coses que tenim la sort de tenir, de gaudir des del punt de vista artístic, arquitectònic, cultural, doncs que també facin una aturada aquí, en aquesta zona del passeig, i els poguem explicar què vol dir aquest triangle i el sofriment, el patiment però també el compromís que hi ha darrera d’aquesta forma triangular i d’aquest color rosa.
A la marxa els diferents col·lectius van destacar la importància de dignificar el col·lectiu LGTB en la memòria històrica i van reclamar, també, l’aprovació de la llei contra la LGTBfòbia
Una memòria que també va ser el centre, hores abans, del XXI Memorial de la SIDA que es va desenvolupar sota el lema “Presents en l’absència”. Un acte en el que el conseller de Salut, Boi Ruiz, va lamentar el rebrot d’agressions homofòbes i en el que Ferran Pujol, director de Projecte dels Noms-HispanoSIDA, va reclamar més suport a les polítiques de prevenció, més inversió i més recursos, i també va destacar que:
“Des de la nostra entitat recolzem, com ja hem expressat en diverses ocasions l’aprovació d’una llei contra l’homofòbia per part del Parlament de Catalunya, però, som conscients alhora, que només amb lleis no n’hi haurà prou per protegir la salut de les noves generacions dels nostre col·lectiu”
Dies després diferents representants d’entitats LGTB i alguns grups parlamentaris van reclamar al Parlament de Catalunya que la llei contra la LGTBfòbia pugui aprovar-se amb normalitat i sense entrebancs i reculli, també, la creació d’una agència catalana contra la discriminació a les persones LGTB.
El Govern de la Generalitat es va comprometre a aprovar la norma, tot i que en les darreres setmanes han anunciat la redacció d’un projecte de llei contra la discriminació que, de forma general, per tal d’eradicar qualsevol tipus de discriminació, una proposta a la que el col·lectiu s’oposa tot reclamant el compliment dels compromisos.
Hi ha consens al moviment LGTB, el suport de quatre grups parlamentaris i el compromís de no vetar la norma i una proposta diferent sobre la taula.
El proper dissabte 17 d maig és el dia internacional contra la LGTBfòbia, una iniciativa que va néixer per conscienciar sobre les discriminacions que pateix el nostre col·lectiu. Podria semblar que amb el matrimoni, el dret a adopció tot està aconseguit, però no és així. Recentment el Govern espanyol ha deixat de considerar la persecució LGTBfòbica com un motiu per concedir asil polític. Un retrocés important perquè a hores d’ara, i tot i els avenços internacionals, concentrats al continent europeu i americà, estem vivint preocupants retrocessos en Àfrica i Àsia. És un dia per reivindicar els nostres drets però també la necessària protecció legal que aquests requereixen. Potser en el futur la llibertat permetrà no haver de legislar sobre aquesta matèria, però la situació actual demana polítiques actives per la igualtat de drets i oportunitats. La inacció no pot ser la resposta de Governs que es vulguen considerar avançats en aquest àmbit, cal implicació i accions concretes.
Al nostre país tenim en el Parlament una proposta de llei pels drets del col·lectiu LGTB que, d’aprovar-se, seria pionera arreu del món. Un text que havia generat alguna polèmica entre els diferents grups polítics, però que la consellera de Benestar Social i Família, Neus Munté, va confirmar que es tirará endavant en la marc Trobada de Famílies Lesbianes i Gais. Contra la LGTBfòbia cal que s’implique la societat i també les institucions. A vegades de forma simbòlica perquè se’ns visibilitze com amb la declaració institucional que pel Dia Internacional contra la LGTBfòbia es fa al nostre Parlament des de fa vàries legislatures. Hem de tenir clar que, en l’actual context, no fer res contra la discriminació del col·lectiu és, en realitat, fer en contra. Aquest any, no sempre ha estat així, podem viure un 17 de maig amb la tranquilitat i l’orgull de saber que vivim a un país on aquest tema genera consensos polítics importants -després d’anys de treball associatiu-.
Les famílies LGTB són cada cop més visibles, es fan i es reivindiquen més visibles. El passat 1, 2 i 3 de maig es va portar a terme la 5a Trobada Estatal de Famílies LGTB, més de 300 famílies, unes 500 persones, van participar de les diferents activitats, xerrades i debats amb un tema central: l’Educació.
La trobada va comptar amb la Presència de Neus Munté, Consellera de Benestar Social i Família de la Generalitat de Catalunya. La Consellera va expressar el seu compromís durant l’obertura de la trobada i lluitar contra la discriminació de les famílies LGTB per tal que el model de família homoparental no sigui considerat una raresa i avançar.
La trobada va aplegar gent d’arreu de l’estat espanyol que van destacar les dificultats quotidianes però també la necessitat de visibilitat i propostes per què les famílies LGTB i els fills i filles puguin crèixer amb normalitat.
A la visibilitat s’uneixen, doncs, les reivindicacions i l’anàlisi de necessitats. El coneixement de la pròpia diversitat i les propostes per a les administracions i la legislació, però també els recursos per a les famílies i els nens i nenes de famílies LGTB, un treball que s’ha portat a terme conjuntament amb diferents grups d’estudi.
Paqui López, de la Universitat de Sevilla va presentar els resultats d’un estudi amb joves, fills i filles de famílies LGTB. La sexualitat es va treballar en un taller que plantejava una participació activa des de la reflexió del dia a dia en una aula. Maria del Mar González va desenvolupar àmpliament els resultats d’un estudi sobre els efectes dels canvis legislatius sobre les famílies LGTB
L’Associació de Famílies de Lesbianes i Gais va ser l’encarregada d’organitzar la trobada, com ja va fer el 2012 amb la segona trobada europea a Lloret. La valoració que fan és del tot positiva
El passat primer de maig, jornada reivindicativa de classe, el carrer també va ser de colors.
A Vila-Seca les famílies reclamaven normalització i reconeixement. Allà mateix la Consellera anunciava avenços legislatius per tal d’eradicar qualsevol tipus de discriminació.
Al carrers de Barcelona diferents col·lectius LGTB reclamaven la visibilitat, el respecte i la normalització, tant al lloc de feina com a la societat. També alguna reflexió personal, en forma de carta a mitjans escrits, convidava a reflexionar sobre la campanya multitudinària antiracista en l’àmbit del futbol i si seria traslladable a un hastag #totssomgais
Tot plegat, la lluita i reivindicacions LGTB es fonen i es confonen amb la resta, allà on som presents totes i tots, allà on vivim i som visibles, allà on treballem i ens desenvolupem, allà on patim les discriminacions i les exclusions.
Ara més que mai hem de fondre’ns però sense perdre visibilitat ni centralitat, la LGTBfòbia és una discriminació transversal, no té classe, no té gènere, no té color… té nivells de tolerància i un alt, massa alt, grau de permissivitat, contra el que ens calen lleis i recursos. El parlament i les entitats segueixen treballant per una llei de drets LGTB, una llei necessària, una llei imprescindible
La discriminació patida pel col·lectiu LGTB ha fet que en moltes ocasions ens hàgem d’ocultar, de negar-nos a nosaltres mateixos per subsistir en un context hostil. És el que es coneix com estar a l’armari. D’aquí ve un de les principals discriminacions del col·lectiu: la invisibilitat. El fet d’haver-nos d’amagar fa que no siguem “visibles” ni per la resta de societat, ni per les persones del nostre propi col·lectiu. I això du a una manca de referents que dificulta el desenvolupament personal dels individus LGTB. Amb tot, aquesta invisibilitat no afecta per igual a tots els col·lectius que participen del moviment LGTB. Des dels seus inicis els gais han agafat un protagonsime sobredimensionat al seu pes real en la societat. Per això, des del mateix moviment, quan s’han analitzat les seues mancances, s’ha adonat, i per això ha generat dies específics de visibilitat: com ara el passat 26 d’abril el de la visibilitat lésbica. Una opció que permet per cobrir les mancances en l’avanç en l’alliberament de les persones LGTB.
La invisibilitat de les lesbianes no té a veure només amb la del col·lectiu LGTB, sinó també amb la invisibilitat de les dones que, malgrat ser més de la meitat de la població, no han vist històricament reconegut els seus mèrits. Una invisibilitat donada pel paper social, exclusivament, de cuidadora que ha tingut tradicionalment en les societats patriarcals, però també d’assexuals i l’expulsió històrica que han patit de l’espai públic que ha estat reservat als homes. La pretesa asexualitat ha invisibilitzat encara més, a les societats de moral conservadora, la sexualitat lèsbica. El feminisme ha estat, per tant, una constant dins del moviment L, per a un col·lectiu que ha patit una doble discriminació: per ser dones i per ser lesbianes. Amb tot, no ens podem estar de reconèixer els petits avanços que darrerament hi ha hagut amb la presència pública de lesbianes, una visibilitat amb mancances, sí, però que comença a caminar.
La visibilitat del col·lectiu, però, no és una fita fàcil. Els mitjans no representen la realitat de forma equilibrada la realitat i poden ser motors de tòpics: no sempre dels vells sinó que en poden generar de nous i relativament positius, tot i que en ocasions són excloents. La visibilitat de les lesbianes, en aquest cas però també dels gais o transsexuals, pot hipervisibilitzar a determinats membres del col·lectiu: les joves, les professionals, les triomfadores, les ben situades econòmicament, aquelles que responen a rolls més acceptables socialment com ara les que són mares. El perill de la visibilitat és aquesta es pot focalitzar només amb qui pot ser més assimilable o ben vist socialment, excloent a la resta del propi col·lectiu. El propi moviment LGTB, però, ha demostrat que és capaç de fer autocrítica i millorar la seua pròpia tasca per l’alliberament. Hi hem de seguir treballant.
Silvia Bel Fransí és una de les poetesses joves més destacables dels Països Catalans.
Va publicar el seu primer llibre amb un joc de paraules: “L’esbós” ,l’any 2010 i diu que “escriu als racons dels llibres que llegeixo, a les llibretes que em regalen i als trossets de papers que guardo a dins de les butxaques”
No para d’escriure, però tampoc de recitar i córrer pels escenaris perquè, diu: “el que més m’agrada és repartir bon rotllo a l’escenari”
Entrevista enregistrada a la llibreria Cómplices de Barcelona.
Anterior
