Per una llei aprovada per les Corts i sancionada pel rei, el 26 de desembre de 1978, i publicada al B.O.E. del 11 de gener de 1979, va ésser modificada –ara fa trenta-cinc anys- la Ley sobre Peligrosidad y Rehabilitación Social (LPRS), per excloure-hi els homosexuals, els rufians i proxenetes, els menors abandonats o pervertits i els que tenien tracte sovintejat amb malfactors.

La LPRS, que va ésser aprovada pel règim franquista el 4 d’agost de 1970 (B.O.E, del 6 següent), creava a les províncies uns Juzgados Especiales de Peligrosidad y Rehabilitación Social, i substituïa la La Ley de Vagos y Maleantes (LVM), de 4 d’agost de 1933, per al control de tots els elements considerats antisocials per la dictadura. Aquesta LVM havia estat modificada, el 15 de juliol de 1954, per tal d’incloure-hi els homosexuals. La LPRS fou derogada completament per una Llei Orgànica de 24 de novembre de 1995 (BOE del dia següent). A un informe elaborat per dos investigadors hom revelava que, tirant curt, uns mil homosexuals van ésser empresonats, entre 1970 i 1979, pel règim franquista, per l’aplicació de la LPRS.

Els precedents de la llei de perillositat

Als anys 20 i 30 del segle passat estava en plena efervescència –sobre tot en els països totalitaris- l’anomenada “Doctrina de la Defensa Social”. Aquesta doctrina afirmava que existien unes conductes que, sense estar tipificades com delictes, denotaven un perill per a la societat puix que es podien considerar predelictives. Per protegir la societat d’aquests perills i corregir els individus que les realitzaven, l’Estat, actuant d’una manera paternalista, els imposava unes mesures de seguretat per tal de “rehabilitar-los socialment” que en realitat eren pures normes repressives.

L’avantprojecte de la LPRS va ésser redactat per un jutge català, Antoni Sabater i Tomàs, que era conegut per la seva animositat contra malfactors i homosexuals. Pretenia que els homosexuals majors de 16 anys fossin declarats perillosos socials pel simple fet d’ésser-ho. L’avantprojecte fou discutit a les Corts i fou sortosament modificat en el sentit que els homosexuals no fossin imputats pel simple fet d’ésser-ho sinó aquells que probadamente realicen actos de homosexualidad, o sigui, més d’una vegada. Això fou el resultat d’un debat dins el Congrés dels Diputats arran d’uns treballs sobre homosexualitat i legislació que tots els diputats van rebre de la revista gai francesa Arcadie, per indicació del clandestí Movimiento Español de Liberación Homosexual(MELH), que es va poder apuntar el seu primer èxit.

Amb la nova llei, les pràctiques homosexuals –tret de casos d’escàndol públic, criminalitzats pel Codi Penal en el seu article 433- no eren considerades delictives, però sí predelictives i per això la LPRS hi aplicava unes “mesures de seguretat” orientades a rehabilitar els inculpats, o sigui, a convertir-los en “normals”, en heterosexuals. Unes mesures de seguretat, de successiva aplicació, entre sis mesos i cinc anys, tan absurdes com inútils: internament en centres de rehabilitació social, desterrament de la província on vivia l’inculpat i presentar-se, cada tants dies, a un cos de funcionaris especials, que mai es va crear i que va ésser substituït per la policia o la guàrdia civil.

Democràcia i derogació de la llei

A la mort del dictador, el MELH va ésser substituït, el mateix any 1977, pel Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC), la primera campanya del qual va tenir per fita l’abolició de la LPRS a base d’articles, entrevistes, actes socials i, principalment, manifestacions ciutadanes. Per a tots els homes i dones gais podem dir que, per primera vegada a la història de Catalunya, en més de mil dos-cents anys, la conducta o les pràctiques homosexuals, lliurement consentides, no són objecte de cap mena de discriminació legal, i que, fons i tot, les actituds, declaracions, insults, vexacions, escrits, etc. de caràcter homofòbic, ara, són penades per les lleis. I això gràcies a la lluita menada -fa trenta-cinc anys- pels propis col·lectius. Les minories, oprimides o reprimides, si no lluiten per obtenir els drets i llibertats de que gaudeixen les majories, no els aconsegueixen mai; és el que ha passat amb les feministes i amb els negres entre d’altres.

Armand de Fluvià, genealogista i heraldista de professió, ha dedicat una part important de la seva vida a la reivindicació dels drets del col·lectiu LGTB. El 1970, sota el franquisme, va fundar el Movimiento Español de Liberación Homosexual (MELH), i fou fundador i primer secretari general del Front d’Alliberament Gai de Catalunya (1975) i també president de l’Institut Lambda (1976). El 2000 va rebre la Creu de Sant Jordi i el 2008 la Medalla d’Honor de Barcelona. En l’actualitat és president honorífic del Casal Lambda.