El Miquel i molts i moltes altres han rebut un regal des d’Irlanda: dies després de complir els 10 anys de l’aprovació de la llei d’adopció que permetia que les persones LGTB poguéssim adoptar legalment a Catalunya, també Irlanda ha aprovat els mateixos drets. El 30 de març del 2005 es va aprovar la llei 3/2005 després d’un llarg camí de reivindicació i, també de llimb legal, per a les filles i fills de les parelles LGTB. Així la normalitat va arribar a les famílies LGTB, si més no, en part.
Els canvis han estat evidents en la quotidianitat famíliar, també en el lideratge que les families LGTB catalanes han tingut a Europa en les seves reivindicacions
El canvi legislatiu va obrir la porta a una nova realitat familiar, va permetre començar a donar espai a la diversitat familiar. Aquests 10 anys han significat un cert oblid de situacions que es donaven i que ara semblen poc possibles, però que van provocar molt dolor a les famílies LGTB
Tot just fa uns dies que celebràvem el 10è aniversari de l’aprovació de la llei d’adopció conjunta LGTB a Catalunya. Fa uns dies, també, s’ha aprovat a Irlanda la llei per a la Infància i les Relacions Familiars, una llei que permet l’adopció conjunta de les parelles LGTB. Tot passava un 30 de març, amb 10 anys de distància.
Els drets de les famílies LGTB avancen a Europa en la mida que avança la seva visibilitat. A Catalunya Pilar Pujol -activista ja traspassada- va liderar el procés de reivindicació de la llei d’adopció conjunta. Aquesta lluita i aquesta visibilitat van servir per què moltes famílies poguessin viure amb normalitat el fet de ser família.
Fa uns dies, el periodista Toni Cruanyes ha estat pare. Una paternitat que exercirà conjuntament amb Eugeni Villalbí -el seu marit i ex-secretari de Joventut de la Generalitat-. Una paternitat que han volgut visibilitzar, anunciada per la il·lusió de ser pares en un context en què els avenços legislatius ens recordaven la importància de ser visibles.
Construir una família amb normalitat, en base a l’amor és, també encara , per a les persones LGTB un acte de militància: la de fer-nos visibles penjant-nos l’etiqueta, fins que ja no ens calgui.
Documental que recull les experiències de diferents famílies homoparentals a Europa i les diferents realitats socials i legislatives existents. Dirigit per Adaia Teruel i produït per l’Associació de Famílies Lesbianes i Gais.
El 30 de març del 2005, Catalunya va modificar la llei d’adopció per tal de permetre a les parelles del mateix sexe adoptar conjuntament. Són ja 10 anys de construcció de famílies emparades per la legalitat.
És aquest un motiu de celebració per al col·lectiu, una celebració que es portarà a terme en el marc més adequat: el Parlament de Catalunya. El Parlament acollirà les famílies del col·lectiu que ho vulguin (enviant un correu a: familieslg@familieslg.org indicant el Nom, Cognoms i Dni de cada persona adulta i infant)
De ben segur serà un moment d’alegria i celebració però també ha de ser un moment per a la visibilitat i la denúncia. Les families LGTB segueixen sent discriminades en molts àmbits i la normalització de les vides dels infants passa per la necessitat d’avenços en educació per combatre el buylling LGTBfòbic i per tal que d’acollir la diversitat familiar a les aules i els currículums educatius.
L’actitud de lgtbfòbia interioritzada de Dolce&Gabbana, contra les famílies lgtb hauria de ser una anècdota però, massa sovint, és un a opinió massa àmplia que cal combatre amb una inversió en educació i la visibilitat de les pròpies famílies.
El proper 30 de març serà un dia per la nostra història, però la lluita no s’acaba, queda molt per fer, moltes lleis per desenvolupar encara i una societat basada en l’equitat per construir.
Ser persona LGTB, i per extensió voluntari o voluntària, és a comarques més difícil que a la capital, Barcelona. A la ciutat, per tant, es redueix la pressió que és el que facilitaria la visibilitat del col·lectiu: hi ha una major sensació de llibertat.
Però ser persona LGTB a comarques és, cada cop, menys complicat i hi ha gent que ho reivindica davant la sortida “fàcil” de marxar a Barcelona.
Un voluntariat, el de comarques molt centrat en la visibilitat de proximitat: es fa necessari tenir referents locals. Així com la creació d’espais de trobada i el desenvolupament de serveis que necessita el col·lectiu. La reivindicació també forma part de l’ADN del voluntariat de comarques. Especialment en el FAGC Girona que es va crear en temps més hostils, a finals dels 80 del segle passat.
Entre les entitats, els dos casos més paradigmàtics i diferents al territori, trobem el de Sitges i el de Girona. En el cas gironí ha estat el FAGC, nascut a Girona el 1988, és l’entitat degana del moviment LGTB fora de Barcelona i té la particularitat que és la primera localitat, a part de la capital catalana, que compta amb un Consell Municipal LGTB.
El seu voluntariat es concretava amb activisme social: cap cas de LGTBfòbia sense resposta. El seu voluntariat també promovia mitjans de comunicació propis com ara la revista Matissos o Guirigai, un programa setmanal a Ràdio Salt.
Per la seva banda, Girona Orgullosa, que va néixer el 2010, treballa amb voluntariat més vinculat a activitats lúdiques, d’espai de trobada i serveis. A Girona també actuen Brot Bord, Sin vergüenza i Grup de Lesbianes de Girona.
A Sitges, ha conviscut la LGTBfòbia amb les persones autòctones i amb la tolerència amb el visitant estranger que ha dut a aquesta localitat a ser una destinació turística LGTB internacional. L’associacionisme LGTB al municipi va néixer amb AFGAL, que agrupava l’empresariat d’ambient de la localitat, i posteriorment Gay Sitges Link, una entitat oberta a la ciutadania.
H20 treballa en l’àmbit de la comarca del Camp de Tarragona i té, des dels 2000, un major accent reivindicatiu. Des d’H20, com des d’altres entitats del territori, s’ha treballat molt les sinergies amb les entitats locals per arrelar i tenir presència social. En el seu voluntariat també es treballa els mitjans de comunicació com ara la revista Colors que ha complert set anys d’existència.
Brot Bord també actua en l’àmbit tarragoní. Reus va acollir en 2010 el primer Catalunya sense armaris, unes jornades per visibilitzar el fet LGBT arreu del territori i per cohesionar el moviment LGTB català, i que aquest any s’ha fet a Vic.
A Vic, la primer associació LGTB és molt recent, Talcomsom neix en 2010 i compta amb diferents àmbits de treball com ara el social, el cultural i el que ofereix serveis.
Aquest any s’ha creat l’embrió d’un col·lectiu LGTB a Terres de l’Ebre. Un grup de persones s’han organitzat amb motiu de la manifestació descentralitzada que cada any organitza la Comissió Unitària 28 de juny, que va agrupar a centenars de participants i va ser la primera que es va celebrar a Tortosa.
En darrer lloc, hi ha el cas de Som com Som que porta sis anys com a grup LGTB a Sabadell que ha treballat la reivindicació però també ha estat espai de trobada. Tot i ser una ciutat mitjana, les opcions de voluntariat es veuen afectades per la proximitat a la capital.
L’existència del Consell Nacional LGTB per fer xarxa entre els col·lectius i reforçar-los ha dut a iniciatives de visibilització al territori com Catalunya sense armaris. El treball conjunt a partir de la Plataforma LGTB.cat també ha donat l’impuls definitiu a la llei pels dres del col·lectiu LGTB i contra la LGTBfòbia. Un voluntariat necessari per crear referents propers i serveis i espais de trobada que facin possible ser persona LGTB a comarques de forma plena.
Gandia ha acollit aquest cap de setmana els 26 Encontres Estatals LGTB i és la segona vegada que ho fa. Una ciutat que compta, de fa anys, amb dues entitats LGTB consolidades com són el Col·lectiu de Lesbianes, Gais, Transsexuals i Bisexuals de la Safor-Valldigna (CLGS) -que ja va organitzar els Encontres de 2008- i Independence Gay -que ha coorganitzat els d’aquest any amb l’àmbit LGTB de Comissions Obreres del País Valencià. Ha estat un espai de debat i reflexió sobre la situació del moviment LGTB i les seues reivindicacions pendents. Els Encontres estableixen quines seran les prioritats de les entitats en el proper any i per tant quines seran les seues principals línies de treball. Als que no estiguen “posats” en la matèria els pot sorprendre que encara li queden “reivindicacions pendents” al moviment LGTB. A Gandia s’han produït uns fets que responen perquè cal seguir fent activisme LGTB: hi ha hagut una agressió a dos activistes LGTB i s’han mostrat les dues cares de la moneda que expliquen el perquè hi ha reivindicacions pendents.En aquesta localitat valenciana s’han reunit les dues cares de la moneda en el que a la realitat LGTB es refereix: els debats més avançats en matèria LGTB i, alhora, un agressió verbal i intent d’agressió física a dues persones LGTB sota les paraules: “maricons de merda doneu-me tot el que tingueu o vos punxe amb una navalla”.
El que ha ocorregut a Gandia mostra la doble cara de la moneda perquè si bé vivim en un dels estats més avançats en matèria de drets LGTB, també es veritat que queda molt pendent per assolir-los de forma efectiva. I l’agressió del passat divendres a Gandia n’és un clar exemple i, malauradament no l’únic. Com assenyalàvem a l’editorial LGTBfòbies visibles i invisibles la discriminació que encara pateix el col·lectiu només es visibilitza quan aquesta és una agressió física i no tant quan és produeix mobbing, assetjament, bullying o qualsevol tipus de discriminacions. Això genera la sensació, falsa, que tot està resolt. Hi ha, a més, LGTBfòbies quotidianes que tenim assumides com a normals i contra les quals ja no ens queixem però que hem de canviar: com el tractament als mitjans de comunicació o l’exclusió en l’educació de la diversitat afectivo sexual com un dret i una realitat social, entre altres exemples.
La major normalitat i visibilitat del col·lectiu molesta les persones LGTBfòbiques que reforcen les seues actituds discrininadores com ha passat, per exemple, a França quan es va aprovar l’extensió del dret a matrimoni per gais i lesbianes. Però això no ens ha d’aturar perquè també hi ha referents positius i opcions per millorar les nostres llibertats. A Catalunya hem donat un pas de gegant al respecte. Molt recentment s’ha aprovat la llei contra la LGTBfòbia. Tenim l’eina, la vacuna, a aquesta malaltia social que és la LGTBfòbia, o qualsevol tipus d’odi a la diversitat sexual, afectiva, cultural, ètnica, etc. L’ocorregut a Gandia no és més que mostra del que hem avançat i ens han de servir d’avís del que encara ens queda pendent per avançar. És més, agressions com les ocorregudes a Gandia, no han de fer més que impulsar-nos perquè redoblem esforços i lluites per garantir de forma efectiva els nostres drets amb un objectiu clar: necessitem lleis i polítiques públiques que garantesquen els nostres drets i aquest és el nostre proper pas com a moviment. I aquesta ha estat una de les reivindicacions destacades dels propis Encontres.
Moltes vegades quan pensem en el voluntariat, pensem més en la persona que acompanya gent gran, o que ajuda a organitzar un esdeveniment, una festa, un ball, un festival de cinema, etc. No solem pensar amb aquella que ocupa un càrrec a alguna entitat i realitza tasques de responsabilitat i que dirigeix un equip de persones -altres voluntaries- per acomplir la finalitat de l’associació. Estem parlant de les persones que són tresoreres, secretàries, presidentes d’una Junta, també del i la que dirigeix la revista d’una associació o dels i les vocals. Són voluntariats pocs visibles i, en moltes ocasions, poc reconeguts que fan una feina imprescindible.
Després Pallás va presidir l’Entitat Europea de famílies LG fins l’any passat, i des de fa 3 anys és presidenta de Famílies LG. Les seves motivacions van ser vàries, entre elles que va sentir la necessitat com a mare lesbiana que algú defensés els seus drets.
Els motius d’Estapé van ser també molt similars als de Pallàs, feia falta un relleu i ja tenia una certa experiència.
En el cas de Juan Sebastian Meyer, president d’STOPSIDA, elegit recentment, la seua motivació ve d’experiències anteriors a entitats com Amnistia Internacional i els seus principis polítics. Si bé a STOPSIDA va començar des del voluntariat de base, aviat va començar a assessorar a la Junta de l’entitat per la seva formació mèdica, com a sociòleg, a més de la seva experiència en entitats, cosa que facilitava que assumís un càrrec.
Les persones entrevistades conclouen que la formació i l’experiència facilita l’assumpció de responsabilitats, però ressalten que per ocupar un càrrec el que cal, sobretot, és voluntat, motivació i compromís.
Les persones entrevistades també coincideixen en que la seva tasca resulta gratificant malgrat les moltes hores i, potser, algun maldecap que les provoca. Reconeixen que cal motivació i disposar d’un mínim de temps raonable sense el qual no es poden exercir funcions de responsabilitat en una entitat.
Tant Ruiz, com Longares, com Pallàs assenyalen la gratificació d’estar fent alguna cosa important que dotarà de drets i serveis a la comunitat LGTB. En el seu cas destaquen com a fites importants la consecució de la unitat d’acció del moviment LGTB a partir de la Plataforma LGTB.cat i de la llei contra la LGTBfòbia. Per la seva banda, Meyer i Estapé destaquen el mateix sentiment pel que fa a la prevenció del VIH i també a l’atenció de les persones seropositives, així com la tasca de visibilització d’aquest col·lectiu.
Catalunya s’ha convertit pionera en la defensa dels drets i llibertats de les persones LGTB després d’haver aprovat el passat 2 d’octubre la Llei pels drets de lesbianes, gais, bisexuals i transsexuals i per l’eradicació de la lesbifòbia, homofòbia, bifòbia i transofòbia. Es tracta d’un fet històric, del qual probablement no en som encara suficientment conscients. Portem segles amb legislacions que castiguen el simple fet de no ser heterosexual: homosexual, transexual, bisexual, lesbiana, etc. I Catalunya hem canviat el paradigma fa poc més d’una setmana: el que castiguem, el que perseguim el que no està ben vist, el que és delicte és discriminar a les persones LGTB. És un gran canvi cultural, sense precedents. Un exemple a seguir a altres països, però també per altres col·lectius que pateixen discriminació. Una esperança per als membres del col·lectiu que viuen a països com Rússia o a molts dels estats africans o asiàtics. Els permet somiar en un futur millor, però no només somiar: els permet saber que unA societat sense LGTBfòbia és possible. I ens permet a nosaltres tenir els nostres drets i llibertats garantits. Ens permet no tenir por d’expressar la nostra afectivitat en públic i a ser tal com som arreu, si més no, del territori català.
El primer que s’ha de fer amb aquesta llei, més que en qualsevol altra, és donar-la a conèixer i explicar-la. Si les conseqüències de la discriminació de les persones LGTB són l’armari i l’ocultament, la visibilitat i els drets són la gran garantia. Difondre aquesta llei tindrà, de per si, un efecte normalitzador. I diem difondre, no fer propaganda. Aquesta no és una llei, com han dit membres del PP de propaganda homosexual (expressió amb la qual s’equiparen a règims tan LGTBfòbics com ara el rus) o de privilegis. No. No podem admetre aquesta tergiversació. La llei aprovada pel Parlament de Catalunya és de garantia dels drets i les llibertats d’un col·lectiu discriminat, com ara l’LGTB, i de polítiques actives per la eradicació de la marginació que pateix.
Una altra tasca és fer visible la LGTBfòbia que malauradament encara existeix com denunciàvem a l’editorial de la setmana passada LGTBfòbies visibles i invisibles. Fets tan quotidians com el bullying LGTBfòbic a escoles o a la feina, o a determinats ambients socials, són molt desconeguts per una majoria social que, en no veure-les, pot pensar que no existeixen. Ens queda pendent, per tant, un important paper denunciar la LGBTfòbia que encara existeix i usar la llei com a eina per a combatre-la. El moviment LGTB ja ha anunciat que romandrà vigilant per garantir el desplegament de la llei. Des d’IDEMTV, des de la nostra tasca periodística, també ho farem: informarem dels compliments i dels incompliments quan calgui. Volem que Catalunya siga un país pioner en aprovar una llei, però també en aplicar-la i, sobretot, en aconseguir que desaparesca la discriminació a les persones LGTB. Tenim les eines per assolir-ho, utilitzem-les!
Catalunya és, una vegada més, pionera en defensa dels drets del col·lectiu LGTB després d’aprovar una llei específica per la protecció dels drets de les persones lesbianes, gais, bisexuals i transsexuals i en contra de la seua discriminació, el passat 2 d’octubre. Aquesta ha comptat amb els vots a favor de tots els grups polítics, excepte el Partit Popular i la posició contrària a alguns d’articles d’Unió Democràtica de Catalunya.
El PP fins i tot la va recórrer al Consell de Garanties Estatutàries per considerar-la, possiblement, inconstitucional, tot i que aquest organisme ha assenyalat que està d’acord amb la legislació vigent. Una llei que compta, per tant, amb un ampli consens polític i social. Una llei que té amb un precedent de proposta de llei amb la darrera legislatura del tripartit i que ha comptat, des del primer moment, amb l’impuls de l’esquerra parlamentària i el moviment LGTB. L’aprovació d’aquest text legal és un fet històric que no només beneficia al col·lectiu, sinó que és un pas endavant per a tota la societat i senta les bases d’una llibertat afectiva-sexual real i efectiva.
El moviment LGTB, agrupat a la Plataforma LGTB.cat, n’ha estat un dels principals promotors com també el moviment del VIH. Des del Govern, la consellera de Benestar Social i Família, Neus Munté, valora el treball i l’esforç de consens per part de les entitats i dels grups parlamentaris que ha millorat, al seu parer, el redactat inicial.
Ple íntegre al Parlament de Catalunya:
Des del moviment també se’n destaquen altres parts de la llei que permeten garantir els drets i llibertats de les persones LGTB. En el debat al Parlament el passat 2 d’octubre els diferents grups polítics van mostrar els seus arguments. Des dels favorables a la llei, se cita, com a argument, la resolució del passat 26 de setembre de l’ONU, en la qual insta als estats a aprovar legislacions específiques per combatre la LGTBfòbia. I, alhora, des dels partits polítics es destaca el consens assolit i l’aposta per la no discriminació i les polítiques d’acció positiva.
La diputada destaca, com han fet altres grups favorables a la llei, que encara avui hi ha més de 70 països al món on l’homosexualitat o la transsexualitat estan prohibides i fins i tot condemnades a la pena de mort, però també recorda dades de la Unió Europea extretes d’una enquesta de 2012.
En un punt intermedi se situa Unió Democràtica que va votar en contra d’alguns articles de la llei però va donar suport a d’altres. Finalment des del PP expliquen el seu vot contrari per motivacions ideològiques.
Tot i el que queda per recórrer, el camí iniciat per Catalunya contra la LGTBfòbia, de ben segur serà seguit per aquells països avançats que vulguen una societat justa, igualitària i sense discriminacions. Des de la plataforma LGTB.cat ressalten que el camí de la igualtat d’oportuntitats efectiva i els drets tot just acaba de començar i assenyalen que n’estaran vigilants per al desplegament i compliment de la llei.
Una llei que no pot oblidar la lluita de moltes persones i de molts anys i també el dolor que la LGTBfòbia ha deixat. Un record que des del moviment LGTB català s’ha tingut també per a la transsexual Sònia assassinada el 1991, i per a l’empresari Juan Andrés Benítez, mort al barri del Raval a Barcelona fa poc més d’un any.
Roda de premsa de les associacions participants a la plataforma LGTBcat després de l’aprovació de la Llei contra la LGTBfòbia al Parlament de Catalunya el dia 3 d’octubre 2014.
En els darrers anys, i amb la iniciativa pionera del FAGC-Girona, les entitats del col·lectiu LGTB han anat extenent-se arreu del país. Era Barcelona,...
Aquest lloc web utilitza galetes per millorar la vostra experiència. Suposem que ho accepteu, però podeu desactivar-lo si ho voleu. OKLlegeix més
Anterior
