Aquest mes d’octubre el Casal Lambda -antigament Institut Lambda- compleix 40 anys. Tres presidents de l’entitat, Armand de Fluvià, Jordi Samsó i Emilio Ruiz ens expliquen com van viure l’experiència.
Aquest mes d’octubre el Casal Lambda -antigament Institut Lambda- compleix 40 anys. Tres presidents de l’entitat, Armand de Fluvià, Jordi Samsó i Emilio Ruiz ens expliquen com van viure l’experiència.
“Defensem les víctimes de la LGTBIfòbia” és el títol de l’acte central que l’Observatori contra l’homofòbia va celebrar el 17 de maig, Dia contra la LGTBIfòbia.
L’acte celebrat al Pati Manning de Barcelona va comptar amb les següents ponències:
00:00 Presentació amb Eugeni Rodríguez (Observatori) i Emilio Ruíz (president del Casal Lambda)
02:27 L’estat de la LGTBIfòbia a Catalunya 2015, a càrrec d’Elena Longares.
06:55 Taula 1: “Polítiques LGTBI” amb Antoni Garcia de la Diputació de Barcelona, Fran Sánchez (regidor de polítiques LGTBI de l’Ajuntament de Ripollet), Laura Pérez (regidora de LGTBI de l’Ajuntament de Barcelona) i moderat per Joaquim Roqueta (LGTBIcat)
16:01 Presentació del curt contra el Bullying “Tot bé” i del clip “Les paraules també fereixen”
18:02 Taula 2: “L’atenció a les víctimes de la LGTBIfòbia” a càrrec de Carlos Emilio (Observatori contra la LGTBIfobia de Madrid), Mireia Mata (Directora General d’Igualtat de la Generalitat de Cat), Jaume Saura (Adjunt Genral del Sindic de Greuges) i moderat per Eugeni Rodríguez (OCH)
Resum de l’entrega dels premis 17M que l’Observatori contra l’Homofòbia entrega cada any. Els guardonats són les regidories de Barcelona i Ripollet per les seves polítiques LGTB, Joan Pujol per la seva tasca de recerca en matèria del col·lectiu LGTB, l’entitat Comitè 1r de Desembre per la lluita contra el VIH-SIDA i a Gerardo Ariza per la lluita al carrer pel cas Juan Andrés Benítez. Al final de l’acte es va fer un homenatge a Kevin (Plutón) activista destacat LGTB i de la PAH que ens va deixar fa uns dies.
La valoració de les jornades estatals LGTBI va ser entusiasta, però quins van ser els continguts? Com s’han teixit les estratègies d’actuació? S’han marcat línies comunes i prioritats polítiques? Els drets sexuals i reproductius s’han incorporat al debat del moviment amb força.
D’altra banda el debat sobre quines lleis necessita el col·lectiu per avançar en el reconeixement de drets ha estat, un cop més, present als debats
Tant l’avanç legislatiu en els drets del col·lectiu com la centralitat dels drets sexuals i reproductius van ser els àmbits que es van considerar importants i estratègics en l’acció política per als propers anys
Des de 1995 es porten a terme les Trobades estatals LGTBI de forma anual. Aquest és un espai del moviment per compartir i reflexionar. Enguany a Sitges es portaran a terme les 27enes trobades estatals LGTBI, amb uns quants anys d’història al darrera.
Aquest espai de posta en comú l’organitzen l’àmbit LGTBI de CCOO i el FAGC que ens expliquen els objectius i reivindicacions de les trobades.
Ara per ara les expectatives de participació estan cobertes i les entitats organitzadores , donat que a hores d’ara ja s’han cobert les places previstes, tot i que encara són obertes les inscripcions. En quan a a les expectatives polítiques i de continguts es preveuen grans consensos i un treball estratègic important.
Sitges, serà aquest novembre escenari d’aquestes trobades que volen posar les reivindicacions LGTBI en l’actualitat política i ho farà des del debat de l’estratègia comuna del moviment i amb clares demandes sobre la taula.
El 28 de juny del 1977 es portava a terme la primera manifestació de l’orgull. Era una nova, petita però important organització qui ho impulsava: El Front d’Alliberament Gai de Catalunya, una organització nascuda l’any 1975.
Han passat ja 40 anys des de llavors i el FAGC segueix sent una entitat de referència que ha viscut, i liderat, la lluita del moviment LGTB. El FAGC ha passat de reclamar la derogació de la Llei de Perillositat social a celebrar la llei per garantir els drets del col·lectiu LGTB i contra la LGTBfòbia.
Així en el seu aniversari, el FAGC ha volgut celebrar tot allò aconsseguit i recordar tota la lluita, tota la xarxa construida i que encara queda molt per fer, i ho va fer el passat 23 d’octubre en una jornada en el marc del Palau Robert.
Els avenços legislatius han estat reclamats pel moviment. Les denúncies de la LGTBIfòbia han trobat al FAGC el lideratge necessari, només cal recordar lemes que han fet història: “Estima com vulguis” “Trenquem la norma” o “La teva por és la seva força”. La història de la lluita i la reivindicació és llarga.
Armand de Fluvià, que va ser present a l’acte, o Jordi Petit són militants històrics que van visibilitzar des del FAGC la necessitat d’acabar amb les discriminacions i que fins i tot van patir en la pròpia pell, algunes avui poc imaginables.
La història passa també, per què els armaris també es poguessin obrir més enllà de Barcelona i es van crear grups locals com el FAGC-Girona.
El reconeixement institucional va fer-se per part de l’Ajuntament de Barcelona i el de Ripollet, que prèviament havien fet recepcions oficials, i a la Generalitat de Catalunya.
Una taula rodona va analitzar, també els reptes de futur, amb diferents representants del moviment LGTBI, tot i que a l’inici ja el FAGC apuntava quines serien les fites pendents per les que no volen ni poden esperar 40 anys més.
L’any 1975 naixia el Front d’alliberament Gai de Catalunya, un grup d’activistes gais que van ajuntar els esforços dels diferents grups i experiències prèvies de lluita durant el franquisme (sobre tot del Movimiento Español de Liberación Homosexual) , per engegar un projecte visibilitzador, reivindicatiu i pels drets del col·lectiu.
Ara, 40 anys després, el FAGC segueix sent un referent imprescindible en la lluita pels drets del col·lectiu LGTB. Cert és que hem avançat molt: hem passat de ser persones perseguides per la Ley de Vagos y maleantes a tenir una llei dels drets LGTB i contra la LGTBfòbia. Hem passat de l’armari, la persiana i la invisibilitat a una lluita per la visibilitat i els drets.
Va ser el FAGC qui va organitzar, l’any 1977, la primera manifestació de l’Orgull i qui va engegar campanyes històriques que encara són valides: “Estima com vulguis” “La teva por és la seva força”, lemes històrics que han marcat el Moviment.
Per molts anys, sense defallir!
ENTREVISTA AL FAGC (2012)
Gandia ha acollit aquest cap de setmana els 26 Encontres Estatals LGTB i és la segona vegada que ho fa. Una ciutat que compta, de fa anys, amb dues entitats LGTB consolidades com són el Col·lectiu de Lesbianes, Gais, Transsexuals i Bisexuals de la Safor-Valldigna (CLGS) -que ja va organitzar els Encontres de 2008- i Independence Gay -que ha coorganitzat els d’aquest any amb l’àmbit LGTB de Comissions Obreres del País Valencià. Ha estat un espai de debat i reflexió sobre la situació del moviment LGTB i les seues reivindicacions pendents. Els Encontres estableixen quines seran les prioritats de les entitats en el proper any i per tant quines seran les seues principals línies de treball. Als que no estiguen “posats” en la matèria els pot sorprendre que encara li queden “reivindicacions pendents” al moviment LGTB. A Gandia s’han produït uns fets que responen perquè cal seguir fent activisme LGTB: hi ha hagut una agressió a dos activistes LGTB i s’han mostrat les dues cares de la moneda que expliquen el perquè hi ha reivindicacions pendents.En aquesta localitat valenciana s’han reunit les dues cares de la moneda en el que a la realitat LGTB es refereix: els debats més avançats en matèria LGTB i, alhora, un agressió verbal i intent d’agressió física a dues persones LGTB sota les paraules: “maricons de merda doneu-me tot el que tingueu o vos punxe amb una navalla”.
El que ha ocorregut a Gandia mostra la doble cara de la moneda perquè si bé vivim en un dels estats més avançats en matèria de drets LGTB, també es veritat que queda molt pendent per assolir-los de forma efectiva. I l’agressió del passat divendres a Gandia n’és un clar exemple i, malauradament no l’únic. Com assenyalàvem a l’editorial LGTBfòbies visibles i invisibles la discriminació que encara pateix el col·lectiu només es visibilitza quan aquesta és una agressió física i no tant quan és produeix mobbing, assetjament, bullying o qualsevol tipus de discriminacions. Això genera la sensació, falsa, que tot està resolt. Hi ha, a més, LGTBfòbies quotidianes que tenim assumides com a normals i contra les quals ja no ens queixem però que hem de canviar: com el tractament als mitjans de comunicació o l’exclusió en l’educació de la diversitat afectivo sexual com un dret i una realitat social, entre altres exemples.
La major normalitat i visibilitat del col·lectiu molesta les persones LGTBfòbiques que reforcen les seues actituds discrininadores com ha passat, per exemple, a França quan es va aprovar l’extensió del dret a matrimoni per gais i lesbianes. Però això no ens ha d’aturar perquè també hi ha referents positius i opcions per millorar les nostres llibertats. A Catalunya hem donat un pas de gegant al respecte. Molt recentment s’ha aprovat la llei contra la LGTBfòbia. Tenim l’eina, la vacuna, a aquesta malaltia social que és la LGTBfòbia, o qualsevol tipus d’odi a la diversitat sexual, afectiva, cultural, ètnica, etc. L’ocorregut a Gandia no és més que mostra del que hem avançat i ens han de servir d’avís del que encara ens queda pendent per avançar. És més, agressions com les ocorregudes a Gandia, no han de fer més que impulsar-nos perquè redoblem esforços i lluites per garantir de forma efectiva els nostres drets amb un objectiu clar: necessitem lleis i polítiques públiques que garantesquen els nostres drets i aquest és el nostre proper pas com a moviment. I aquesta ha estat una de les reivindicacions destacades dels propis Encontres.
La LGTBfòbia és una malaltia social: s’odia i agredeix a algú (físicament, emocionalment o psicològicament) perquè estima a algú del seu mateix sexe o perquè discrepa del sistema de gènere. Una de tantes malalties socials com ara el masclisme, el racisme o l’especisme. Una malaltia per a la qual n’hem obtingut la “vacuna” legal recentment a Catalunya. Ja tenim la La Llei per garantir els drets de Lesbianes, Gais, Bisexuals, Transgèneres i Intersexuals i per a Eradicar l’Homofòbia, la Bifòbia i la Transfòbia. Una eina que sens dubte ajudarà a millorar la vida de les persones LGTB i augmentar la visibilitat del col·lectiu.
Ara, però, necessitem, a més, la complicitat de la societat per aplicar-la, per desenvolupar-la. Necessitem LGTBfília. Que la societat ens estime i ens defense quan es vulneren els nostres drets: callar davant d’un cas d’LGTBfòbia és LGTBfòbia. No existeix la neutralitat. Conceptes com solidaritat, drets humans i justícia social són clau per aconseguir eradicar la LGTBfòbia. Per això volem destacar un cas que ha corregut per les xarxes socials: als Estats Units un home agredeix un gai després d’increpar-lo per la seua sexualitat, i la gent del seu voltant redueix l’agressor quan intenta fugir per la qual cosa va poder ser capturat per la policia i serà investigat per aquest delicte d’odi. http://www.empresasgayfriendly.com/noticias/viral-el-video-donde-un-gay-es-protegido-por-los-ciudadanos-de-un-ataque-homofobo-000210 Aquesta reacció és la que s’ha d’esperar davant d’un cas de LGTBfòbia si volem considerar que com a societat l’hem superada. Resulta vertaderament emotiu, encoratjador i empoderador veure’t recolzat per la societat, dels teus iguals, davant d’una discriminació. I indica el grau de maduresa i de justícia social en què viu una determinada societat perquè va més enllà de l’individualisme.
En realitat aquesta reacció, la solidaritat i el suport social a les víctimes, hauria de ser la que es produeix davant de qualsevol cas d’agressió o discriminació que la ràbia o l’odi social centra en determinats col·lectius als quals estigmatitza. Per això el proper objectiu com a moviment proposem que siga la LGTBfília, que ens estimem, que ens defensen, que ens tinguen empatia. El proper pas ha de ser fer dels drets del col·lectiu els drets de tota la societat, que la ciutadania els senta com propis i, per tant, que no callen davant la LGTBfóbia.
Catalunya s’ha convertit pionera en la defensa dels drets i llibertats de les persones LGTB després d’haver aprovat el passat 2 d’octubre la Llei pels drets de lesbianes, gais, bisexuals i transsexuals i per l’eradicació de la lesbifòbia, homofòbia, bifòbia i transofòbia. Es tracta d’un fet històric, del qual probablement no en som encara suficientment conscients. Portem segles amb legislacions que castiguen el simple fet de no ser heterosexual: homosexual, transexual, bisexual, lesbiana, etc. I Catalunya hem canviat el paradigma fa poc més d’una setmana: el que castiguem, el que perseguim el que no està ben vist, el que és delicte és discriminar a les persones LGTB. És un gran canvi cultural, sense precedents. Un exemple a seguir a altres països, però també per altres col·lectius que pateixen discriminació. Una esperança per als membres del col·lectiu que viuen a països com Rússia o a molts dels estats africans o asiàtics. Els permet somiar en un futur millor, però no només somiar: els permet saber que unA societat sense LGTBfòbia és possible. I ens permet a nosaltres tenir els nostres drets i llibertats garantits. Ens permet no tenir por d’expressar la nostra afectivitat en públic i a ser tal com som arreu, si més no, del territori català.
El primer que s’ha de fer amb aquesta llei, més que en qualsevol altra, és donar-la a conèixer i explicar-la. Si les conseqüències de la discriminació de les persones LGTB són l’armari i l’ocultament, la visibilitat i els drets són la gran garantia. Difondre aquesta llei tindrà, de per si, un efecte normalitzador. I diem difondre, no fer propaganda. Aquesta no és una llei, com han dit membres del PP de propaganda homosexual (expressió amb la qual s’equiparen a règims tan LGTBfòbics com ara el rus) o de privilegis. No. No podem admetre aquesta tergiversació. La llei aprovada pel Parlament de Catalunya és de garantia dels drets i les llibertats d’un col·lectiu discriminat, com ara l’LGTB, i de polítiques actives per la eradicació de la marginació que pateix.
Una altra tasca és fer visible la LGTBfòbia que malauradament encara existeix com denunciàvem a l’editorial de la setmana passada LGTBfòbies visibles i invisibles. Fets tan quotidians com el bullying LGTBfòbic a escoles o a la feina, o a determinats ambients socials, són molt desconeguts per una majoria social que, en no veure-les, pot pensar que no existeixen. Ens queda pendent, per tant, un important paper denunciar la LGBTfòbia que encara existeix i usar la llei com a eina per a combatre-la. El moviment LGTB ja ha anunciat que romandrà vigilant per garantir el desplegament de la llei. Des d’IDEMTV, des de la nostra tasca periodística, també ho farem: informarem dels compliments i dels incompliments quan calgui. Volem que Catalunya siga un país pioner en aprovar una llei, però també en aplicar-la i, sobretot, en aconseguir que desaparesca la discriminació a les persones LGTB. Tenim les eines per assolir-ho, utilitzem-les!