Inici Etiquetes Entrades etiquetades amb "educació"

educació

Entrevista a Dominique Boren, president de la NELFA

Notícies

09/05/2018

4311

per Carme Porta

(interview original en français dessous)

Dominique Boren és l’actual president de NELFA (Network of European LGBTIQ* Families Associations). Té 51 anys i forma part de APGL (Association des Parents et futurs parents Gays et Lesbiens) de França sent el copresident des de l’any 2010. L’entitat és una la principal de les famílies LGTB a França i va ser una de les que va encapçalar la lluita pel matrimoni igualitari el 2013 a l’estat francès. Ha estat copresident del Centre LGTB de París entre el 1999 i el 2002. Està casat i és pare des del 2011.

Durant més de 25 anys en la lluita pels drets LGTBI, hi ha hagut molts avenços, però també hi ha el perill de recular. Com creieu que els requisits del moviment LGTBI a Europa han canviat?

Fa vint-i-cinc anys, les demandes dels moviments i activistes es van centrar en la fi de la discriminació contra lesbianes i gais. Llavors, les reivindicacions van incloure les persones bisexuals i, finalment, les persones trans (però realment més tard). Aquestes reivindicacions han estat tingudes en compte per la Unió Europea amb una directiva que prohibeix la discriminació de les persones LGTB en ocupació i serveis, per exemple quan es lloga una casa o quan es demana la subscripció al servei telefònic. Aquesta directiva s’ha fet obligatòria als països de la Unió Europea que han estat obligats a adoptar lleis nacionals per prohibir i sancionar conductes discriminatòries contra persones LGBT.

El consell de Nelfa, elegit el març de 2018 a Lisboa

Vostè és el president de NELFA, a nivell europeu, els drets reconeguts són molt diferents segons els estats, on creieu que és Europa pel que fa als drets de les famílies LGBT?

Catorze de vint-i-vuit països han obert el matrimoni i l’adopció a parelles del mateix sexe durant els últims 15 anys i, al mateix temps, quinze països han obert serveis de reproducció assistida per a dones lesbianes o solteres. És molt i al mateix temps hi ha massa països amb drets limitats o inexistents.

Europa és ineficaç com a tal perquè els problemes de les famílies LGBT no afecten a la Unió, sinó als estats membres. A dia d’avui no hi ha una directiva que obligui els estats membres a tenir les mateixes lleis a tot arreu com el matrimoni i l’adopció per a parelles LGBT. Cadascun d’ells gestiona amb el seu govern, la seva opinió pública, els seus reaccionaris. No obstant això, mentre més països facin lleis per a les famílies LGBT, els altres es veuen obligats a seguir d’una manera o altra.

El dia 17 de maig es celebra el Dia Internacional de la Família, però dediqueu al Dia Internacional de la Igualtat Familiar el primer diumenge de maig. Quin és el significat de la doble reclamació?

El dia internacional de les famílies dedicades a la igualtat és sobretot un missatge que vol dir que existeixen famílies LGBTI i altres famílies diferents de famílies heterosexuals i no volen ser discriminades. Aquests pares, mares i els seus fills i filles han de respectar-se amb la seva dignitat i tenir els mateixos drets que altres famílies. És un missatge d’integració universalista, no és un missatge de reclamació de drets.

Junta NELFA en Berín — Membres de la Junta de Nelfa a Berlín amb els seus representants associats alemanys

NELFA compta actualment amb 30 associacions, quines són les discussions centrals del vostre pensament?

NELFA i les seves associacions membres (que representen 19 estats) afirmen que el principi europeu de llibertat de circulació i assentament a Europa i el dret a viure amb la família s’aplica a tot Europa i a totes les famílies.

És escandalós que una família LGBT tingui tots els seus drets reconeguts en un país europeu com Espanya i si aquesta família es trasllada a Polònia, ja no existeix. Els fills que van tenir dos pares-dues dones o dos homes- perden un dels pares o ambdós, perquè en el nou país el matrimoni LGBT no existeix i si es fa en un país que ho accepta no es reconeix.

NELFA també vol canviar l’atenció d’Europa a la difícil situació de les famílies LGBT als antics països d’Europa de l’Est i als Balcans. una pròxima conferència a ZAGREB a la tardor de 2019 està programada per NELFA i els seus socis.

————————————

Dominique Boren est l’actuel président du NELFA (Réseau des associations européennes de familles LGBTIQ *). Il est âgé de 51 ans et fait partie de l’APGL (Association des parents et futurs parents Gays et Lesbiens) de France étant le co-président de 2010. L’entité est l’une des principales familles LGBT en France et a été l’un des qui a dirigé la lutte pour le mariage égalitaire en 2013 dans l’État français. Il a été coprésident du Centre LGBT à Paris entre 1999 et 2002. Il est marié et est un parent depuis 2011.

Depuis plus de 25 ans dans la lutte pour les droits LGTBI, il y a eu beaucoup d’avancées mais aussi le danger de recul. Comment pensez-vous que les exigences du mouvement LGTBI en Europe ont changé?

Il y a 25 ans, les revendications des mouvements et des personnes militantes portaient surtout sur la fin des discriminations à l’egard des personnes lesbiennes et gays.puis les revendications ont englobe les personnes bi et puis enfin les personnes trans ( mais vraiment plus tard).ces revendications ont ete prises compte par l’Union Europeene avec notamment une directive qui interdit de discriminer les personnes LGBT dans l’emploi et les services comme par exemple quand on loue une maison ou quand on demande un abonnement au service du telephone. cette directive a ete rendue rendue obligatoire dans les pays de l’Union Européenne qui ont ete obligés de prendre des lois nationales pour interdire et sanctionner les comportements discriminants à l’égard des personnes LGBT.

Les dernières années, les familles LGBT ont explosé. Vous êtes le président de NELFA, au niveau européen les droits reconnus sont très différents selon les états, où penses-tu que l’Europe est dans les droits des familles LGBT?

14 pays sur 28 ont ouvert le mariage et l’adoption aux couples de mm sexe, au cours des 15 dernieres années, et en même temps 15 pays ont ouvert la procréation médicale assistée aux femmes en couple lesbiens ou aux femmes seules. c’est beaucoup et en même temps il reste trop de pays avec des droits limités ou inextistants.

L’Europe est inéfficace en tant que telle car les questions pour les familles LGBT ne concernent pas l’Union mais les états membres.

A ce jour, il n y’a pas de directive (la loi européenne) qui obligerait les pays etats membre à avoir les mêmes lois partout comme le mariage et adoption pour les couples LGBT. chacun se débrouille avec son gouverment, son opinion publique, ses reactionnaires.

En revanche, plus il y a des pays qui prennent des lois pour les familles LGBT plus les autres pays sont obligés de suivre d’une maniére ou d’une autre.

Le 17 mai est la Journée internationale des familles, consacrée à la Journée internationale de l’égalité familiale le premier dimanche de mai. Quelle est la signification de la double revendication?

La journée internationale des familles consacrée à l ‘egalité est surtout un message pour signifier que les familles LGBTI et les autres familles différentes des familles heterosexuelles existent et ne veulent pas etre discriminées. ces parents et leurs enfants doivent etre respectés dans leur dignité et avoir les mm droits que les autres familles.

c’est un message universaliste d’intégration, ce n’est pas un message de revendication de droits.

NELFA compte actuellement 30 associations, quelles sont les discussions centrales de votre réflexion?

Le NELFA et ses associations adhérentes (représentant 19 états) revendiquent que le principe européen de la liberté de circulation et d’installation en Europe ainsi que le droit de vivre en famille s’applique partout en europe et pour toutes les familles.

Il est scandaleux qu’une famille LGBT ait tous ses droits reconnus dans un pays européen comme par exemple en espagne et si cette famille déménage en pologne, elle n’existe plus. les enfants qui avaient deux parents – deux femmes ou deux hommes, perdent l’un des parents voire les deux par ce que dans le nouveau pays le mariage entre personnes LGBT n’existe pas et si il est fait dans un pays qui accepte, il n’est pas reconnu.

le NELFA veut aussi déplacer l’attention de l’Europe sur le sort des familles LGBT dans les anciens pays de l’Est et dans les balkans. une prochaine conférence à ZAGREB à l ‘automne 2019 est programmée par le NELFA et ses partenaires.

H2O al Camp de Tarragona

26/02/2018

4182

La Clàudia Valls i en Lluís Romero formen part de l’associació H2O, Col·lectiu Gai, Lesbià, Bisexual i Transsexual del Camp de Tarragona.

Aquesta associació té com a objectiu dignificar i millorar la situació de les persones homosexuals i transsexuals a la nostra societat, en tots els seus àmbits: treball, oci, joventut, família, gent gran, cultura, política, etc … i molt especialment en l’educació, entenent aquesta com a eina transformadora d’una realitat que deixa de banda al col·lectiu.

La Clàudia i en Lluís ens expliquen la importància del voluntariat i el concepte del sexili, que és l’exili sexual cap a les grans capitals on l’anonimat i la sociabilitat estan més garantides que en centres de població menys poblats on no hi ha espais de seguretat per a persones del col·lectiu LGTBI.

H2O també edita la revista “Colors del territori” conjuntament amb d’altres entitats territorials. Amb regularitat anual està realitzada completament per voluntariat.

Com a entitat participa de Gènere Lliure, una plataforma tarraconina que aglutina també persones a títol individual i que qüestiona el gènere, el binarisme i reclama una educació sexual inclusiva, no cissexista i no centrada només en les relacions heterosexuals.

Podeu trobar més informació:

http://www.h2o.cat/portal/
https://www.facebook.com/generelliure/
Revista Colors: http://www.h2o.cat/portal/category/colors/

Amb “A” d’asexualitat

09/11/2017

3743

La A és la darrera lletra en incorporar-se a la lluita per l’alliberament sexual LGTBIQA+ i en aquest video, dues persones que estan muntant l’Associació Catalana d’Asexuals, ens expliquen a banda de la seva experiència personal, com encaixen la lluita asexual dins del col·lectiu.

Sandra Castro, mare i voluntària

28/06/2017

4677

Sandra Castro és voluntària entre d’altres coses en l’associació Colors de Ponent de Lleida, però en aquest video ens explica la seva experiència personal com a mare d’una criatura que flueix en el gènere.

Denunciat un llibre homòfob a les escoles

Notícies

16/12/2016

4651

NOTA DE PREMSA

El Departament de Treball, Afers Socials i Famílies ha denunciat la tramesa massiva a centres d’ensenyament de Catalunya d’una carta acompanyada d’un fulletó amb continguts homòfobs i de negació dels drets a la diversitat sexual i de gènere.

El llibre ¿Sabes lo que quieren enseñarle a tu hijo en el colegio? La leyes de adoctrinamiento sexual és trames des de Madrid al conjunt del territori estatal per part de l’entitat Hazte Oir, una entitat que amb anterioritat ja ha llençat altres campanyes d’agressió a drets humans fonamentals.

La directora general d’Igualtat, Mireia Mata, ha denunciat aquest enviament perquè és un opuscle “clarament discriminatori que atempta contra els drets humans de les persones LGBTI”.

“Demanem que no es lliurin a l’alumnat aquests llibres que l’organització Hazte Oir els ha fet arribar recentment. A Catalunya, no hi ha lloc per publicacions que clarament agredeixen i discriminen les persones per la seva condició sexual”, ha afirmat Mata.

“Només la portada del llibre, una fotografia de dos infants fent la salutació feixista de cara a una bandera de l’arc de Sant Martí, ja és un senyal del seu contingut homòfob, tot un atac que aquesta organització fa contra els drets de les persones LGTBI, fet que el Govern de Catalunya no passa per alt”, ha reblat la directora general d’Igualtat.

Mireia Mata ha recordat que la garantia del drets de les persones lesbianes, gais, bisexuals, transgèneres i intersexuals és reconeguda pel Govern de la Generalitat i promoguda amb Plans Interdepartamentals des de l’any 2005, i que està regulada per la Llei 11/2014 aprovada pel Parlament de Catalunya.

“L’enviament d’un llibre homòfob als centres d’ensenyament de Catalunya és una manca de respecte dels drets humans i de la diversitat sexual i de gènere, i vulnera l’esperit de la Llei i pot ser constitutiva d’infracció”, ha conclòs Mata.

“Diversitat en curt”, cinc curtmetratges per a les escoles

12/07/2016

5905

Cinc curts que cinc cineastes han rodat encarregats per l’Ajuntament de Barcelona en un projecte sobre la diversitat sexual i afectiva. Uns curts que s’han presentat en el festival Fire!! i que junt amb material didàctic es posaran a disposició de les escoles de Barcelona i de qualsevol altre que els demani.

Candela, transformació social amb valors

13/06/2016

3903

L’Associació Candela és una entitat sense afany de lucre fundada l’any 2004 a Barcelona amb l’objectiu de contribuir a una transformació social basada en l’educació en valors amb perspectiva feminista i comunitària. Parlem amb la Miriam Aleman i la Sara Barrientos sobre els serveis que donen, així com les properes colònies que estan preparant per adolescents LGTBI.

Les famílies LGTB celebren els primers 15 anys

30/05/2016

4692

L’associació de Famílies LGTB ha celebrat el 15è aniversari al Palau Robert de Barcelona. Amb la presència del conseller de sanitat, la directora General d’Igualtat de la Generalitat i la regidora de polítiques LGTBI de l’Ajuntament de Barcelona, l’associació de famílies ha commemorat els quinze anys de la primera reunió a la Casa Elizalde de Barcelona.

15 anys fent Família, fent Famílies LGTBI

23/05/2016

17265

Que la diversitat familiar és un fet ho sabem, i no cal gastar gaire energia en intentar demostrar-ho. El que sí que podem fer és intentar explicar-la. I per explicar la diversitat familiar als infants, hi ha més d’un i més de dos contes des de fa molts anys.

Em sembla recordar que el primer que jo vaig tenir a les mans va ser l’entranyable La Martona viu amb l’Erik i en Martí de la Susanne Bösche i l’Andreas Hansen i publicat l’any 1986 per l’Institut Lambda. De llavors fins ara ha augmentat moltíssim la bibliografia que recull contes que permeten que els infants se sentin identificats amb els personatges, perquè viuen i tenen un model familiar com el seu. Un d’aquests àlbums il·lustrats és el que ens mostra 83.521 models familiars diferents!.

Es tracta de Familiari, de la Mar Cerdà (Ed. Comanegra, 2014), que ens mostra d’una manera molt senzilla i molt directa, que les combinacions familiars són moltes, milers, però ni així pretén ser exhaustiu. I ens convida a que si no hi trobem la nostra, que creem els nostres personatges i els enganxem a l’última pàgina. Perquè en una família, la diversitat tant pot venir pel nombre d’adults a la família, com per les generacions que conviuen juntes, pel seu sexe, o llur orientació sexual, o per la seva identitat de gènere, o pel color de la seva pell, o el seu país d’origen, o les seves creences… Com pot variar la manera que les filles i els fills han arribat a aquesta família: fills i filles biològiques, per adopció nacional o internacional, per reproducció assistida amb inseminació o fertilització in vitro o ROPA (donació dels òvuls de la parella no gestant), d’acollida, per gestació subrrogada… Famílies reconstituides a partir de parelles anteriors que poden ser heterosexuals o homosexuals…

Així doncs, si hi ha 83.521 combinacions familiars possibles, qui pot atorgar-se l’autoritat suficient com per afirmar que un d’aquests 83.521 tipus de famílies és el bo? El legítim? L’autèntic? Per què encara avui costa tant de veure i acceptar la immensa diversitat que inclou el concepte família?

Aquesta gran diversitat familiar es veu cada vegada més a les aules de les escoles del nostre país, al carrer. Existeix. Però encara és poc visible als mitjans de comunicació convencionals, als materials educatius, a la publicitat… És absent especialment en els documents impresos que constantment hem d’omplir als centres educatius, a les consultes mèdiques, o als equipaments de lleure. Per això segueix sent tan necessari donar veu i visibilitzar les diferents formes de conformar una família, i així superar els judicis de valors que classifiquen algunes famílies com a més “naturals”, “autèntiques”, o “vàlides”. Quan a més a més, al nostre país, molta d’aquesta diversitat familiar que hem recollit, és legal. I dic molta, que no tota, perquè encara hem d’avançar i molt en el reconeixement i protecció de la diversitat familiar.

El dia 15 de maig se celebra el dia internacional de les famílies, i enguany coincideix amb la commemoració del 15è aniversari d’una associació de famílies que ha lluitat, i molt, pel reconeixment i la dignitat dels seus membres adults i infants. Es tracta de l’FLG, l’Associació de Famílies LGTBI.

L’any 2001, fruit d’una primera convocatòria i posterior trobada de famílies de dues mares i de dos pares, va néixer l’associació de famílies lesbianes i gais. Ara fa ja 15 anys d’aquella primera trobada, i l’FLG ha crescut en persones associades, en l’atenció i suport a les famílies, en reptes socials i legals aconseguits, en infants i, com no podia ser d’altra manera, ha crescut en diversitat familiar dins de la pròpia diversitat. Per aquest motiu ha passat d’anomenar-se Associació de Famílies Lesbianes i Gais, a anomenar-se Associació de Famílies LGTBI.

Quan als inicis es va fer tot un procés de reflexió conjunta per tal de posar nom a aquesta realitat familiar que pretenia lluitar pels drets dels seus infants, es va consensuar la necessitat que en el nom de l’entitat es fes explícita quina era la realitat de les famílies que la conformaven: dones i homes lesbianes i gais amb filles i fills, o amb ganes de tenir-ne. Malgrat que la invisibilitat de les dones lesbianes ha estat i seguix sent un fet, gairebé a tot arreu, això no és així precisament quan parlem de filiació. Tant a l’inici de l’entitat el 2001, com també ara, la gran majoria de famílies de l’FLG està formada per mares lesbianes. Eren de forma molt majoritària, famílies formades per dues mares, dues dones lesbianes, i per això, amb ganes de ser fidels a la realitat social existent, i fins i tot amb ganes d’avançar-s’hi, l’FLG va posicionar en el seu nom les lesbianes davant dels gais. Amb el temps, les famílies gais a l’FLG han anat en augment i, també ha arribat un moment aquest 2016, que s’ha considerat necessari fer visible en el nom de l’entitat a les famílies trans, bisexuals i intersexuals. Sabedores de les dificultats encara majors per a les persones TBI, que suposa poder formar una família.

La facilitat biològica de les dones a la maternitat és un fet incontestable, però també ho és la facilitat social a l’hora per exemple, d’accedir a l’adopció. A l’Estat espanyol, una dona sola, sense parella masculina, pot optar a la maternitat gràcies a la reproducció assistida des de l’any 1988. Aquest canvi en la legislació va obrir les portes no només a les dones soles, sinó evidentment, a les parelles lesbianes. El mateix ha passat amb l’accés a la maternitat per adopció. Sempre que la que adoptés legalment fos una dona sola, malgrat que de facto, compartís projecte i il·lusions amb una altra dona, la seva parella, l’adopció era possible i socialment acceptable, fins i tot abans del març de 2005.

Per tant, la diversitat familiar pel que respecta a l’homomaternitat és factible, legal i freqüent des de fa ja gairebé 30 anys a casa nostra. Situació totalment diferent del que ha passat i segueix passant en països veins tan propers com Itàlia o Suïssa, per posar només un parell d’exemples.

L’accés a la paternitat dels homes que no tenen parella femenina, no ha tingut socialment cap facilitat. Tot el contrari, ha estat estigmatizada, posada en dubte, menystinguda com a feblesa i en general, gens protegida. Els pares gais han hagut de fer un sobresforç per demostrar que podien ser tan bons pares com qualsevol altra família. A més a més, l’accés a la paternitat ja sigui en solitari o en parella d’homes no ha estat ni segueix sent fàcil. Durant molt anys, només va ser possible tenint cura dels fills de parelles heterosexuals anteriors. Posteriorment els homes sols, van poder accedir a l’adopció en alguns països, abans que fos aprovada a casa nostra l’adopció conjunta per a parelles homosexuals, el 31 de març de 2005. I finalment, l’homopaternitat ha anat augmentant amb els anys, sobretot gràcies a la gestació subrogada a l’estranger, que ha facilitat a un sector d’homes gais amb recursos econòmics, l’accés a la paternitat.

I aquesta és només una petitíssima mostra de les més de 83.521 possibles famílies que existeixen. Mostra que per altra banda, ha aconseguit reconeixement legal a Catalunya amb la llei 3/2005 ja esmentada, que possibilita l’adopció dels infants pels dos membres de la parella, independentment de si estan casats o no. I per la llei espanyola de juliol del mateix 2005 que garanteix el matrimoni igualitari per a les persones del mateix sexe. A més a més, Catalunya va aprovar el novembre de 2014, la primera llei per eradicar l’homofòbia. Això vol dir que, per llei, els drets de les persones LGTBI, i dels infants filles i fills de persones LGTBI, estan reconeguts i protegits. Ara bé, queda camí per recórrer. Ens cal la implementació de tots els articles de la llei 11/2014 que han de garantir, entre d’altres, la igualtat d’oportunitats i l’eliminació de tota mena de discriminació en tot el sistema educatiu formal i no formal, i en els materials formatius. Així mateix, les administracions públiques de Catalunya han de procurar que la documentació administrativa s’adeqüi a les relacions afectives de les persones LGBTI i a la diversitat de famílies existent.

I si no és així, si s’humilia, es rebutja o menysprea, s’assetja i s’agredeix, i s’incita, de manera intencionada, a la violència contra les persones i famílies per causa de l’orientació sexual, la identitat o l’expressió de gènere; s’està infringint la llei.

Només d’aquesta manera podrem començar a entreveure una igualtat real i efectiva a les escoles, al carrer i als mitjans de comunicació. Mentrestant, farem una gran festa el dia 29 de maig i, en motiu del dia internacional de les Famílies, celebrarem que les famílies LGTBI existim, som possibles i legals, i que seguim lluitant per la igualtat plena.

Elisabet Vendrell és llicenciada en Biologia i professora universitària. És membre de l’associació de Famílies Lesbianes i Gais des del seu inici el 2001, entitat de la que ha estat Presidenta des del 2005 fins el 2012; també va presidir la FLG-Asociación de Familias LGTB d’Espanya des del 2009 fins el 2012.

Va ser la primera Vicepresidenta del Consell Nacional de Lesbianes, Gais, Dones i Homes Transsexuals i Bisexuals de Catalunya, així com Coordinadora de la Xarxa Estatal d’Associacions de Famílies LGTB d’Espanya i Secretària de la Federació de Famílies Plurals de Catalunya.

Transsexualitat, David i Goliat

14/04/2016

24558

El que TV3 va decidir no mostrar en el seu documental sobre menors transsexuals.

Aquest diumenge a la nit TV3 emetia un documental en el seu programa 30 minuts sobre menors transsexuals. I 48 hores després moltes persones encara no ens hem recuperat de l’impacte. Mentre el twitter cremava d’enhorabones i felicitacions per aquest gran treball periodístic, altres ens preguntàvem com en 30 minuts es podien reproduir de forma tan contundent els principals discursos que venim combaten des de fa una dècada a l’activisme trans. Llàstima que articles com aquest no tindran el dispositiu ferotge de viralitat que té TV3. Sigui com sigui, aquí van alguns elements per una reflexió crítica.

Uns bons ingredients

El documental ens ha servit els grans hits de la representació mediàtica clàssica de la transsexualitat: persones trans entranyables, que passen absolutament desapercebudes socialment ( i que aconsegueixen que els i les espectadores s’escarxofin davant la pantalla pensant “és que no ho sembla gens!”), mares que ploren per haver perdut un fill o una filla (i pares que es contenen força bé les llàgrimes), metges que són grans experts en la matèria i ens expliquen les causes de la transsexualitat, i per acabar …el millor dels millors: unes imatges del quiròfan (mai falla). Per acompanyar el plat, una salsa d’estereotips de gènere: vestits de princesa, manicures, esports, bigotis pintats, instruments musicals dels que es poden colpejar, com una bona bateria…
Els moviments trans porten anys qüestionant aquest tipus de documentals televisius perquè contribueixen a reificar un relat de la transsexualitat hegemònic i sense fissures. Existeix tota una corrent d’estudis trans que treballa precisament la representació mediàtica del fet trans i l’impacte que tenen segons quins discursos en l’auto-percepció de les persones trans. Sense anar més lluny, la sociòloga trans marsellesa Karine Espineira ens visitarà a Barcelona el proper mes de juny per explicar-nos la seva recerca sobre la representació trans a la televisió francesa. Aquestes propostes teòriques expliquen com alguns mites de la transsexualitat que es viralitzen a través de la televisió són elements clau per entendre com es construeix (o destrueix) l’autoestima trans. La peça de TV3 n’és un exemple perfecte. Com penseu que ens sentin moltes persones trans quan sentim coses com que fer la transició a l’edat adulta és poc menys que un malson, que la persona que érem abans de transitar ha mort, o que això de ser trans és una etapa que s’acaba quan ja ets invisible. Penseu que és un discurs molt positiu? Una bona part de la gent trans no serà mai invisible…

La transsexualitat no és una malaltia….però casi.

Els continguts del documental serien previsibles si no fos perquè des de l’activisme trans portem molts anys qüestionant aquest model. Barcelona ha estat una ciutat pionera a Europa en la lluita per la despatologització de la transsexualitat i la promoció de referents trans que trenquin amb el discurs biomèdic. Reivindicar que la transsexualitat no és una malaltia no és només un eslògan, no és una frase feta. No n’hi ha prou amb que ningú digui la paraula “malaltia” durant 30 minuts. El que estem dient és que és urgent superar el discurs mèdic de la transsexualitat que porta més de 50 anys parlant per nosaltres. El fet trans no és cap problema mèdic, és una experiència, una trajectòria vital més que s’emmarca en sistema social que només accepta dues categories “home” i “dona”. Però tot això no cabia en 30 minuts…
El resultat és per molts i moltes de nosaltres ofensiu: en prime time a la televisió pública els metges de les Unitats d’Identitat de Gènere de diversos hospitals expliquen què és la transsexualitat. És igual si aquests professionals porten anys sent fortament qüestionats pels moviment trans per la seva pràctica patologitzant, sexista i trànsfoba, per la seva incapacitat d’escoltar les demandes de les persones trans, per la seva negativa per reconèixer la nostra experiència sense avaluar-nos. Aquestes persones que explicaven què és això de ser transsexual signen encara a dia d’avui diagnòstics de trastorns d’identitat de gènere, una vulneració gravíssima dels nostres drets. Per això crec que aquest documental és una petita gran derrota, perquè si les seves realitzadores no van entendre que és absolutament inacceptable fer aquest relat és que encara ens queda molta feina. De que serveix que la llei catalana digui que la transsexualitat no és cap malaltia si la televisió pública segueix entrevistant als professionals de l’Hospital Clínic per explicar el tema a la societat catalana.

El que TV3 va decidir no mostrar en el seu documental

Durant el procés de recerca sobre el tema una de les documentalistes em va proposar que parléssim. Ho vam fer durant més d’una hora per telèfon. Li vaig explicar les meves posicions sobre el tema àmpliament i em va dir que ja tornaríem a parlar. Al cap de tres mesos vaig rebre un mail d’agraïment dient-me que ja estaven acabant el documental i que no m’entrevistarien perquè ja tenien molt material. Més tard vaig saber que efectivament van entrevistar a diverses persones, però cap d’aquestes va sortir per la televisió diumenge a la nit. Perquè? De fet el que va passar és que les realitzadores van seleccionar d’entre tots els “testimonis” quins funcionarien millor, quins calia destacar i quins no. I van escollir a Goliat. En algun moment van decidir què era millor per ensenyar als espectadors. Van escollir els discursos que millor encaixaven amb el discurs hegemònic de la transsexualitat. Aquest que alguns intentem combatre. Van pensar que, per començar, millor fer un discurs fàcil amb l’objectiu de què la gent comprés la idea de la transsexualitat infantil. Òbviament la majoria de la gent la va comprar. Qui es pot resistir a aquest nen de 6 anys moníssim dient que els metges li van mirar els genitals però no el cervell i per això es van equivocar? Qui es pot negar a aquests metges amb bates blanques i amb passadissos d’hospital de fons parlant de les causes de la transsexualitat durant la gestació? Perquè es clar, la transsexualitat és un tema tan complicat que millor no liar a la gent. Com si la idea de ciència ficció de pensar que es pot néixer amb un cos d’un sexe i el cervell de l’altre fos fàcil d’entendre. És absolutament surrealista! Per això entenc la ràbia dels Joves Trans de Barcelona que van ser entrevistats i van plantejar discursos crítics quan descobrien que ells no estaven en la selecció de menors transsexuals televisables. Us asseguro que ser trans i tenir 16 anys no és gens obvi, per això ens hauríem de sentir orgullosos d’aquests nois i noies que s’atreveixen a qüestionar el discurs únic de la transsexualitat i es rebel·len contra aquestes representacions. Com a mínim, donar-los un minut de trenta. Van escollir a Goliat quan van decidir mostrar-nos només una part dels discursos sobre la diversitat de gènere en la infància eliminant l’experiència de moltes altres famílies que enfront de les mateixes experiències van decidir no utilitzar el paradigma de la transsexualitat infantil per acompanyar els seus fills i filles.

El minut de glòria: la transsexualitat està al cervell

I per fi, en el número u: “El sexe està al cervell”. Qui ens fa per primer cop la reflexió és el nen de 6 anys que obre el documental. Ni més ni menys. Una idea impossible per una persona tan petita però que ha après a memoritzar amb relativa fluïdesa. Sense entrar en la perversitat de fer servir la tendresa d’aquests nens per difondre discursos sexistes, jo tinc unes quantes preguntes. Si el sexe està al cervell, estem perdent el temps. Que fem treballant la coeducació a l’escola ? Que fan les feministes lluitant contra els estereotips de gènere? Què fan les institucions públiques fomentant la igualtat d’oportunitats? Que fem dient que cal transformar els models de masculinitat i feminitat tradicionals? Que fan aquestes famílies que eduquen els seus fills i filles sense un gènere determinat? La gent que llegiu aquest article, de quin sexe teniu el cervell?
Escolteu, la gent trans no tenim discordances biològiques entre el cos i el cervell, sinó formes de viure el cos i la identitat que no encaixen amb el que proposa la nostra cultura. Per això treballem per canviar-la. El rollo de que la gent té cervell de home o de dona (es veu que s’ha de tenir un dels dos, i que no es poden tenir els dos alhora) és una idea recurrent quan es parla de transsexualitat i s’utilitza perquè “la gent entengui el que ens passa”, però de fet, fora d’aquest context, és una idea profundament sexista. Atrevim-nos a abordar amb el perquè dels malestars de les persones trans des d’una perspectiva social, reflexionem sobre si aquests malestars tenen a veure amb alguna anomalia cerebral o amb uns models socials i culturals de masculinitat i feminitat, de cossos i identitats, que de fet incomoden i generen malestars a molta més gent que les persones trans. Els models de home i de dona són extremadament rígids i limitats per a qualsevol.

La batalla per la cultura trans

El que més em violenta és que tots aquests continguts hagin seduït a tants i tantes espectadores. I és que és possible construir un relat amable i entranyable sobre el tema trans encara que tingui un rerefons patologitzant i sexista. Ens haurien vingut tan bé aquests 30 minuts d’audiència per explicar coses transformadores sobre l’imaginari trans. En aquest sentit, reconec que el programa estava molt ben fet, aconsegueix que una forma de pensament absolutament conservador sembli per moments la més pura defensa de la dignitat trans. El problema és que això no era un exercici de màrqueting sinó televisió, que veu moltíssima gent, que construeix referents, que crea imaginaris, que podria fomentar mirades crítiques i decideix no fer-ho perquè “la gent no ho entendrà”. N’estem farts de treballs periodístics sobre el tema trans que parteixen de infantilitzar l’espectador i alhora la nostra experiència, que no escolten el que la gent trans estem dient. Estem esgotats d’explicar que la bona intenció no és una excusa per reproduir discursos essencialistes. No tot val per l’acceptació social. No si això vol dir negar la pluralitat de l’experiència trans, amagar la gent que mai passarà desapercebuda perquè no són fàcilment assimilables, silenciar que moltes persones trans estem plantejant que l’identitat de gènere és un constructe social, invisibilitzar la proposta política que fan els activismes trans per la transformació social. Si l’acceptació social vol dir això, no la volem. Deixa a bona part de la nostra gent a l’estacada i legitima uns models de masculinitat i feminitat que ens estan matant. I no pensem callar davant d’aquest espectacle pop de la transsexualitat. Volem conquerir el relat hegemònic de la transsexualitat, i no deixarem de treballar fins a aconseguir-ho. I tu, tu ens fas falta en aquesta lluita.

Miquel Missé (Barcelona, 1986). Sociòleg i activista trans. Ha participat en diversos col·lectius de lluita trans i ha estat un membre actiu de la Xarxa Internacional per la Despatologització Trans com a dinamitzador de la campanya Stop Trans Pathologization. Ha editat conjuntament amb Gerard Coll-Planas El género desordenado: Críticas en torno a la patologización de la transexualidad (EGALES,2010) i recenment Transsexualitats, Altres mirades possibles (UOC, 2012). Actualment és un dels dinamitzadors de l’Espai Obert Trans Intersex de Barcelona i del projecte Cultura Trans.