L’associació de Famílies LGTB ha celebrat el 15è aniversari al Palau Robert de Barcelona. Amb la presència del conseller de sanitat, la directora General d’Igualtat de la Generalitat i la regidora de polítiques LGTBI de l’Ajuntament de Barcelona, l’associació de famílies ha commemorat els quinze anys de la primera reunió a la Casa Elizalde de Barcelona.
Que la diversitat familiar és un fet ho sabem, i no cal gastar gaire energia en intentar demostrar-ho. El que sí que podem fer és intentar explicar-la. I per explicar la diversitat familiar als infants, hi ha més d’un i més de dos contes des de fa molts anys.
Em sembla recordar que el primer que jo vaig tenir a les mans va ser l’entranyable La Martona viu amb l’Erik i en Martí de la Susanne Bösche i l’Andreas Hansen i publicat l’any 1986 per l’Institut Lambda. De llavors fins ara ha augmentat moltíssim la bibliografia que recull contes que permeten que els infants se sentin identificats amb els personatges, perquè viuen i tenen un model familiar com el seu. Un d’aquests àlbums il·lustrats és el que ens mostra 83.521 models familiars diferents!.
Es tracta de Familiari, de la Mar Cerdà (Ed. Comanegra, 2014), que ens mostra d’una manera molt senzilla i molt directa, que les combinacions familiars són moltes, milers, però ni així pretén ser exhaustiu. I ens convida a que si no hi trobem la nostra, que creem els nostres personatges i els enganxem a l’última pàgina. Perquè en una família, la diversitat tant pot venir pel nombre d’adults a la família, com per les generacions que conviuen juntes, pel seu sexe, o llur orientació sexual, o per la seva identitat de gènere, o pel color de la seva pell, o el seu país d’origen, o les seves creences… Com pot variar la manera que les filles i els fills han arribat a aquesta família: fills i filles biològiques, per adopció nacional o internacional, per reproducció assistida amb inseminació o fertilització in vitro o ROPA (donació dels òvuls de la parella no gestant), d’acollida, per gestació subrrogada… Famílies reconstituides a partir de parelles anteriors que poden ser heterosexuals o homosexuals…
Així doncs, si hi ha 83.521 combinacions familiars possibles, qui pot atorgar-se l’autoritat suficient com per afirmar que un d’aquests 83.521 tipus de famílies és el bo? El legítim? L’autèntic? Per què encara avui costa tant de veure i acceptar la immensa diversitat que inclou el concepte família?
Aquesta gran diversitat familiar es veu cada vegada més a les aules de les escoles del nostre país, al carrer. Existeix. Però encara és poc visible als mitjans de comunicació convencionals, als materials educatius, a la publicitat… És absent especialment en els documents impresos que constantment hem d’omplir als centres educatius, a les consultes mèdiques, o als equipaments de lleure. Per això segueix sent tan necessari donar veu i visibilitzar les diferents formes de conformar una família, i així superar els judicis de valors que classifiquen algunes famílies com a més “naturals”, “autèntiques”, o “vàlides”. Quan a més a més, al nostre país, molta d’aquesta diversitat familiar que hem recollit, és legal. I dic molta, que no tota, perquè encara hem d’avançar i molt en el reconeixement i protecció de la diversitat familiar.
El dia 15 de maig se celebra el dia internacional de les famílies, i enguany coincideix amb la commemoració del 15è aniversari d’una associació de famílies que ha lluitat, i molt, pel reconeixment i la dignitat dels seus membres adults i infants. Es tracta de l’FLG, l’Associació de Famílies LGTBI.
L’any 2001, fruit d’una primera convocatòria i posterior trobada de famílies de dues mares i de dos pares, va néixer l’associació de famílies lesbianes i gais. Ara fa ja 15 anys d’aquella primera trobada, i l’FLG ha crescut en persones associades, en l’atenció i suport a les famílies, en reptes socials i legals aconseguits, en infants i, com no podia ser d’altra manera, ha crescut en diversitat familiar dins de la pròpia diversitat. Per aquest motiu ha passat d’anomenar-se Associació de Famílies Lesbianes i Gais, a anomenar-se Associació de Famílies LGTBI.
Quan als inicis es va fer tot un procés de reflexió conjunta per tal de posar nom a aquesta realitat familiar que pretenia lluitar pels drets dels seus infants, es va consensuar la necessitat que en el nom de l’entitat es fes explícita quina era la realitat de les famílies que la conformaven: dones i homes lesbianes i gais amb filles i fills, o amb ganes de tenir-ne. Malgrat que la invisibilitat de les dones lesbianes ha estat i seguix sent un fet, gairebé a tot arreu, això no és així precisament quan parlem de filiació. Tant a l’inici de l’entitat el 2001, com també ara, la gran majoria de famílies de l’FLG està formada per mares lesbianes. Eren de forma molt majoritària, famílies formades per dues mares, dues dones lesbianes, i per això, amb ganes de ser fidels a la realitat social existent, i fins i tot amb ganes d’avançar-s’hi, l’FLG va posicionar en el seu nom les lesbianes davant dels gais. Amb el temps, les famílies gais a l’FLG han anat en augment i, també ha arribat un moment aquest 2016, que s’ha considerat necessari fer visible en el nom de l’entitat a les famílies trans, bisexuals i intersexuals. Sabedores de les dificultats encara majors per a les persones TBI, que suposa poder formar una família.
La facilitat biològica de les dones a la maternitat és un fet incontestable, però també ho és la facilitat social a l’hora per exemple, d’accedir a l’adopció. A l’Estat espanyol, una dona sola, sense parella masculina, pot optar a la maternitat gràcies a la reproducció assistida des de l’any 1988. Aquest canvi en la legislació va obrir les portes no només a les dones soles, sinó evidentment, a les parelles lesbianes. El mateix ha passat amb l’accés a la maternitat per adopció. Sempre que la que adoptés legalment fos una dona sola, malgrat que de facto, compartís projecte i il·lusions amb una altra dona, la seva parella, l’adopció era possible i socialment acceptable, fins i tot abans del març de 2005.
Per tant, la diversitat familiar pel que respecta a l’homomaternitat és factible, legal i freqüent des de fa ja gairebé 30 anys a casa nostra. Situació totalment diferent del que ha passat i segueix passant en països veins tan propers com Itàlia o Suïssa, per posar només un parell d’exemples.
L’accés a la paternitat dels homes que no tenen parella femenina, no ha tingut socialment cap facilitat. Tot el contrari, ha estat estigmatizada, posada en dubte, menystinguda com a feblesa i en general, gens protegida. Els pares gais han hagut de fer un sobresforç per demostrar que podien ser tan bons pares com qualsevol altra família. A més a més, l’accés a la paternitat ja sigui en solitari o en parella d’homes no ha estat ni segueix sent fàcil. Durant molt anys, només va ser possible tenint cura dels fills de parelles heterosexuals anteriors. Posteriorment els homes sols, van poder accedir a l’adopció en alguns països, abans que fos aprovada a casa nostra l’adopció conjunta per a parelles homosexuals, el 31 de març de 2005. I finalment, l’homopaternitat ha anat augmentant amb els anys, sobretot gràcies a la gestació subrogada a l’estranger, que ha facilitat a un sector d’homes gais amb recursos econòmics, l’accés a la paternitat.
I aquesta és només una petitíssima mostra de les més de 83.521 possibles famílies que existeixen. Mostra que per altra banda, ha aconseguit reconeixement legal a Catalunya amb la llei 3/2005 ja esmentada, que possibilita l’adopció dels infants pels dos membres de la parella, independentment de si estan casats o no. I per la llei espanyola de juliol del mateix 2005 que garanteix el matrimoni igualitari per a les persones del mateix sexe. A més a més, Catalunya va aprovar el novembre de 2014, la primera llei per eradicar l’homofòbia. Això vol dir que, per llei, els drets de les persones LGTBI, i dels infants filles i fills de persones LGTBI, estan reconeguts i protegits. Ara bé, queda camí per recórrer. Ens cal la implementació de tots els articles de la llei 11/2014 que han de garantir, entre d’altres, la igualtat d’oportunitats i l’eliminació de tota mena de discriminació en tot el sistema educatiu formal i no formal, i en els materials formatius. Així mateix, les administracions públiques de Catalunya han de procurar que la documentació administrativa s’adeqüi a les relacions afectives de les persones LGBTI i a la diversitat de famílies existent.
I si no és així, si s’humilia, es rebutja o menysprea, s’assetja i s’agredeix, i s’incita, de manera intencionada, a la violència contra les persones i famílies per causa de l’orientació sexual, la identitat o l’expressió de gènere; s’està infringint la llei.
Només d’aquesta manera podrem començar a entreveure una igualtat real i efectiva a les escoles, al carrer i als mitjans de comunicació. Mentrestant, farem una gran festa el dia 29 de maig i, en motiu del dia internacional de les Famílies, celebrarem que les famílies LGTBI existim, som possibles i legals, i que seguim lluitant per la igualtat plena.
 |
Elisabet Vendrell és llicenciada en Biologia i professora universitària. És membre de l’associació de Famílies Lesbianes i Gais des del seu inici el 2001, entitat de la que ha estat Presidenta des del 2005 fins el 2012; també va presidir la FLG-Asociación de Familias LGTB d’Espanya des del 2009 fins el 2012.
Va ser la primera Vicepresidenta del Consell Nacional de Lesbianes, Gais, Dones i Homes Transsexuals i Bisexuals de Catalunya, així com Coordinadora de la Xarxa Estatal d’Associacions de Famílies LGTB d’Espanya i Secretària de la Federació de Famílies Plurals de Catalunya. |
Avui 17 de maig Dia Internacional contra l’homofòbia, la lesbofòbia, la transfòbia i la bifòbia cal tenir en compte tot el que ha passat en un any.
No es tracta només de parlar dels països que prohibeixen estimar una persona del mateix sexe o tenir una identitat de gènere diferent sinó de mirar-nos el melic una mica. Què ha passat a casa nostra?
Fa dos anys vàrem aprovar una llei pionera que resta per desenvolupar. Fa poc, molt poc, pocs mesos que tot just es comença a posar fil a l’agulla. La voluntat política que hi hagut per desenvolupar-la ha sigut poca, ara restem expectants a nous lideratges.
Fa 3 anys vam perdre Juan Andrés Benítez i els seus assassins confessos ni tan sols seran apartats del cos. Ja no es tracta de demostrar els fets sinó que els han reconegut i un pacte de passadís ha impedit el judici que els lliura de la presó i els manté a Mossos d’esquadra.
En tot aquest any han hagut diferents agressions lgtbifobes, denúncies de bullying a menors lgtbi, 113 denúncies. Però també hi hagut targetes sanitàries per als i les menors trans, municipis que estan desenvolupant plans per al col·lectiu i un nou impuls a la llei de garantia dels drets lgtb i contra la lgtbifòbia.
Fa uns anys miràvem cap al moviment dient “La teva por és la seva força” ara mirem cap a la societat i els diem “Les vostres fòbies no ens fan por”. Un altre 17 de maig, un altre any que cal afrontar, aquest cop amb més força, amb menys por!
El passat 27 d’abril la consellera de Treball, Afers Socials i Famílies, Dolors Bassa, va presidir el primer Consell Nacional LGTBI de la legislatura. Es va presentar a associacions, sindicats i partits polítics que treballen en l’àmbit del col·lectiu les previsions i accions de les polítiques LGTBI, un dels 10 punts estratègics del Govern de la Generalitat per a aquesta legislatura. La Consellera va mostrar el seu compromís per un ràpid desplegament de la Llei que garanteix els drets de les lesbianes, gais, bisexuals, transgèneres i intersexuals i té com a objectiu eradicar la LGTBfòbia al nostre país.
Entre les iniciatives més rellevants i nombroses estan les relacionades amb ajuntaments i diputacions, i la signatura de quatre convenis, respectivament, amb el Síndic de Greuges, les universitats catalanes per al desplegament de la llei, l’Observatori Contra Homofòbia i un referit al lliurament de les targetes de salut. La formació de professionals i la creació d’un òrgan assessor del Govern en aquests temes constituiran també dos dels assumptes de més calat tractats al Consell. Les entitats van presentar les seves demandes i prioritats en el desplegament d ela Llei i en les accions polítiques immediates.
El que TV3 va decidir no mostrar en el seu documental sobre menors transsexuals.
Aquest diumenge a la nit TV3 emetia un documental en el seu programa 30 minuts sobre menors transsexuals. I 48 hores després moltes persones encara no ens hem recuperat de l’impacte. Mentre el twitter cremava d’enhorabones i felicitacions per aquest gran treball periodístic, altres ens preguntàvem com en 30 minuts es podien reproduir de forma tan contundent els principals discursos que venim combaten des de fa una dècada a l’activisme trans. Llàstima que articles com aquest no tindran el dispositiu ferotge de viralitat que té TV3. Sigui com sigui, aquí van alguns elements per una reflexió crítica.
Uns bons ingredients
El documental ens ha servit els grans hits de la representació mediàtica clàssica de la transsexualitat: persones trans entranyables, que passen absolutament desapercebudes socialment ( i que aconsegueixen que els i les espectadores s’escarxofin davant la pantalla pensant “és que no ho sembla gens!”), mares que ploren per haver perdut un fill o una filla (i pares que es contenen força bé les llàgrimes), metges que són grans experts en la matèria i ens expliquen les causes de la transsexualitat, i per acabar …el millor dels millors: unes imatges del quiròfan (mai falla). Per acompanyar el plat, una salsa d’estereotips de gènere: vestits de princesa, manicures, esports, bigotis pintats, instruments musicals dels que es poden colpejar, com una bona bateria…
Els moviments trans porten anys qüestionant aquest tipus de documentals televisius perquè contribueixen a reificar un relat de la transsexualitat hegemònic i sense fissures. Existeix tota una corrent d’estudis trans que treballa precisament la representació mediàtica del fet trans i l’impacte que tenen segons quins discursos en l’auto-percepció de les persones trans. Sense anar més lluny, la sociòloga trans marsellesa Karine Espineira ens visitarà a Barcelona el proper mes de juny per explicar-nos la seva recerca sobre la representació trans a la televisió francesa. Aquestes propostes teòriques expliquen com alguns mites de la transsexualitat que es viralitzen a través de la televisió són elements clau per entendre com es construeix (o destrueix) l’autoestima trans. La peça de TV3 n’és un exemple perfecte. Com penseu que ens sentin moltes persones trans quan sentim coses com que fer la transició a l’edat adulta és poc menys que un malson, que la persona que érem abans de transitar ha mort, o que això de ser trans és una etapa que s’acaba quan ja ets invisible. Penseu que és un discurs molt positiu? Una bona part de la gent trans no serà mai invisible…
La transsexualitat no és una malaltia….però casi.
Els continguts del documental serien previsibles si no fos perquè des de l’activisme trans portem molts anys qüestionant aquest model. Barcelona ha estat una ciutat pionera a Europa en la lluita per la despatologització de la transsexualitat i la promoció de referents trans que trenquin amb el discurs biomèdic. Reivindicar que la transsexualitat no és una malaltia no és només un eslògan, no és una frase feta. No n’hi ha prou amb que ningú digui la paraula “malaltia” durant 30 minuts. El que estem dient és que és urgent superar el discurs mèdic de la transsexualitat que porta més de 50 anys parlant per nosaltres. El fet trans no és cap problema mèdic, és una experiència, una trajectòria vital més que s’emmarca en sistema social que només accepta dues categories “home” i “dona”. Però tot això no cabia en 30 minuts…
El resultat és per molts i moltes de nosaltres ofensiu: en prime time a la televisió pública els metges de les Unitats d’Identitat de Gènere de diversos hospitals expliquen què és la transsexualitat. És igual si aquests professionals porten anys sent fortament qüestionats pels moviment trans per la seva pràctica patologitzant, sexista i trànsfoba, per la seva incapacitat d’escoltar les demandes de les persones trans, per la seva negativa per reconèixer la nostra experiència sense avaluar-nos. Aquestes persones que explicaven què és això de ser transsexual signen encara a dia d’avui diagnòstics de trastorns d’identitat de gènere, una vulneració gravíssima dels nostres drets. Per això crec que aquest documental és una petita gran derrota, perquè si les seves realitzadores no van entendre que és absolutament inacceptable fer aquest relat és que encara ens queda molta feina. De que serveix que la llei catalana digui que la transsexualitat no és cap malaltia si la televisió pública segueix entrevistant als professionals de l’Hospital Clínic per explicar el tema a la societat catalana.
El que TV3 va decidir no mostrar en el seu documental
Durant el procés de recerca sobre el tema una de les documentalistes em va proposar que parléssim. Ho vam fer durant més d’una hora per telèfon. Li vaig explicar les meves posicions sobre el tema àmpliament i em va dir que ja tornaríem a parlar. Al cap de tres mesos vaig rebre un mail d’agraïment dient-me que ja estaven acabant el documental i que no m’entrevistarien perquè ja tenien molt material. Més tard vaig saber que efectivament van entrevistar a diverses persones, però cap d’aquestes va sortir per la televisió diumenge a la nit. Perquè? De fet el que va passar és que les realitzadores van seleccionar d’entre tots els “testimonis” quins funcionarien millor, quins calia destacar i quins no. I van escollir a Goliat. En algun moment van decidir què era millor per ensenyar als espectadors. Van escollir els discursos que millor encaixaven amb el discurs hegemònic de la transsexualitat. Aquest que alguns intentem combatre. Van pensar que, per començar, millor fer un discurs fàcil amb l’objectiu de què la gent comprés la idea de la transsexualitat infantil. Òbviament la majoria de la gent la va comprar. Qui es pot resistir a aquest nen de 6 anys moníssim dient que els metges li van mirar els genitals però no el cervell i per això es van equivocar? Qui es pot negar a aquests metges amb bates blanques i amb passadissos d’hospital de fons parlant de les causes de la transsexualitat durant la gestació? Perquè es clar, la transsexualitat és un tema tan complicat que millor no liar a la gent. Com si la idea de ciència ficció de pensar que es pot néixer amb un cos d’un sexe i el cervell de l’altre fos fàcil d’entendre. És absolutament surrealista! Per això entenc la ràbia dels Joves Trans de Barcelona que van ser entrevistats i van plantejar discursos crítics quan descobrien que ells no estaven en la selecció de menors transsexuals televisables. Us asseguro que ser trans i tenir 16 anys no és gens obvi, per això ens hauríem de sentir orgullosos d’aquests nois i noies que s’atreveixen a qüestionar el discurs únic de la transsexualitat i es rebel·len contra aquestes representacions. Com a mínim, donar-los un minut de trenta. Van escollir a Goliat quan van decidir mostrar-nos només una part dels discursos sobre la diversitat de gènere en la infància eliminant l’experiència de moltes altres famílies que enfront de les mateixes experiències van decidir no utilitzar el paradigma de la transsexualitat infantil per acompanyar els seus fills i filles.
El minut de glòria: la transsexualitat està al cervell
I per fi, en el número u: “El sexe està al cervell”. Qui ens fa per primer cop la reflexió és el nen de 6 anys que obre el documental. Ni més ni menys. Una idea impossible per una persona tan petita però que ha après a memoritzar amb relativa fluïdesa. Sense entrar en la perversitat de fer servir la tendresa d’aquests nens per difondre discursos sexistes, jo tinc unes quantes preguntes. Si el sexe està al cervell, estem perdent el temps. Que fem treballant la coeducació a l’escola ? Que fan les feministes lluitant contra els estereotips de gènere? Què fan les institucions públiques fomentant la igualtat d’oportunitats? Que fem dient que cal transformar els models de masculinitat i feminitat tradicionals? Que fan aquestes famílies que eduquen els seus fills i filles sense un gènere determinat? La gent que llegiu aquest article, de quin sexe teniu el cervell?
Escolteu, la gent trans no tenim discordances biològiques entre el cos i el cervell, sinó formes de viure el cos i la identitat que no encaixen amb el que proposa la nostra cultura. Per això treballem per canviar-la. El rollo de que la gent té cervell de home o de dona (es veu que s’ha de tenir un dels dos, i que no es poden tenir els dos alhora) és una idea recurrent quan es parla de transsexualitat i s’utilitza perquè “la gent entengui el que ens passa”, però de fet, fora d’aquest context, és una idea profundament sexista. Atrevim-nos a abordar amb el perquè dels malestars de les persones trans des d’una perspectiva social, reflexionem sobre si aquests malestars tenen a veure amb alguna anomalia cerebral o amb uns models socials i culturals de masculinitat i feminitat, de cossos i identitats, que de fet incomoden i generen malestars a molta més gent que les persones trans. Els models de home i de dona són extremadament rígids i limitats per a qualsevol.
La batalla per la cultura trans
El que més em violenta és que tots aquests continguts hagin seduït a tants i tantes espectadores. I és que és possible construir un relat amable i entranyable sobre el tema trans encara que tingui un rerefons patologitzant i sexista. Ens haurien vingut tan bé aquests 30 minuts d’audiència per explicar coses transformadores sobre l’imaginari trans. En aquest sentit, reconec que el programa estava molt ben fet, aconsegueix que una forma de pensament absolutament conservador sembli per moments la més pura defensa de la dignitat trans. El problema és que això no era un exercici de màrqueting sinó televisió, que veu moltíssima gent, que construeix referents, que crea imaginaris, que podria fomentar mirades crítiques i decideix no fer-ho perquè “la gent no ho entendrà”. N’estem farts de treballs periodístics sobre el tema trans que parteixen de infantilitzar l’espectador i alhora la nostra experiència, que no escolten el que la gent trans estem dient. Estem esgotats d’explicar que la bona intenció no és una excusa per reproduir discursos essencialistes. No tot val per l’acceptació social. No si això vol dir negar la pluralitat de l’experiència trans, amagar la gent que mai passarà desapercebuda perquè no són fàcilment assimilables, silenciar que moltes persones trans estem plantejant que l’identitat de gènere és un constructe social, invisibilitzar la proposta política que fan els activismes trans per la transformació social. Si l’acceptació social vol dir això, no la volem. Deixa a bona part de la nostra gent a l’estacada i legitima uns models de masculinitat i feminitat que ens estan matant. I no pensem callar davant d’aquest espectacle pop de la transsexualitat. Volem conquerir el relat hegemònic de la transsexualitat, i no deixarem de treballar fins a aconseguir-ho. I tu, tu ens fas falta en aquesta lluita.
 |
Miquel Missé (Barcelona, 1986). Sociòleg i activista trans. Ha participat en diversos col·lectius de lluita trans i ha estat un membre actiu de la Xarxa Internacional per la Despatologització Trans com a dinamitzador de la campanya Stop Trans Pathologization. Ha editat conjuntament amb Gerard Coll-Planas El género desordenado: Críticas en torno a la patologización de la transexualidad (EGALES,2010) i recenment Transsexualitats, Altres mirades possibles (UOC, 2012). Actualment és un dels dinamitzadors de l’Espai Obert Trans Intersex de Barcelona i del projecte Cultura Trans. |
En Femme és un club, és un espai, és una trobada, serà un documental que recollirà l’experiència de les persones que s’hi apleguen i practiquen el “cross-dressing”.
Es posa sobre la taula el gènere, les vivències i els prejudicis socials de les dones trans i persones que practiquen el cross-dressing.
Per a fer possible el documental han iniciat una campanya de micromecenatge en la que demanen aportacions i compromís per poder donar visibilitat als continguts. Actualment ja treballen en el llargmetratge, del qual ja han enregistrat el 90% i està liderat per un equip de luxe:
Guió, direcció i producció: Alba Barbé i Serra
Assessoria: Laia Manresa Casals
Direcció de fotografía: Mar C. Llop
Edició: Zoraida Rosselló Espuny
Diseny de so: Pol Galofre Molero
Composició musical i Interpretació: Clara Peya
Etalonatge: Maria Escala Ribas
Encara queden 5 dies per a fer aportacions, podeu fer-ho a:
http://www.verkami.com/projects/14308-enfemme-un-documental-entorn-el-cross-dressing
Entrevistem la Regidora de Feminismes, Cicle de vida i LGTBI de l’ajuntament de Barcelona, que ens explica els projectes per al mandat i els inicis d’unes polítiques que volen desenvolupar la legislació vigent i anar més enllà, obrint-ho a la participació àmplia del col·lectiu.
Iniciem aquest cicle d’entrevistes amb la col·laboració de La Independent, agència de notícies amb visió de gènere.
ACATHI és una entitat creada per persones LGTB a partir de les seves necessitats com a persones migrants. Ens expliquen la seva experiència de voluntariat en l’evolució del seu treball.
Ja fa dies que allò que passa en la vida de les persones refugiades que fugen de la guerra a Síria és un escàndol: criatures, homes, dones, persones grans, amb discapacitats… i persones LGTB que resten invisibles i que quan arriben, fugint de la violència, troben una Europa que els tanca les portes, les oportunitats i els tracta de forma indigna. UErgonya!
Fa uns dies que corre una notícia, unes imatges, un vídeo de dos homosexuals marroquís vexats, agredits, sagnant, exposats. Al Marroc l’homosexualitat està prohibida i les agressions es sovintegen, lluny de protegir les persones del col·lectiu el govern de Marroc, un dels aliats de la UE i de l’Estat espanyol, amenacen amb perseguir i castigar les persones del col·lectiu que vulguin venjar-se de les agressions patides. Tot i així les associacions de drets de la comunitat LGTB del Marroc surten al carrer i denuncien. Sense por!
Sense por i amb molta vergonya del que passa, del que deixen que passi. Sense por i amb vergonya de la manca de polítiques, la manca de sensibilitat, la priorització del mercat front als drets. La LGTBIfòbia no és cap broma, la patim al país (més de 50 agressions a Catalunya en els darrers catorze mesos segon l’Observatori contra l’Homofòbia) i veiem com la pateixen a altres països o persones que són com nosaltres i busquen refugi fugint de la violència. O com la pateixen aquelles i aquells que es visibilitzen i trenquen esquemes i lluiten contra les amenaces com ara la comunitat a Bangladesh.
Seguirem denunciant sense por i esperem que aviat poguem deixar de sentir vergonya.
“Els drets dels nostres infants no són negociables” aquest va ser el clam unànim que la Xarxa Europea de famílies LGTBI va fer en la seva assemblea anual celebrada a Barcelona
26 associacions diferents de famílies lgtb d’arreu d’Europa es van reunir el 12 i 13 de març a l’espai Bonnemaisson a Barcelona. En l’assemblea van fer balanç polític de l’any, i un tema va centrar l’atenció: la recent aprovació de la llei d’unions civils a Itàlia que deixa sense protecció els fills i filles de les parelles LGTBI.
L’assemblea va finalitzar de forma festiva i simbòlica amb un picnic al costat del triangle commemoratiu de les persones LGTBI represaliades al Parc de la Ciutadella. El picnic va ser un espai d’acollida i també de visibilitat de les famílies LGTBI assistents.
Anterior
