Colors de Ponent és una entitat lleidatana LGTBI+ de recent creació. Feia dos anys que no hi havia cap associació al territori i Colors de Ponent es va fundar a principis de 2016 per cobrir aquest espai. El voluntariat d’aquesta entitat ens explica el funcionament de la mateixa, els serveis que dóna a la comunitat, i des d’un punt de vista més personal què reporta a cadascú i cadascuna el fet de formar part del voluntariat de l’entitat lleidatana.
NOTA DE PREMSA
La consellera Bassa ha destacat que la sanció té un gran simbolisme, perquè posa de manifest la tolerància zero amb les conductes contra el col·lectiu LGTBI
El Departament rep 81 denúncies des que es va aprovar la llei contra la LGTBIfòbia ara fa 2 anys
La consellera de Treball, Afers Socials i Famílies, Dolors Bassa, ha anunciat que s’ha fet efectiu el pagament de la primera sanció per vulneració dels drets de les persones LGTBI, segons el procediment que regula la Llei 11/2014, per garantir els drets de lesbianes, gais, bisexuals, transgèneres i intersexuals i per eradicar l’homofòbia, la bifòbia i la transfòbia. Els fets sancionats són els insults homòfobs a un treballador d’un centre residencial per a gent gran que van tenir lloc el març passat. La consellera ha destacat que “la sanció s’ha pogut instrumentar gràcies a la valentia de la víctima, que ho va denunciar, i de les persones que en van ser testimoni”. La persona víctima va ser increpada i menystinguda per la seva orientació i per aquest motiu la persona infractora ha estat penada amb una sanció de 300€.
“Això significa un pas endavant en la lluita pels drets del col·lectiu LGTBI. És important que se sancioni ja que significa que a Catalunya no acceptem cap forma d’agressió o comportament contra les persones”, ha reblat la consellera, que ha encoratjat a denunciar qualsevol vulneració dels drets del col·lectiu. Bassa ha assegurat que “més enllà de l’import, la sanció té un gran simbolisme, perquè deixa clara la voluntat del Govern i de la nostra societat de la tolerància zero amb qualsevol vulneració, penal o administrativa, per motiu d’homofòbia, lesbofòbia, bifòbia o transfòbia”.
Dolors Bassa ha recordat que “la Llei 11/2014 és positiva, propositiva i vol garantir els drets de LGTBI, però també es va dotar, entre altres coses, d’un règim de sancions administratives per tal de perseguir aquelles conductes LGTBIfobes no contemplades al Codi Penal i que són formes de discriminació que es produeixen de forma quotidiana”.
Des que es va aprovar la llei l’octubre de 2014 fins el primer semestre de 2016, s’han denunciat 81 fets a l’Àrea per a la igualtat de tracte i no discriminació de persones LGTBI. 67 fan referència a insults (34 insults en persona, 16 a través de les xarxes i 17 en altres mitjans), 5 es tracta d’amenaces i 5 més per agressions. D’aquests fets denunciats, s’han obert 32 expedients administratius, la resta han estat derivats a la via penal o laboral o bé quedaven fora de l’àmbit competencial de la Generalitat. A més del règim sancionador, la Direcció General d’Igualtat també contempla mesures pedagògiques, de formació o de mediació per abordar aquests casos.
A banda de les denúncies, s’han atès 140 notificacions de vulneracions de drets recollits en la Llei durant aquests dos anys, i centenars de consultes al telèfon 012.
La llei estableix que pot denunciar qualsevol persona que pel fet de ser LGTBI pateixi situacions de violència verbal; expressions vexatòries; accions d’aïllament, rebuig o menyspreu públic, notori i explícit; exclusió; discriminació o assetjament en l’àmbit laboral o escolar, o limitació d’accés a espais públics o privats. La consellera també ha apel·lat a la responsabilitat del conjunt de la ciutadania a denunciar qualsevol acció de discriminació ja sigui simbologia LGTBIfoba, missatges intimidatoris a les xarxes socials, expressions discriminatòries en l’àmbit social, comunicatiu… o qualsevol tipus d’agressió, insult, amenaça, xantatge, incitació a la violència o la discriminació.
La consellera ha recordat també que per primer cop la Generalitat es presenta com a acusació popular contra el veí de Mataró acusat d’amenaçar el col·lectiu LGTBI.
Reflexions cuites a foc lent després dels fets d’Orlando
El mes de Juny té molt pes simbòlic per a les persones LGTB. Fa temps que es va instaurar com el mes per a sortir als carrers i lluitar per nosaltres. Enguany, a aquest mes de juny se li ha afegit un altre data que ens ha de fer reflexionar, lluitar i sortir al carrer per igual: el 12 de Juny. Ja ha passat temps, prou perquè passés gran part de l’atenció mediàtica. Prou per a poder parar-nos a pensar i veure què podem aprendre del que ha passat a Orlando.
Tot i patir en els primers dies per rebre una pluja bestial d’islamofòbia per part de persones properes, vaig quedar gratament sorprès de la reacció del meu entorn, deu ser que amb les experiències passades (París, Brussel·les…) ja tinc les xarxes socials netes d’esbojarrats.
Qui sí que no va fallar van ser els mitjans que ràpidament van oblidar qui havia mort i es van fixar en qui els havia assassinat. L’homofòbia va desaparèixer dels seus discursos per a ser substituïda per altres paraules, sempre fent referència a la religió d’Omar Mateen. Tot i així el meu timeline estava ple de gent LGTBQIA+ d’arreu recordant que el que havia mort a totes aquelles persones no era una religió, sinó la lgtbfòbia. Per desgràcia la moajoría d’elles oblidaven que el racisme també va jugar un paper clau aquella nit, donat que quasi totes les mortes eren llatinoamericanes.
Potser Orlando és el detonant que necessitem per acabar d’obrir els ulls i que les persones que treballem per la diversitat d’orientacions sexuals i identitats i expressions de gènere ens posicionem clarament com a antiracistes, en contra de la islamofòbia i de la islamofòbia de gènere en particular. Les raons que us proposo són les següents:
Penso que és important parar-nos a pensar perquè els mitjans s’han oblidat tan ràpidament de la claríssima homofòbia i el racisme que hi ha rere dels fets d’Orlando. I perquè nosaltres hem passat per alt el factor racial. És important recordar que unes setmanes abans hi havia hagut un atac molt similar a una altra discoteca gai a Mèxic. No vam sentir res d’aquesta perquè qui va dur a terme la matança no va ser reconegut com a musulmà. No vam sentir res d’aquesta perquè les nostres morts no eren la part important, no ho són, només ho era qui ens havia matat. Perquè sempre hi ha unes morts que valen més que altres i no ens equivoquem: nosaltres acostumem a estar en el cantó menys valuós.
La resposta internacional a la matança d’Orlando respon a un procés de criminalització de l’islam. Un procés al qual no li interessen les declaracions de la gent propera a Omar Mateen que el descriuen com a homòfob, masclista, i com a poc religiós. Un procés al qual tampoc li ha interessat pensar en aquella gent que afirma que Omar en realitat era homosexual, o que freqüentava el club que va atacar i que l’atac d’Orlando va ser en gran part una represàlia causada per una forta homofòbia interna. A aquest procés tampoc li interessa reflexionar que part d’aquesta homofòbia es genera perquè ells estan ajudant a continuar venent l’islam i l’homosexualitat com a categories oposades.
Als interessos (per ambdós cantons) que hi ha rere de tot el que està passant no els interessa l’existència de l’Islam queer, no reconeixeran mai el feminisme islàmic, ni les lectures postcolonials de l’islam. Tots dos pols, tant el de les persones musulmanes més integristes com aquelles que volen situar l’islam com a enemic els interessa promoure una visió tancada i excloent de l’islam.
Aquelles que lluitem per a poder existir des de la diferència ens hem d’unir per aturar la violència. Ens hem d’unir per a mostrar que això que diuen no és cert, que existeixen persones molt diverses: musulmanes i homosexuals, feministes que porten hijab (el vel), musulmanes que no en porten, dones trans que porten hijab i fins i tot Niqab (el vel que cobreix la cara), i persones musulmanes heterosexuals i cisgènere que ens recolzen sense embuts i acullen la diversitat igual que altres persones heterosexuals i cisgènere que no siguin musulmanes.
Ens hem d’unir perquè ens estan utilitzant els uns contra els altres. Perquè és des de dintre de les religions que podrem combatre el masclisme i l’homofòbia que hi trobem, que es corresponen al masclisme i l’homofòbia de les societats en les quals vivim. Ens hem d’unir perquè fa temps que disfressen de feminisme l’odi cap a les dones musulmanes, perquè instrumentalitzen les lluites i polítiques LGBT per a promoure el racisme, per a polaritzar-nos i aïllar-nos tant com puguin, per a continuar oblidant i negant totes aquelles persones racialitzades i lgtb. Per a continuar assassinant-nos.
Però sobretot ens hem d’unir perquè en el fons les nostres lluites són la mateixa. Lluitem per a poder ser, per a poder existir com vulguem, pel dret al propi cos i pel dret a la pròpia imatge. Lluitem pel dret a poder ser diferents.
| Pol Galofre Molero (Barcelona, 1987) és tècnic de so i cineasta especialitzat en cinema documental i activista trans. És un dels coordinadors del projecte Cultura Trans i dinamitzadors de l’Espai Trans. Juntament amb Miguel Missé ha editat el llibre Políticas Trans – Una antología de textos desde los estudios trans norteamericanos (EGALES, 2016). Va realitzar amb Brigitte Vasallo el projecte TransRaval en el marc de l’exposició Translocacions del Centre d’Arts Santa Mónica i Idensitat, i amb Bel Olid van realitzar el projecte Ésser Lluire pel festival Ingràvid. També ha dirigit el curt documental Feines per gent valenta, per l’Ajuntament de Barcelona. És docent en el Màster Gènere i Comunicació de la UAB i col·labora estretament amb La Bonne, Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison. |
L’Entrevista amb Fran Sánchez, regidor a Ripollet. Fran ens explica l’experiència d’haver de crear una regidoria de polítiques LGTBI en un poble petit, Ripollet i Barcelona són els dos municipis de Catalunya amb regidories específiques.
Aquesta entrevista va ser enregistrada al principi de la legislatura i s’inclou dins del cicle d’entrevistes que realitzem en col·laboració amb La Independent, agència de notícies amb visió de gènere.
NOTA DE PREMSA
La plataforma TRANS*FORMA LA SALUT, creada pel col·lectiu de persones trans i formada per 6 associacions catalanes i per activistes independents (a la qual s’han adherit fins al moment 22 entitats i més de 580 persones), ha exigit a la Generalitat en roda de premsa aquest matí que “es compleixi la llei 11/2014 del 10 d’octubre”, coneguda com la llei anti LGTBIfòbia. Aquesta plataforma, la més important de Catalunya, ha reclamat un nou model sanitari per al col·lectiu trans.
TRANS * FORMA LA SALUT representa la major aliança TRANS constituïda fins ara a tot el territori català. Neix amb la intenció de denunciar i exigir la desaparició del model actual de salut patologitzant i donar pas a un nou model integral, respectuós i sostenible d’atenció a la salut de les persones trans. Aquest matí ,la Plataforma ha estat rebuda per la presidenta del Parlament Carme Forcadell i tot seguit s’ha registrat una “Queixa per discriminació i vulneració dels drets fonamentals i proposta d’un nou model d’atenció a la salut de les persones trans”. Els i les portaveus de la plataforma han exposat el document presentat, que es mostra com un treball consensuat i obert dins del col·lectiu trans i que proposa un model que significarà un canvi de paradigma absolut tant en la manera de transitar com en la manera de veure , sentir i viure la qüestió trans.
En la queixa presentada, es posa de manifest que tot i les legislacions específiques aprovades pels diferents països i comunitats (Declaració de Principis de Yogyakarta, ONU, 2007), inclosa la llei catalana 11/2014 del 10 d’octubre, que estableix que “les administracions públiques de Catalunya, en les línies d’actuació relatives a la salut i el sistema sanitari, han de vetllar perquè la política sanitària sigui respectuosa cap a les persones LGBTI i no tracti directament o indirectament la condició d’aquestes persones, especialment transgèneres i intersexuals, com una patologia “(article 16.3, apartat de Salut), segons TRANS*FORMA LA SALUT” això no s’està complint “.
Actualment a Catalunya la unitat de referència en el sistema públic de salut és la UIG (Unitat d’Identitat de Gènere) de l’Hospital Clínic, que treballa sota un paradigma biomèdic mitjançant el diagnòstic de disfòria de gènere, és a dir, pressuposa que les persones trans pateixen algun tipus de patologia. L’accés a l’atenció sanitària, és a dir a tots els serveis (endocrí, cirurgies, altres) es condiciona a aquest diagnòstic: si la persona no “encaixa” en els paràmetres d’aquest diagnòstic i en un dels dos gèneres estereotipats des del binarisme home – dona, no es facilita l’accés al circuit sanitari. Aquest model de “talla única” impedeix que les persones puguin definir-se i progressar en el seu camí de vida amb llibertat. La dignitat i el lliure desenvolupament de la personalitat són drets humans recollits en la constitució. Cap metge hauria de poder decidir qui ets ni si “mereixes” accés a la cartera de serveis mèdics. L’accés a aquests serveis condiciona el dia a dia de la persona que ha de viure i socialitzar, i l’exposa a la discriminació. És una qüestió vital.
Segons abundants testimonis recollits de persones trans, en aquesta unitat les persones no se senten escoltades, se les tutela i se les fiscalitza. No es respecten les decisions ni els temps de cada persona. Per accedir als tractaments mèdics s’ofereix un circuit completament estandarditzat que comença amb test i avaluacions basats en models rígids i obsolets sobre com han de ser les persones trans. Els qui superen aquests test reben tractament hormonal i teràpia de grup de forma obligatòria per poder accedir a les intervencions quirúrgiques. En aquest punt, les llistes d’espera són opaques i estan saturats (15 operacions l’any, que suposa un temps d’espera de fins a 25 anys). Les persones que no superen els test perquè no compleixen els estereotips queden excloses del sistema sanitari.
Ester Pérez, de Chrysallis (Associació de famílies de menors trans), ha posat èmfasi en la manca de coneixements de l’estament mèdic en qüestions de transsexualitat, així com en la necessitat de sensibilitzar també als professionals. “Com a pares necessitem acompanyament, molta informació, una escolta activa i respecte a les decisions familiars.” També ha destacat que “A nivell internacional s’ha determinat que els menors tenen capacitat de decidir d’acord al seu grau de maduresa i se’ls reconeix també el dret del lliure desenvolupament de la personalitat.” Per això, “no es pot privar els menors de determinades necessitats com s’està fent.”
Alex i Griselda, activistes de Joves Trans, han reivindicat la pluralitat de la realitat dels joves trans i les dificultats que es troben des del moment en què les famílies i els estaments públics els imposen recorreguts metges i vitals que no s’ajusten a les seves vivències , condicionadolos en aquesta etapa de recerca de la pròpia identitat. Han posat èmfasi en què més enllà dels casos particulars, es tracta de denunciar la violència estructural del sistema. Els joves no es conformancon etiquetes tancades i reivindiquen la llibertat d’explorar totes les opcions possibles dins de l’univers trans.
En aquesta línia, l’advocada Laia Serra ha exposat que la transsexualitat és una diversitat de gènere més, i com a tal, compta amb diferents resolucions i declaracions a tenir en compte de les Nacions Unides, del Consell d’Europa i del Parlament Europeu. En el marc català la llei 11/2014 insta a no tractar la condició trans com una patologia i que en la constitució espanyola es preveu, a la llum dels tractats internacionals, la lliure determinació del gènere. Per tant, a hores d’ara, no s’està complint la legalitat en el tracte del sistema sanitari cap a les persones trans, ja que les persones es tutelen, no es protegeixen, i se’ls nega la possibilitat de desenvolupar la seva identitat lliurement. Com a exemple del canvi que es pretén a la llarga, es cita el cas de l’homosexualitat, que en els anys 70 i 80 constava encara en els manuals de trastorns psiquiàtrics i que, gràcies a la lluita social, ara és tractada com una sexualitat més.
L’activista independent Laura Brustenga detalla la proposta de nou model per a la salut que Trans * forma la Salut ha presentat als grups parlamentaris: un model biopsicosocial inclusiu basat en dos models preexistents, un desenvolupat al Canadà des de 2003 i el que porta a terme la unitat Trànsit a Barcelona des de 2012, que exclusivament a nivell ambulatori, escolta, acompanya i facilita una atenció individualitzada a les persones trans. El nou model parteix del fet que la transsexualitat no és diagnosticable, sinó una expressió més del gènere. La persona trans té dret a decidir per si mateixa com i a quin ritme vol transitar i mereix un tracte de respecte a la seva voluntat i d’acceptació de les seves particularitats, sense ser víctima dels prejudicis ni dels estereotips. La proposta preveu que a partir de la unitat Trànsit de Barcelona hagi un desplegament a tot el territori català, amb equips multidisciplinars que a nivell ambulatori acompanyin les persones trans i el seu entorn afectiu en el trànsit tant físic com psicològic, amb suport psicoterapèutic si és requerit lliurement per la persona i amb assessorament i seguiment mèdic, entre altres funcions. Es destaca que el model inclou que persones trans formin part dels equips d’aquestes unitats assistencials així com la implicació i supervisió directa dels col·lectius trans en tot el procés d’implantació i desenvolupament del nou model. Un model que aposta per la formació dels professionals. Un model inclusiu amb totes les diversitats i etapes de la vida.
Tanca la presentació Nac Bremón, activista Associació Trans * Generem! , Que detalla les peticions que s’han presentat: la implantació del nou model a partir de Trànsit, que assumirà totes les competències dins el termini d’un any perquè en un període posterior de 4 anys es faci la implantació definitiva a tot Catalunya. Tot el procés es farà comptant amb la participació de persones trans i els seus col·lectius juntament amb professionals del Servei Trànsit que assessoraran el Departament de Salut. Es dotarà de més recursos per equiparar les llistes d’espera de les intervencions quirúrgiques a la resta del sistema públic i es revisaran els casos de queixes sobre l’atenció rebuda en el passat.
“Mai més actuacions sanitàries, polítiques, socials i educatives per al col·lectiu trans sense comptar amb la veu de les persones trans.”
Ahir dilluns la plataforma LGTB.cat va convocar una concentració de repulsa per la matança de diumenge passat en una discoteca d’Orlando (EUA). Hem recollit els missatges que ens han volgut mostrar diferents persones assistents davant les nostres càmeres.
A les poques hores de l’atemptat contra la redacció de la revista, tot@s érem Charlie; a les poques hora de la massacre de París, tot@s érem París; a les poques hores del brutal assassinat d’Orlando, tot@s som … ah, no, perdó, tot@s no … en el meu mur de Facebook només les meves amistats LGTBI són Orlando (i alguna honrosa excepció).
I en els mitjans de comunicació es debat sobre terrorisme islàmic, sobre el debat de limitar la tinença d’armes, sobre els errors del FBI… però jo segueixo buscant on és la condemna a la LGTBIfobia?
Ni tan sols s’esmenta, en parlar de les llargues cues per donar sang, que en aquest estat les persones LGTBI tenen prohibit ser donants (bé avui sí … pobres, que es donin entre ell@s).
Em preocupa la violència, m’horroritza el terrorisme, però també em fa mal, i em fa por, l’odi a la nostra comunitat. I molt més quan davant de fets com el d’ahir a Orlando la societat no denúncia i no és capaç de posar-se en la nostra pell. Avui no tot@s som Orlando.
En pocs dies em tocarà sortir al carrer a denunciar aquesta LGTBIfobia que mata, a reivindicar la igualtat de drets, a visibilitzar el meu orgull de viure honestament qui sóc … i aquest cop tinc por.
Tinc por perquè sortiré amb la meva família, amb la meva dona i les meves filles. I em fa por que aquest odi ens mati. Com ahir va matar més de 50 persones a Orlando. I com tots els dies mata centenars de persones LGTBI al món.
Però sortiré, malgrat la por. Sortiré perquè em toca. Perquè la por no pot deixar-me a casa. Perquè em toca sortir al carrer a lluitar per tot@s. Perquè vull una societat millor. I m’agradaria no estar sola en aquesta lluita.
M’agradaria que avui tot@s haguéssim estat Orlando.
| Montse Mota forma part de la Junta de Famílies LGTBI. |
L’Associació Candela és una entitat sense afany de lucre fundada l’any 2004 a Barcelona amb l’objectiu de contribuir a una transformació social basada en l’educació en valors amb perspectiva feminista i comunitària. Parlem amb la Miriam Aleman i la Sara Barrientos sobre els serveis que donen, així com les properes colònies que estan preparant per adolescents LGTBI.
“Defensem les víctimes de la LGTBIfòbia” és el títol de l’acte central que l’Observatori contra l’homofòbia va celebrar el 17 de maig, Dia contra la LGTBIfòbia.
L’acte celebrat al Pati Manning de Barcelona va comptar amb les següents ponències:
00:00 Presentació amb Eugeni Rodríguez (Observatori) i Emilio Ruíz (president del Casal Lambda)
02:27 L’estat de la LGTBIfòbia a Catalunya 2015, a càrrec d’Elena Longares.
06:55 Taula 1: “Polítiques LGTBI” amb Antoni Garcia de la Diputació de Barcelona, Fran Sánchez (regidor de polítiques LGTBI de l’Ajuntament de Ripollet), Laura Pérez (regidora de LGTBI de l’Ajuntament de Barcelona) i moderat per Joaquim Roqueta (LGTBIcat)
16:01 Presentació del curt contra el Bullying “Tot bé” i del clip “Les paraules també fereixen”
18:02 Taula 2: “L’atenció a les víctimes de la LGTBIfòbia” a càrrec de Carlos Emilio (Observatori contra la LGTBIfobia de Madrid), Mireia Mata (Directora General d’Igualtat de la Generalitat de Cat), Jaume Saura (Adjunt Genral del Sindic de Greuges) i moderat per Eugeni Rodríguez (OCH)
Resum de l’entrega dels premis 17M que l’Observatori contra l’Homofòbia entrega cada any. Els guardonats són les regidories de Barcelona i Ripollet per les seves polítiques LGTB, Joan Pujol per la seva tasca de recerca en matèria del col·lectiu LGTB, l’entitat Comitè 1r de Desembre per la lluita contra el VIH-SIDA i a Gerardo Ariza per la lluita al carrer pel cas Juan Andrés Benítez. Al final de l’acte es va fer un homenatge a Kevin (Plutón) activista destacat LGTB i de la PAH que ens va deixar fa uns dies.
Anterior
