Em trobo moderadament contenta. He passat de tenir disfòria a tenir incongruència amb la meva identitat de gènere, o amb la meva sexualitat. No obstant això jo ho sento com una manera de viure.
En aquests dies vivim una eclosió d’opinions, articles, idees i maneres de veure el que l’OMS ha canviat. Estic passant per diferents estats sobre aquesta “notícia” en veure a diverses persones trans* que opinen sobre aquest pas, passet, triomf… i em costa posicionar-me.
Segons el “ICD-11-HA60 Gender incongruence of adolescence or adulthood” es parla de termes com incongruència marcada i persistent, gènere experimentat, disconformitat amb característiques sexuals del sexe assignat … Com va dir Yuliuva Hernández, “Parlar de gènere, significa” desnaturalitzar essencialitats “atribuïdes a les persones en funció del sexe anatòmic, en el procés de construcció han estat les dones les menys afavorides en les relacions socials homes-dones com a pensament binari que caracteritza a la generalitat de les cultures, atribueix al “natural” el que desvaloritza en el parell d’oposats naturalesa-cultura. “
En contextos mèdics seria molt complicat introduir la parella d’oposats “natura-cultura” per donar continuïtat a tot el que ja tenim avançat per part de tots els moviments trans*. I tal com diu Amelia Valcárcel, “El feminisme és un internacionalisme“, podem aplicar que els moviments trans* són també internacionalisme, i aquestes cadenes trenquen per la baula més feble.
Parlar des de països que tenen una sanitat universal que tenen coberts certs beneficis mèdics i quirúrgics, i posen al servei de les persones trans* un ventall de possibilitats per modificar el cos, ens ha de fer reflexionar.
I ens ha de fer reflexionar que les decisions que es prenen a nivell internacional, tenen repercussions a nivell internacional. No és el mateix ser trans* a Nicaragua que a l’Aràbia Saudita, no és el mateix ser trans* a Tailàndia de ser trans* a Espanya. Aquest fet estructural és un internacionalisme que afecta de forma molt diferent depenent del lloc on hagis nascut. Ens maten, en molts països ens maten pel fet de ser trans*, digui el que digui l’OMS. Perquè un metge nord-americà atengui les peticions farmacològiques d’una persona trans*, a través d’una assegurança mèdica privada, sinó estem reflectides dins el CIE, tinc els meus dubtes sobre com seria aquesta atenció.
¿Sortir del CIE o sortir del DSM, a nivell internacional, assegura que totes les persones trans* de tot aquest planeta continuaran tenint l’assistència que desitgen? No sabria respondre. La lluita ha de continuar perquè puguem universalitzar tots els drets adquirits, i que aquests puguin ser universalitzats per a totes les persones trans*, independentment del seu origen.
I que aquests drets no depenguin d’una o altra patologia. Que aquests drets siguin universals, que aquesta lluita sigui per visibilitzar, que l’imaginari social assimili que els nostres avenços són avenços per a tothom. Que la nostra manera de viure no és només la nostra forma de viure, que és una diversitat cultural més, que és un enriquiment social que ens beneficia a tots i totes.
Jo voldria que no haguéssim de viure una “transició”, jo voldria una societat que ens reconegués tal com som… amb la nostra corporalitat. Que el gènere no tingués res a veure amb el cos.
Dominique Boren és l’actual president de NELFA (Network of European LGBTIQ* Families Associations). Té 51 anys i forma part de APGL (Association des Parents et futurs parents Gays et Lesbiens) de França sent el copresident des de l’any 2010. L’entitat és una la principal de les famílies LGTB a França i va ser una de les que va encapçalar la lluita pel matrimoni igualitari el 2013 a l’estat francès. Ha estat copresident del Centre LGTB de París entre el 1999 i el 2002. Està casat i és pare des del 2011.
Durant més de 25 anys en la lluita pels drets LGTBI, hi ha hagut molts avenços, però també hi ha el perill de recular. Com creieu que els requisits del moviment LGTBI a Europa han canviat?
Fa vint-i-cinc anys, les demandes dels moviments i activistes es van centrar en la fi de la discriminació contra lesbianes i gais. Llavors, les reivindicacions van incloure les persones bisexuals i, finalment, les persones trans (però realment més tard). Aquestes reivindicacions han estat tingudes en compte per la Unió Europea amb una directiva que prohibeix la discriminació de les persones LGTB en ocupació i serveis, per exemple quan es lloga una casa o quan es demana la subscripció al servei telefònic. Aquesta directiva s’ha fet obligatòria als països de la Unió Europea que han estat obligats a adoptar lleis nacionals per prohibir i sancionar conductes discriminatòries contra persones LGBT.
El consell de Nelfa, elegit el març de 2018 a Lisboa
Vostè és el president de NELFA, a nivell europeu, els drets reconeguts són molt diferents segons els estats, on creieu que és Europapel que fa als drets de les famílies LGBT?
Catorze de vint-i-vuit països han obert el matrimoni i l’adopció a parelles del mateix sexe durant els últims 15 anys i, al mateix temps, quinze països han obert serveis de reproducció assistida per a dones lesbianes o solteres. És molt i al mateix temps hi ha massa països amb drets limitats o inexistents.
Europa és ineficaç com a tal perquè els problemes de les famílies LGBT no afecten a la Unió, sinó als estats membres. A dia d’avui no hi ha una directiva que obligui els estats membres a tenir les mateixes lleis a tot arreu com el matrimoni i l’adopció per a parelles LGBT. Cadascun d’ells gestiona amb el seu govern, la seva opinió pública, els seus reaccionaris. No obstant això, mentre més països facin lleis per a les famílies LGBT, els altres es veuen obligats a seguir d’una manera o altra.
El dia 17 de maig es celebra el Dia Internacional de la Família, però dediqueu al Dia Internacional de la Igualtat Familiar el primer diumenge de maig. Quin és el significat de la doble reclamació?
El dia internacional de les famílies dedicades a la igualtat és sobretot un missatge que vol dir que existeixen famílies LGBTI i altres famílies diferents de famílies heterosexuals i no volen ser discriminades. Aquests pares, mares i els seus fills i filles han de respectar-se amb la seva dignitat i tenir els mateixos drets que altres famílies. És un missatge d’integració universalista, no és un missatge de reclamació de drets.
Membres de la Junta de Nelfa a Berlín amb els seus representants associats alemanys
NELFA compta actualment amb 30 associacions, quines són les discussions centrals del vostre pensament?
NELFA i les seves associacions membres(que representen 19 estats) afirmen que el principi europeu de llibertat de circulació i assentament a Europa i el dret a viure amb la família s’aplica a tot Europa i a totes les famílies.
És escandalós que una família LGBT tingui tots els seus drets reconeguts en un país europeu com Espanya i si aquesta família es trasllada a Polònia, ja no existeix. Els fills que van tenir dos pares-dues dones o dos homes-perden un dels pares o ambdós, perquè en el nou país el matrimoni LGBT no existeix i si es fa en un país que ho accepta no es reconeix.
NELFA també vol canviar l’atenció d’Europa a la difícil situació de les famílies LGBT als antics països d’Europa de l’Est i als Balcans. una pròxima conferència a ZAGREB a la tardor de 2019 està programada per NELFA i els seus socis.
————————————
Dominique Boren est l’actuel président du NELFA (Réseau des associations européennes de familles LGBTIQ *). Il est âgé de 51 ans et fait partie de l’APGL (Association des parents et futurs parents Gays et Lesbiens) de France étant le co-président de 2010. L’entité est l’une des principales familles LGBT en France et a été l’un des qui a dirigé la lutte pour le mariage égalitaire en 2013 dans l’État français. Il a été coprésident du Centre LGBT à Paris entre 1999 et 2002. Il est marié et est un parent depuis 2011.
Depuis plus de 25 ans dans la lutte pour les droits LGTBI, il y a eu beaucoup d’avancées mais aussi le danger de recul. Comment pensez-vous que les exigences du mouvement LGTBI en Europe ont changé?
Il y a 25 ans, les revendications des mouvements et des personnes militantes portaient surtout sur la fin des discriminations à l’egard des personnes lesbiennes et gays.puis les revendications ont englobe les personnes bi et puis enfin les personnes trans ( mais vraiment plus tard).ces revendications ont ete prises compte par l’Union Europeene avec notamment une directive qui interdit de discriminer les personnes LGBT dans l’emploi et les services comme par exemple quand on loue une maison ou quand on demande un abonnement au service du telephone. cette directive a ete rendue rendue obligatoire dans les pays de l’Union Européenne qui ont ete obligés de prendre des lois nationales pour interdire et sanctionner les comportements discriminants à l’égard des personnes LGBT.
Les dernières années, les familles LGBT ont explosé. Vous êtes le président de NELFA, au niveau européen les droits reconnus sont très différents selon les états, où penses-tu que l’Europe est dans les droits des familles LGBT?
14 pays sur 28 ont ouvert le mariage et l’adoption aux couples de mm sexe, au cours des 15 dernieres années, et en même temps 15 pays ont ouvert la procréation médicale assistée aux femmes en couple lesbiens ou aux femmes seules. c’est beaucoup et en même temps il reste trop de pays avec des droits limités ou inextistants.
L’Europe est inéfficace en tant que telle car les questions pour les familles LGBT ne concernent pas l’Union mais les états membres.
A ce jour, il n y’a pas de directive (la loi européenne) qui obligerait les pays etats membre à avoir les mêmes lois partout comme le mariage et adoption pour les couples LGBT. chacun se débrouille avec son gouverment, son opinion publique, ses reactionnaires.
En revanche, plus il y a des pays qui prennent des lois pour les familles LGBT plus les autres pays sont obligés de suivre d’une maniére ou d’une autre.
Le 17 mai est la Journée internationale des familles, consacrée à la Journée internationale de l’égalité familiale le premier dimanche de mai. Quelle est la signification de la double revendication?
La journée internationale des familles consacrée à l ‘egalité est surtout un message pour signifier que les familles LGBTI et les autres familles différentes des familles heterosexuelles existent et ne veulent pas etre discriminées. ces parents et leurs enfants doivent etre respectés dans leur dignité et avoir les mm droits que les autres familles.
c’est un message universaliste d’intégration, ce n’est pas un message de revendication de droits.
NELFA compte actuellement 30 associations, quelles sont les discussions centrales de votre réflexion?
Le NELFA et ses associations adhérentes (représentant 19 états) revendiquent que le principe européen de la liberté de circulation et d’installation en Europe ainsi que le droit de vivre en famille s’applique partout en europe et pour toutes les familles.
Il est scandaleux qu’une famille LGBT ait tous ses droits reconnus dans un pays européen comme par exemple en espagne et si cette famille déménage en pologne, elle n’existe plus. les enfants qui avaient deux parents – deux femmes ou deux hommes, perdent l’un des parents voire les deux par ce que dans le nouveau pays le mariage entre personnes LGBT n’existe pas et si il est fait dans un pays qui accepte, il n’est pas reconnu.
le NELFA veut aussi déplacer l’attention de l’Europe sur le sort des familles LGBT dans les anciens pays de l’Est et dans les balkans. une prochaine conférence à ZAGREB à l ‘automne 2019 est programmée par le NELFA et ses partenaires.
Rosa Almirall és doctora en ginecologia i obstetrícia, militant feminista en els anys 80, i a més a més sexòloga. També és en aquest moment la directora dels Serveis de Ginecologia d’Atenció primària de l’Institut Català de Salut i va crear el servei Trànsit de promoció de la salut de les persones trans* dintre de la sanitat pública, i que dona atenció a totes les persones amb identitats no normatives que s’apropen d’arreu de Catalunya.
La Rosa Almirall ja va estar en el primer centre de Planifiació Familiar de Barcelona i també ha estat molt implicada en la lluita feminista.
Un servei que bàsicament que valida a la persona en la situació que estigui, és a dir que no hi ha cap prova diagnòstica ni cap prova psicològica o psiquiàtrica que pugui definir a una persona, només el que és la pròpia vivència de la persona i com es defineix.
La iniciativa, molt inicialment, era simplement crear una consulta respectuosa cap a persones amb cossos diversos i que no se sentíssin ni discriminades, ni rebutjades, és a dir, una consulta amable per a poder fer el que la Rosa ja feia com a ginecòloga però aplicat a persones tant amb cossos diversos com fins i tot amb orientacions sexuals no normatives.
També hem parlat amb el Kenzo Marín, que és una persona trans* que va assistir al servei i després hi va començar a treballar.
El servei Trànsit es troba actualment al CAP de de Numància tot i que va començar a Manso. Moltes persones usuàries que han passat per Trànsit han creat una Xarxa d’Iguals de voluntariat per acompanyar i donar suport a persones que acodeixen al servei.
Trànsit té importants aliats en l’administració: l’ICS, l’àrea LGTBI de la Generalitat i la Conselleria de Salut que va considerar Trànsit la porta d’entrada a la salut de les persones trans. Han vingut a conèixer el model des de les Balears, Dinamarca i Austràlia.
Les persones trans* no hem nascut en un cos equivocat. Ni tenim el cervell d’un gènere determinat. Ni necessitem un constructe social de cap gènere alternatiu. I això, encara hem d’explicar-ho perquè la gran majoria de la societat no és conscient.
Per què el moviment feminista ha d’incloure a les dones trans? Per què les dones trans hem de reconèixer el moviment feminista? Per què ens necessitem les unes a les altres?
Les persones trans* som un segment de la població al qual la societat odia, menysprea, discrimina i estigmatitza. Estar incloses dins del DSM-V del “Manual de Desordres Mentals” i “patir” un trastorn d’identitat sexual i de gènere no ens ajuda. Continuar dins de la medicina i la psiquiatria com a persones considerades que tenen una malaltia mental és, si més no, una realitat estigmatitzant.
Estem dins d’un món globalitzat on en setanta dos països es considera un delicte no tenir una orientació heterosexual, sent el transgenerisme motiu suficient per a desencadenar la presó o la condemna a pena de mort. Això conforma uns fets estructurals d’odi i estigma cap a les persones trans*.
La transfòbia és un conjunt de fets, mecanismes, situacions i estructures que desencadenen i originen una violència física, estructural, administrativa, psicològica cap a les persones trans* per ser diferents, per manipular el gènere d’”una altra manera”, pel fet de viure nostre gènere a l’exterior de les fronteres que el cisheteropatriarcat dicta.
Aquesta transfòbia es desencadena cap a les persones transvisibles. Les dones trans, moltes de nosaltres, som transvisibles; per molt que vulguem pensar-nos o llegir-nos com a dones, arribar a una invisibilitat, és per moltes de nosaltres missió impossible. Dins del segment de la població trans*, nosaltres, les dones trans*, continuem sent el target més castigat, més estigmatitzat i més transgressor.
No obstant això els assassinats tan sols són la punta de l’iceberg d’una estructura transfòbica que ens fa viure en l’exclusió social permanent:
– El fracàs escolar pel bullying i la discriminació per tenir una identitat sexual i de gènere que no s’ajusta a la norma, proporciona un absentisme formatiu que desposseeix de competències tècniques i discursives des de l’edat primerenca.
– La desafecció familiar cap a les dones trans* en nuclis familiars i socials ens desposseeix de l’arrelament familiar, dels cercles soci afectius, del privilegi de sentir-nos estimades i formar part d’un sentiment comú familiar.
– Les dificultats per fer una inserció laboral en el mercat laboral formalitzat ens desposseeix de construir-nos subjectes polítics, de socialitzar-nos, de poder tenir drets socials més enllà de la individualització com a persones.
A poc a poc es van construint aliances de persones trans* en molts llocs del planeta. Aquests corrents que sota el lema de la identitat sexual i de gènere, de la diversitat, promouen la visibilització i l’empoderament de les persones trans* a través de xarxes socials, d’associacions, de mitjans de comunicació que fins fa molt pocs anys estaven fora del nostre abast.
Més enllà de totes aquestes visibilizaciones hem de construir aliances amb altres moviments socials que són travessats per les mateixes interseccionalidades per les que nosaltres mateixes estem travessades.
El feminisme és un conjunt de moviments polítics, socials, econòmics i culturals que té com a objectiu l’empoderament i la igualtat de drets entre homes i dones, així com qüestionar el patriarcat, la dominació i les violències exercides sobre les dones, a més del qüestionament de l’assignació dels rols segons el gènere.
Eureka! Tot el que les dones trans* desitgen visibilitzar té molts punts en comú amb el feminisme. Comptant amb el llarg historial i les moltes dècades d’experiència i de resultats podem teixir aliances des de l’empatia i l’autocura.
Aquests mecanismes d’opressió que són els tentacles del patriarcat diàriament qüestionats pel feminisme són el principal eix d’opressió que també tenim les dones trans*
En ‘teixir aliances entre les problemàtiques de les dones i les problemàtiques de les dones trans* hem comprès que les violències exercides sobre les dones no només responen a uns mecanismes propis d’un fet estructural de l’odi per la identitat de gènere, sinó a una estructura-macro encara més privilegiada, el patriarcat.
Des de fa uns anys, milers de dones, trans i cis, estem denunciant que els assassinats de dones trans* siguin també llegits i inclosos dins de les llistes de feminicidis.
Teixir aliances també significa ampliar el camp i incloure l’acostament de les dones trans als espais de seguretat o espais no mixtes. Que siguem llegides com el que som, subjectes políticament dones. Independentment de la nostra aparença, de la nostra expressió de gènere, de la nostra genitalitat som políticament dones, i per això, som travessades pels mateixos fets estructurals i patriarcals.
Les nostres paraules són unir esforços, acostament i sororitat. Estem en el mateix vaixell i remem en la mateixa direcció. Nosaltres tampoc volem que l’educació sigui sota les normes del gènere, ni ser determinants en el que és “ser home” i “ser dona”. D’aquesta manera pensarem una societat que no estarà sobre uns fonaments de gènere extremadament estereotipats i amb uns rols rígids i impostos.
Aquesta deconstrucció del gènere ens portarà a pensar que una dona que es deixi borrissol a les aixelles no serà ni més ni menys dona i no li preguntarem ¿Però tu no volies ser dona? De la mateixa manera quan una dona vulgui ser jugadora de rugbi no serà qüestionada sobre la seva major o menor feminitat.
En tota aquesta deconstrucció estem totes!
Belén Camarasa (Barcelona, 1965) activista trans. Actualment treballa com a i dinamitzadora de l’espai “Sororitat Trans” a la Fundació Surt . Defensa que el reconeixement polític de les dones trans * passa per ocupar espais en el mercat laboral.
El passat mes de desembre, ILGA (International Lesbian, Gay, Bisexual, Trans & Intersex Association) va presentar la segona edició de l’ Informe de Mapeig Legal Trans, un recull de normes i procediments de canvi de nom i marcador de gènere en documents d’identitat oficials per a persones trans a nivell mundial.
La presentació, que es va fer en el marc de la setena conferència d’ILGA Àsia a Phnom Penh, Cambodja, aplega i analitza tota la normativa que els diferents països tenen per a possibilitar els canvi de nom i identitat de gènere a les persones trans. El primer informe es va elaborar l’any 2016 i va néixer com a projecte d’investigació del Programa d’Identitat de Gènere i Expressió de Gènere d’ILGA.
L’actual informe recull les dades de 111 països i reconeix que hi hagut avenços respecte el 2016, tot i que destaca la gran quantitat de barreres de tot tipus que les persones trans troben en el seu trànsit pel canvi d’identitat.
Segons l’anàlisi el que les persones trans troben sovint són requisits que no troben una base legal i que vulneren greument els drets humans. El reconeixement legal de la identitat de gènere ha vist avenços durant el 2017 a alguns països: Vietnam va aprovar un nou codi Civil que obre algunes, no totes, portes a les persones trans. Mèxic que va permetre el reconeixement legal de la identitat de gènere d’una persona menor de 6 anys a través d’un procés administratiu. Botswana que a través d’una acció judicial es podrà accedir al reconeixement legal del canvi d’identitat de gènere. Als Estats Units, a l’estat de Califòrnia a partir de 2018, declarar el seu gènere i rebre certificats de naixement i documents d’identitat emesos pel estat amb marcadors de sexe / gènere masculins, femenins o no binaris sense requerir diagnòstic psiquiàtric. El Tribunal Constitucional d’Equadorva fer la recomanació permetre legalment a les persones trans canviar el marcador “sexe” en els seus cèdules d’identitat per evitar la distinció entre persones trans i persones no trans. Al Nepal la Cort Suprema va dictaminar que a les persones trans se lesha de permetre canviar el seu nom com a part del procediment legal de reconeixement de la identitat de gènere. Són alguns exemples a països on tradicionalment la LGTBIfòbia social és alta però també a Europa a països com Noruega i Luxemburg han hagut avenços. El propi Tribunal Europeu de Drets Humans va concloure que alguns mètodes utilitzats amb les persones trans eren forçats i no exigibles.
Tot i els avenços ILGA emfatitza que encara les persones trans i, especialment, les i els activistes trans es troben en situacions de perill i discriminació preocupants i de risc. L’informe ha estat elaborat per Zhan Chiam,Sandra Duffy i Matilda González Gil i també recull entrevistes a activistes trans, imprescindibles segons el secretariat Trans d’ILGA perquè“No hi ha res que es pugui equiparar al poder de les narratives que sorgeixen des de les pròpies experiències de vida de les persones trans». Les dades recollides són a partir de treball voluntari, a temps parcial i amb escassos recursos.
Aquestinforme el podeu descarregar el document en espanyol o anglès.
La Clàudia Valls i en Lluís Romero formen part de l’associació H2O, Col·lectiu Gai, Lesbià, Bisexual i Transsexual del Camp de Tarragona.
Aquesta associació té com a objectiu dignificar i millorar la situació de les persones homosexuals i transsexuals a la nostra societat, en tots els seus àmbits: treball, oci, joventut, família, gent gran, cultura, política, etc … i molt especialment en l’educació, entenent aquesta com a eina transformadora d’una realitat que deixa de banda al col·lectiu.
La Clàudia i en Lluís ens expliquen la importància del voluntariat i el concepte del sexili, que és l’exili sexual cap a les grans capitals on l’anonimat i la sociabilitat estan més garantides que en centres de població menys poblats on no hi ha espais de seguretat per a persones del col·lectiu LGTBI.
H2O també edita la revista “Colors del territori” conjuntament amb d’altres entitats territorials. Amb regularitat anual està realitzada completament per voluntariat.
Com a entitat participa de Gènere Lliure, una plataforma tarraconina que aglutina també persones a títol individual i que qüestiona el gènere, el binarisme i reclama una educació sexual inclusiva, no cissexista i no centrada només en les relacions heterosexuals.
Ja hi ha 20 serveis locals en marxa que formen part d’una xarxa d’atenció integral a les persones LGTBIQ+, una xarxa que a nivell territorial s’ha desplegat en municipis més enllà dels nuclis més metropolitans.
A Esplugues tot just s’estrena el SAI, està treballant per ser visible i obert a la ciutadania i fer-ho de forma transversal amb els i les diferents professionals.
La A és la darrera lletra en incorporar-se a la lluita per l’alliberament sexual LGTBIQA+ i en aquest video, dues persones que estan muntant l’Associació Catalana d’Asexuals, ens expliquen a banda de la seva experiència personal, com encaixen la lluita asexual dins del col·lectiu.
Violeta és una entitat LGTB + que pretén portar el col·lectiu als pobles. L’entitat té diverses sectorials perquè aspiren a visibilitzar el col·lectiu per complet en tot el territori.
Recentment s’ha creat la seu de Violeta a Viladecans i els i les seves responsables de l’entitat ens la presenten.
El passat 2 d’octubre es van commemorar els dos anys de la llei 11/2014 per garantir els drets de lesbianes, gais, bisexuals, transgèneres i intersexuals i per eradicar l’homofòbia, la bifòbia i la transfòbia. Dos anys d’una llei pionera en el reconeixement de drets però també en la lluita contra les discriminacions.
La llei recull drets bàsics de les persones LGTBI, drets que formen part dels drets humans bàsics per a la vida digna, són drets que han de ser drets per a tothom i, per tant, que tothom hem de defensar. Per al Govern de la Generalitat un dels objectius de la llei és posar en l’agenda política i l’imaginari social el dret a la diversitat sexual i fer que els drets de les persones LGBTI siguin senzillament drets humans defensats pel conjunt de la ciutadania i no només pels col·lectius implicats.
A dos anys de la llei encara tenim molta feina, molts reptes pendents però s’han desenvolupat, i s’estan desenvolupant, les bases per a que sigui una llei efectiva. A hores d’ara s’està tancant el decret que donarà pas a un nou reglament del Consell Nacional i s’està treballant amb diferents juristes sobre el model d’intervenció i sanció de fets LGTBIfobs, però si bé aquests temes són importants i centrals, en els darrers dos anys s’han portat a terme accions que posen en marxa la llei de forma tangible.
Per tal de d‘assegurar el deure d’intervenció, que preveu la llei, en casos de discriminació LGTBIfoba cal sensibilització, informació sobre la llei i formació a totes les treballadores i treballadors de les administracions públiques. Ho hem fet des de l’Escola Administració Pública de Catalunya i també adreçada a col·lectius específics (professionals de la residències de gent gran, per a professorat dels centres educatius de Catalunya, les oficines d’atenció al públic del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies, per posar alguns exemples) arreu del territori de Catalunya, així com des de l’Escola de Policia de Catalunya per Policies Locals i Mossos i iniciem una formació on line a les empreses per incloure la perspectiva LGBTI.
En l’exercici efectiu dels drets, estem desplegant totes aquelles qüestions que no per petites deixen de ser importants perquè faciliten la vida quotidiana de les persones que pel fet de tenir una orientació sexual o identitat de gènere diferent a la socialment predominant o normativa troben molts entrebancs. Alguns exemples serien: Protocol amb el Departament de Salut per al canvi de Targetes Sanitàries amb el nom sentit; Adaptació dels centres sanitaris a la realitat de les persones Trans.; Protocol amb els Departament de Cultura per al canvi de Carnets de Biblioteques i altes carnets vinculats per al reconeixement del nom sentit; Desplegament del Servei d’Atenció Integral al Territori; protocol específic per a menors víctimes de bullying LGTBIfòbic; Protocol per a la reproducció assistida dones lesbianes o sense parella; Inclusió de la diversitat sexual dins dels protocols de prevenció de l’assetjament laboral… podríem fer un llistat interminable i no faríem visibles totes les accions portades a terme, però cal destacar, i reconèixer, que encara ens queda molt per fer.
El que més preocupa, de forma urgent, a moltes entitats és però les agressions lgtbifòbiques. S’han fet força actuacions en aquest sentit i cal dir que no sempre és fàcil adoptar mesures administratives, tot i que ja s’ha fet efectiva la primera sanció per insuls homòfobs. Cal seguir dotant-nos d’eines i metodologia que permeti més agilitat en la tramitació i instrucció de cada denúncia. Val a dir, però, que és imprescindible que les denúncies arribin. En aquest sentit , hem iniciat una campanya informativa sobre la llei per tal que es conegui i es denunciï, que cap forma d’agressió o comportament contra les persones pugui quedar impune o invisible.
Campanyes com la del 012 a televisions i ràdios: emissió de l’espot en horari punta, un programa específic xarxa de televisions locals o la mateixa publicació Llei 11/ 2014 en paper són mesures necessàries per la visibilitat, l’aplicació i l’efectivitat de la llei. Una llei de defensa dels drets del col·lectiu LGTBI però una llei que ha de ser de tothom. Per molts anys!
Mireia Mata Solsona és Directora General d’Igualtat de la Generalitat de Catalunya
