A l’entorn del 28 de juny es porten a terme infinitat d’activitats arreu. Una de les iniciatives culturals més alternatives és el TransArt Cabaret. Pol Galofre, de Cultura Trans, ens explica aquesta aventura de visibilitat, reivindicació i de voluntat.
La setmana passada la Generalitat va posar en marxa una campanya informativa sobre la Llei dels drets de els persones LGTB i contra l’homofòbia, la transfòbia i la bifòbia. Una llei que, cal recordar, ha estat pionera i que comença a avançar.
El col·lectiu LGTB ha exigit al Govern, en repetides ocasions, més celeritat en el desenvolupament i aplicació de la llei. La campanya informativa era una de les exigències que el moviment feia al Govern: donar coneixement de l’existència de la llei i informar la població catalana del seu funcionament.
Ara la campanya està en marxa. L’anunci que acompanya aquest editorial (i que possiblement ja coneixereu) fa visible la llei i el 012 informa sobre el seu contingut.
La llei avança i, amb ella, els nostres drets
Ja en els preparatius finals de la celebració del 28 de juny, s’evidencia un cop més que, malgrat els avenços legislatius i el reconeixement de drets per al col·lectiu LGTBI segueix havent-hi una part del món que no accepta la diversitat afectiva i sexual.
Segons han fet públic les Nacions Unides en un informe, la violència generalitzada contra les persones LGTB segueix sent un tema central i preocupant. Malgrat en els darrers anys 20 països han reconegut el matrimoni entre persones del mateix sexe, encara a 62 països del món més de 1.700 persones transsexuals han estat assassinades entre el 2008 y el 2014; a 76 països encara l’homosexualitat és perseguida i castigada, inclús amb la pena de mort, per no parlar de les violacions correctives de lesbianes i la indefensió dels i les menors en el descobriment de la seva orientació sexual.
L’informe presenta la realitat crua, aquella que es fa visible de forma qüotidiana per a moltes persones, més enllà de les celebracions. A partir de l’informe NNUU ha solicitat la creació i l’aplicació de lleis contra els crims d’odi LGTBfobs.
Volem reconèixer, en aquest sentit, la lluita de moltes persones en el dia a dia, mostrant-se, reivindicant-se exigint els drets. Avui , molt especialment, a Pedro Zerolo, que ha estat un company de lluita i ha exigit, fins al final, els drets del col·lectiu, amb força i amb poesia. Gràcies Pedro!
Els diferents actes que s’han portat a terme entorn el 17 de maig, dia internacional contra la LGTBfòbia mostren que la idea de “poder rosa” és més una idea,que han volgut fer córrer interessadament, que una realitat quotidiana.
Que hi hagi persones que participin de governs o de llistes electorals i que donin la cara pel col·lectiu no ha acabat amb la discriminació. Que hi hagi persones que viuen de forma normalitzada la seva orientació sexual sense complexes als mitjans de comunicació no vol dir que la LGTBfòbia hagi estat eradicada. Que hi hagi una llei que garanteixi els nostres drets i lluiti contra les agressions i discriminacions no vol dir que sigui efectiva.
Les entitats del col·lectiu LGTB han fet sentir la seva veu aquest 17 de maig i ho han fet de forma unànime i clara per denunciar la manca de garanties legals i socials per viure lliurement la nostra sexualitat.
L’imaginari col·lectiu creu que el matrimoni i la sortida de l’armari són una expressió del poder del lobie “rosa”, com si els nostres drets fossin privilegis. Obliden, obvien, no volen mirar el dia a dia i aquelles persones que han patit agressió i inclús la mort. Obliden, obvien, no veuen, aquelles agressions quotidianes: els llibres de text que ens mostren com a malalts i malaltes(o poc saludables), cafeteries que ens expulsen per besar-nos, les amenaces personals a membres destacats del moviment… el que mostra la nostra realitat més enllà de les festes i els diners.
La LGTBfòbia té cura, les lleis garanteixen els drets, a que esperem per comprometre’ns?
La Televisió de Catalunya va emetre, amb cinc minuts de censura, el documental Ciutat Morta en la que es relaten els fets esdevinguts després del 4 de febrer del 2006.
Ha estat un èxit d’audiència, ha despertat moltes consciències i evidenciat situacions que, per a moltes i molts, són massa quotidianes. Ciutat Morta ha destapat una trama plena d’errors, desídies, complicitats administratives, tortures i pràctiques pseudomafioses, que han remogut la consciència de la nostra societat.
Patricia Heras “Transfeminista i gòtica, sinistra, romàntica, madrilenya «de impura cepa», involucrada en la moguda postporno i queer de Barcelona”, com la defineixen en un bloc les seves companyes i amigues, va ser detinguda per la seva estètica. Una cap de turc, com la resta de detinguts.
Però poder aquest és només un exemple. Tenim altres casos en els que es repeteixen errors i tortures, impunitat i ocultació; Totes i tots recordem Juan Andrés Benítez, un altre cas que ha estat convuls i que afecta també els cossos de seguretat. Els errors comesos i els errors volguts, la manca de transparència de les administracions… o l’assetjament a locals LGTB per part de l’administració que, en una altra línia, també és una constant.
Són només exemples. Poder esdevenen símbols, uns símbols que han costat vides. Vivim la LGTBfòbia, el racisme i l’exclusió, no només a països on l’estat de dret no funciona, no només de la mà d’elements socials radicals o conservadors. Vivim la LGTBfòbia, el racisme i l’exclusió dins del propi sistema.
S’acosten les festes d’hivern, les festes nadalenques. Aquelles que, per definició, són festes familiars. Festes plenes de solidaritat, amor… allò que en diuen l’esperit nadalenc. Festes plenes de llums, al cor i al carrer, de colors… multicolors?
Possiblement és l’època de l’any que més il·lusions genera i que més tristors són visibles. Aquelles persones que no poden gaudir de l’esperit nadalenc, aquell que empeny al consumisme, i en són moltes les que es quedaran sense dinar de nadal i Sant Esteve, sense joguines pel tió o pels reis.
I seran moltes, també, que no podran compartir taula amb la família biològica perquè els han expulsat degut a la seva orientació sexual o transgènere. I algunes trans femenines que, per poder ser qui senten, hauran d’aprofitar aquests dies per fer calaix a les cantonades dels carrers o a l’entorn dels camps de futbol.
L’associació de Mares i Pares de gais, lesbianes, bisexuals i Transsexuals (AMPGIL) afirma que “Els intents de suïcidi per part del col·lectiu LGTB es redueixen un 84% en funció de la resposta familiar” durant l’adolescència, canviant els percentatges podríem mirar també el que passa en edat adulta i com el col·lectiu LGTB, malgrat els avanços socials i legislatius segueix tenint en el seu si drames humans, l’origen dels quals és la LGTBfòbia.
S’acosten les festes de nadal, minven els drets d’expressió, s’acumulen les denúncies per LGTBfòbia i les agressions a persones LGTB. Unes festes multicolors, una etapa solidària?
La visibilitat del col·lectiu és necessària; donem la cara, sortim al carrer.
Gandia ha acollit aquest cap de setmana els 26 Encontres Estatals LGTB i és la segona vegada que ho fa. Una ciutat que compta, de fa anys, amb dues entitats LGTB consolidades com són el Col·lectiu de Lesbianes, Gais, Transsexuals i Bisexuals de la Safor-Valldigna (CLGS) -que ja va organitzar els Encontres de 2008- i Independence Gay -que ha coorganitzat els d’aquest any amb l’àmbit LGTB de Comissions Obreres del País Valencià. Ha estat un espai de debat i reflexió sobre la situació del moviment LGTB i les seues reivindicacions pendents. Els Encontres estableixen quines seran les prioritats de les entitats en el proper any i per tant quines seran les seues principals línies de treball. Als que no estiguen “posats” en la matèria els pot sorprendre que encara li queden “reivindicacions pendents” al moviment LGTB. A Gandia s’han produït uns fets que responen perquè cal seguir fent activisme LGTB: hi ha hagut una agressió a dos activistes LGTB i s’han mostrat les dues cares de la moneda que expliquen el perquè hi ha reivindicacions pendents.En aquesta localitat valenciana s’han reunit les dues cares de la moneda en el que a la realitat LGTB es refereix: els debats més avançats en matèria LGTB i, alhora, un agressió verbal i intent d’agressió física a dues persones LGTB sota les paraules: “maricons de merda doneu-me tot el que tingueu o vos punxe amb una navalla”.
El que ha ocorregut a Gandia mostra la doble cara de la moneda perquè si bé vivim en un dels estats més avançats en matèria de drets LGTB, també es veritat que queda molt pendent per assolir-los de forma efectiva. I l’agressió del passat divendres a Gandia n’és un clar exemple i, malauradament no l’únic. Com assenyalàvem a l’editorial LGTBfòbies visibles i invisibles la discriminació que encara pateix el col·lectiu només es visibilitza quan aquesta és una agressió física i no tant quan és produeix mobbing, assetjament, bullying o qualsevol tipus de discriminacions. Això genera la sensació, falsa, que tot està resolt. Hi ha, a més, LGTBfòbies quotidianes que tenim assumides com a normals i contra les quals ja no ens queixem però que hem de canviar: com el tractament als mitjans de comunicació o l’exclusió en l’educació de la diversitat afectivo sexual com un dret i una realitat social, entre altres exemples.
La major normalitat i visibilitat del col·lectiu molesta les persones LGTBfòbiques que reforcen les seues actituds discrininadores com ha passat, per exemple, a França quan es va aprovar l’extensió del dret a matrimoni per gais i lesbianes. Però això no ens ha d’aturar perquè també hi ha referents positius i opcions per millorar les nostres llibertats. A Catalunya hem donat un pas de gegant al respecte. Molt recentment s’ha aprovat la llei contra la LGTBfòbia. Tenim l’eina, la vacuna, a aquesta malaltia social que és la LGTBfòbia, o qualsevol tipus d’odi a la diversitat sexual, afectiva, cultural, ètnica, etc. L’ocorregut a Gandia no és més que mostra del que hem avançat i ens han de servir d’avís del que encara ens queda pendent per avançar. És més, agressions com les ocorregudes a Gandia, no han de fer més que impulsar-nos perquè redoblem esforços i lluites per garantir de forma efectiva els nostres drets amb un objectiu clar: necessitem lleis i polítiques públiques que garantesquen els nostres drets i aquest és el nostre proper pas com a moviment. I aquesta ha estat una de les reivindicacions destacades dels propis Encontres.
La LGTBfòbia és una malaltia social: s’odia i agredeix a algú (físicament, emocionalment o psicològicament) perquè estima a algú del seu mateix sexe o perquè discrepa del sistema de gènere. Una de tantes malalties socials com ara el masclisme, el racisme o l’especisme. Una malaltia per a la qual n’hem obtingut la “vacuna” legal recentment a Catalunya. Ja tenim la La Llei per garantir els drets de Lesbianes, Gais, Bisexuals, Transgèneres i Intersexuals i per a Eradicar l’Homofòbia, la Bifòbia i la Transfòbia. Una eina que sens dubte ajudarà a millorar la vida de les persones LGTB i augmentar la visibilitat del col·lectiu.
Ara, però, necessitem, a més, la complicitat de la societat per aplicar-la, per desenvolupar-la. Necessitem LGTBfília. Que la societat ens estime i ens defense quan es vulneren els nostres drets: callar davant d’un cas d’LGTBfòbia és LGTBfòbia. No existeix la neutralitat. Conceptes com solidaritat, drets humans i justícia social són clau per aconseguir eradicar la LGTBfòbia. Per això volem destacar un cas que ha corregut per les xarxes socials: als Estats Units un home agredeix un gai després d’increpar-lo per la seua sexualitat, i la gent del seu voltant redueix l’agressor quan intenta fugir per la qual cosa va poder ser capturat per la policia i serà investigat per aquest delicte d’odi. http://www.empresasgayfriendly.com/noticias/viral-el-video-donde-un-gay-es-protegido-por-los-ciudadanos-de-un-ataque-homofobo-000210 Aquesta reacció és la que s’ha d’esperar davant d’un cas de LGTBfòbia si volem considerar que com a societat l’hem superada. Resulta vertaderament emotiu, encoratjador i empoderador veure’t recolzat per la societat, dels teus iguals, davant d’una discriminació. I indica el grau de maduresa i de justícia social en què viu una determinada societat perquè va més enllà de l’individualisme.
En realitat aquesta reacció, la solidaritat i el suport social a les víctimes, hauria de ser la que es produeix davant de qualsevol cas d’agressió o discriminació que la ràbia o l’odi social centra en determinats col·lectius als quals estigmatitza. Per això el proper objectiu com a moviment proposem que siga la LGTBfília, que ens estimem, que ens defensen, que ens tinguen empatia. El proper pas ha de ser fer dels drets del col·lectiu els drets de tota la societat, que la ciutadania els senta com propis i, per tant, que no callen davant la LGTBfóbia.
Fa uns dies, es va repassar en un acte, la importància de l’acció unitària i conjunta en la consecució de la nova llei de per a garantir els drets de lesbianes, gais, bisexuals, transgèneres i intersexuals i per a eradicar l’homofòbia, la bifòbia i la transfòbia.
Ha estat un camí llarg, liderat pel moviment, però en sintonia i complicitat amb àrees i persones de Govern, del Parlament, organitzacions polítiques… no sempre el consens era total però, finalment la llei ja és una realitat. Aprovada, com ja vam explicar el passat 2 d’octubre i que ja és vigent des de la seva publicació al DOGC el passat dia 18 d’octubre.
Així doncs, ja tenim la llei en vigor. Catalunya torna a recuperar el lideratge en els drets LGTB, però encara queda camí per fer. Aquesta llei, s’ha de desplegar i per això cal un reglament que també caldrà reclamar i consensuar. Per altra banda, la llei garanteix, però no acaba amb la violència i la discriminació LGTBfoba i, ha de ser el col·lectiu, hem de ser les persones LGTB les que amb la nostra visibilitat, la nostra denuncia i el suport social que posem sobre la taula que els drets no són només una llei, no són només un paper sinó que són un element imprescindible per al desenvolupament normal de la vida de les persones que estimem persones del mateix sexe, els dos sexes o som trans o intersexuals.
S’ha de dir que en qualsevol país normal, la llei hauria estat referència internacional. Si la llei fos francesa o alemanya tothom aplaudiria i correria a fer un aplicació al propi estat. Som un país sense estat i, lluny d’això, tot queda dins de casa. Creiem que hem de fer un gran exercici de pedagogia i, des de IDEMTV així ho exigim a aquest Govern.
La llibertat de viure i estimar és dona pel simple fet de ser humans i humanes i el que reclamem és poguer-ho fer. Les lleis magnes (l’Estatut la Constitució) ja reconeixien aquest dret, ara tenim una llei que ho avala i desenvolupa i, a més, sanciona aquells que discriminen.
Ja la tenim aquí, ja és una realitat. Fem-la nostra i defensem-la!
Catalunya s’ha convertit pionera en la defensa dels drets i llibertats de les persones LGTB després d’haver aprovat el passat 2 d’octubre la Llei pels drets de lesbianes, gais, bisexuals i transsexuals i per l’eradicació de la lesbifòbia, homofòbia, bifòbia i transofòbia. Es tracta d’un fet històric, del qual probablement no en som encara suficientment conscients. Portem segles amb legislacions que castiguen el simple fet de no ser heterosexual: homosexual, transexual, bisexual, lesbiana, etc. I Catalunya hem canviat el paradigma fa poc més d’una setmana: el que castiguem, el que perseguim el que no està ben vist, el que és delicte és discriminar a les persones LGTB. És un gran canvi cultural, sense precedents. Un exemple a seguir a altres països, però també per altres col·lectius que pateixen discriminació. Una esperança per als membres del col·lectiu que viuen a països com Rússia o a molts dels estats africans o asiàtics. Els permet somiar en un futur millor, però no només somiar: els permet saber que unA societat sense LGTBfòbia és possible. I ens permet a nosaltres tenir els nostres drets i llibertats garantits. Ens permet no tenir por d’expressar la nostra afectivitat en públic i a ser tal com som arreu, si més no, del territori català.
El primer que s’ha de fer amb aquesta llei, més que en qualsevol altra, és donar-la a conèixer i explicar-la. Si les conseqüències de la discriminació de les persones LGTB són l’armari i l’ocultament, la visibilitat i els drets són la gran garantia. Difondre aquesta llei tindrà, de per si, un efecte normalitzador. I diem difondre, no fer propaganda. Aquesta no és una llei, com han dit membres del PP de propaganda homosexual (expressió amb la qual s’equiparen a règims tan LGTBfòbics com ara el rus) o de privilegis. No. No podem admetre aquesta tergiversació. La llei aprovada pel Parlament de Catalunya és de garantia dels drets i les llibertats d’un col·lectiu discriminat, com ara l’LGTB, i de polítiques actives per la eradicació de la marginació que pateix.
Una altra tasca és fer visible la LGTBfòbia que malauradament encara existeix com denunciàvem a l’editorial de la setmana passada LGTBfòbies visibles i invisibles. Fets tan quotidians com el bullying LGTBfòbic a escoles o a la feina, o a determinats ambients socials, són molt desconeguts per una majoria social que, en no veure-les, pot pensar que no existeixen. Ens queda pendent, per tant, un important paper denunciar la LGBTfòbia que encara existeix i usar la llei com a eina per a combatre-la. El moviment LGTB ja ha anunciat que romandrà vigilant per garantir el desplegament de la llei. Des d’IDEMTV, des de la nostra tasca periodística, també ho farem: informarem dels compliments i dels incompliments quan calgui. Volem que Catalunya siga un país pioner en aprovar una llei, però també en aplicar-la i, sobretot, en aconseguir que desaparesca la discriminació a les persones LGTB. Tenim les eines per assolir-ho, utilitzem-les!
Anterior
