TANCAR
Etiquetes Entrades etiquetades amb "activista"

activista

9381

NOTA DE PREMSA

La plataforma TRANS*FORMA LA SALUT, creada pel col·lectiu de persones trans i formada per 6 associacions catalanes i per activistes independents (a la qual s’han adherit fins al moment 22 entitats i més de 580 persones), ha exigit a la Generalitat en roda de premsa aquest matí que “es compleixi la llei 11/2014 del 10 d’octubre”, coneguda com la llei anti LGTBIfòbia. Aquesta plataforma, la més important de Catalunya, ha reclamat un nou model sanitari per al col·lectiu trans.

TRANS * FORMA LA SALUT representa la major aliança TRANS constituïda fins ara a tot el territori català. Neix amb la intenció de denunciar i exigir la desaparició del model actual de salut patologitzant i donar pas a un nou model integral, respectuós i sostenible d’atenció a la salut de les persones trans. Aquest matí ,la Plataforma ha estat rebuda per la presidenta del Parlament Carme Forcadell i tot seguit s’ha registrat una “Queixa per discriminació i vulneració dels drets fonamentals i proposta d’un nou model d’atenció a la salut de les persones trans”. Els i les portaveus de la plataforma han exposat el document presentat, que es mostra com un treball consensuat i obert dins del col·lectiu trans i que proposa un model que significarà un canvi de paradigma absolut tant en la manera de transitar com en la manera de veure , sentir i viure la qüestió trans.

En la queixa presentada, es posa de manifest que tot i les legislacions específiques aprovades pels diferents països i comunitats (Declaració de Principis de Yogyakarta, ONU, 2007), inclosa la llei catalana 11/2014 del 10 d’octubre, que estableix que “les administracions públiques de Catalunya, en les línies d’actuació relatives a la salut i el sistema sanitari, han de vetllar perquè la política sanitària sigui respectuosa cap a les persones LGBTI i no tracti directament o indirectament la condició d’aquestes persones, especialment transgèneres i intersexuals, com una patologia “(article 16.3, apartat de Salut), segons TRANS*FORMA LA SALUT” això no s’està complint “.

Actualment a Catalunya la unitat de referència en el sistema públic de salut és la UIG (Unitat d’Identitat de Gènere) de l’Hospital Clínic, que treballa sota un paradigma biomèdic mitjançant el diagnòstic de disfòria de gènere, és a dir, pressuposa que les persones trans pateixen algun tipus de patologia. L’accés a l’atenció sanitària, és a dir a tots els serveis (endocrí, cirurgies, altres) es condiciona a aquest diagnòstic: si la persona no “encaixa” en els paràmetres d’aquest diagnòstic i en un dels dos gèneres estereotipats des del binarisme home – dona, no es facilita l’accés al circuit sanitari. Aquest model de “talla única” impedeix que les persones puguin definir-se i progressar en el seu camí de vida amb llibertat. La dignitat i el lliure desenvolupament de la personalitat són drets humans recollits en la constitució. Cap metge hauria de poder decidir qui ets ni si “mereixes” accés a la cartera de serveis mèdics. L’accés a aquests serveis condiciona el dia a dia de la persona que ha de viure i socialitzar, i l’exposa a la discriminació. És una qüestió vital.

Segons abundants testimonis recollits de persones trans, en aquesta unitat les persones no se senten escoltades, se les tutela i se les fiscalitza. No es respecten les decisions ni els temps de cada persona. Per accedir als tractaments mèdics s’ofereix un circuit completament estandarditzat que comença amb test i avaluacions basats en models rígids i obsolets sobre com han de ser les persones trans. Els qui superen aquests test reben tractament hormonal i teràpia de grup de forma obligatòria per poder accedir a les intervencions quirúrgiques. En aquest punt, les llistes d’espera són opaques i estan saturats (15 operacions l’any, que suposa un temps d’espera de fins a 25 anys). Les persones que no superen els test perquè no compleixen els estereotips queden excloses del sistema sanitari.

Ester Pérez, de Chrysallis (Associació de famílies de menors trans), ha posat èmfasi en la manca de coneixements de l’estament mèdic en qüestions de transsexualitat, així com en la necessitat de sensibilitzar també als professionals. “Com a pares necessitem acompanyament, molta informació, una escolta activa i respecte a les decisions familiars.” També ha destacat que “A nivell internacional s’ha determinat que els menors tenen capacitat de decidir d’acord al seu grau de maduresa i se’ls reconeix també el dret del lliure desenvolupament de la personalitat.” Per això, “no es pot privar els menors de determinades necessitats com s’està fent.”

Alex i Griselda, activistes de Joves Trans, han reivindicat la pluralitat de la realitat dels joves trans i les dificultats que es troben des del moment en què les famílies i els estaments públics els imposen recorreguts metges i vitals que no s’ajusten a les seves vivències , condicionadolos en aquesta etapa de recerca de la pròpia identitat. Han posat èmfasi en què més enllà dels casos particulars, es tracta de denunciar la violència estructural del sistema. Els joves no es conformancon etiquetes tancades i reivindiquen la llibertat d’explorar totes les opcions possibles dins de l’univers trans.

En aquesta línia, l’advocada Laia Serra ha exposat que la transsexualitat és una diversitat de gènere més, i com a tal, compta amb diferents resolucions i declaracions a tenir en compte de les Nacions Unides, del Consell d’Europa i del Parlament Europeu. En el marc català la llei 11/2014 insta a no tractar la condició trans com una patologia i que en la constitució espanyola es preveu, a la llum dels tractats internacionals, la lliure determinació del gènere. Per tant, a hores d’ara, no s’està complint la legalitat en el tracte del sistema sanitari cap a les persones trans, ja que les persones es tutelen, no es protegeixen, i se’ls nega la possibilitat de desenvolupar la seva identitat lliurement. Com a exemple del canvi que es pretén a la llarga, es cita el cas de l’homosexualitat, que en els anys 70 i 80 constava encara en els manuals de trastorns psiquiàtrics i que, gràcies a la lluita social, ara és tractada com una sexualitat més.

L’activista independent Laura Brustenga detalla la proposta de nou model per a la salut que Trans * forma la Salut ha presentat als grups parlamentaris: un model biopsicosocial inclusiu basat en dos models preexistents, un desenvolupat al Canadà des de 2003 i el que porta a terme la unitat Trànsit a Barcelona des de 2012, que exclusivament a nivell ambulatori, escolta, acompanya i facilita una atenció individualitzada a les persones trans. El nou model parteix del fet que la transsexualitat no és diagnosticable, sinó una expressió més del gènere. La persona trans té dret a decidir per si mateixa com i a quin ritme vol transitar i mereix un tracte de respecte a la seva voluntat i d’acceptació de les seves particularitats, sense ser víctima dels prejudicis ni dels estereotips. La proposta preveu que a partir de la unitat Trànsit de Barcelona hagi un desplegament a tot el territori català, amb equips multidisciplinars que a nivell ambulatori acompanyin les persones trans i el seu entorn afectiu en el trànsit tant físic com psicològic, amb suport psicoterapèutic si és requerit lliurement per la persona i amb assessorament i seguiment mèdic, entre altres funcions. Es destaca que el model inclou que persones trans formin part dels equips d’aquestes unitats assistencials així com la implicació i supervisió directa dels col·lectius trans en tot el procés d’implantació i desenvolupament del nou model. Un model que aposta per la formació dels professionals. Un model inclusiu amb totes les diversitats i etapes de la vida.

Tanca la presentació Nac Bremón, activista Associació Trans * Generem! , Que detalla les peticions que s’han presentat: la implantació del nou model a partir de Trànsit, que assumirà totes les competències dins el termini d’un any perquè en un període posterior de 4 anys es faci la implantació definitiva a tot Catalunya. Tot el procés es farà comptant amb la participació de persones trans i els seus col·lectius juntament amb professionals del Servei Trànsit que assessoraran el Departament de Salut. Es dotarà de més recursos per equiparar les llistes d’espera de les intervencions quirúrgiques a la resta del sistema públic i es revisaran els casos de queixes sobre l’atenció rebuda en el passat.

“Mai més actuacions sanitàries, polítiques, socials i educatives per al col·lectiu trans sense comptar amb la veu de les persones trans.”

26501

A les poques hores de l’atemptat contra la redacció de la revista, tot@s érem Charlie; a les poques hora de la massacre de París, tot@s érem París; a les poques hores del brutal assassinat d’Orlando, tot@s som … ah, no, perdó, tot@s no … en el meu mur de Facebook només les meves amistats LGTBI són Orlando (i alguna honrosa excepció).

I en els mitjans de comunicació es debat sobre terrorisme islàmic, sobre el debat de limitar la tinença d’armes, sobre els errors del FBI… però jo segueixo buscant on és la condemna a la LGTBIfobia?

Ni tan sols s’esmenta, en parlar de les llargues cues per donar sang, que en aquest estat les persones LGTBI tenen prohibit ser donants (bé avui sí … pobres, que es donin entre ell@s).

Em preocupa la violència, m’horroritza el terrorisme, però també em fa mal, i em fa por, l’odi a la nostra comunitat. I molt més quan davant de fets com el d’ahir a Orlando la societat no denúncia i no és capaç de posar-se en la nostra pell. Avui no tot@s som Orlando.

En pocs dies em tocarà sortir al carrer a denunciar aquesta LGTBIfobia que mata, a reivindicar la igualtat de drets, a visibilitzar el meu orgull de viure honestament qui sóc … i aquest cop tinc por.

Tinc por perquè sortiré amb la meva família, amb la meva dona i les meves filles. I em fa por que aquest odi ens mati. Com ahir va matar més de 50 persones a Orlando. I com tots els dies mata centenars de persones LGTBI al món.

Però sortiré, malgrat la por. Sortiré perquè em toca. Perquè la por no pot deixar-me a casa. Perquè em toca sortir al carrer a lluitar per tot@s. Perquè vull una societat millor. I m’agradaria no estar sola en aquesta lluita.

M’agradaria que avui tot@s haguéssim estat Orlando.

 

Montse Mota forma part de la Junta de Famílies LGTBI.

3903

L’Associació Candela és una entitat sense afany de lucre fundada l’any 2004 a Barcelona amb l’objectiu de contribuir a una transformació social basada en l’educació en valors amb perspectiva feminista i comunitària. Parlem amb la Miriam Aleman i la Sara Barrientos sobre els serveis que donen, així com les properes colònies que estan preparant per adolescents LGTBI.

3609

Resum de l’entrega dels premis 17M que l’Observatori contra l’Homofòbia entrega cada any. Els guardonats són les regidories de Barcelona i Ripollet per les seves polítiques LGTB, Joan Pujol per la seva tasca de recerca en matèria del col·lectiu LGTB, l’entitat Comitè 1r de Desembre per la lluita contra el VIH-SIDA i a Gerardo Ariza per la lluita al carrer pel cas Juan Andrés Benítez. Al final de l’acte es va fer un homenatge a Kevin (Plutón) activista destacat LGTB i de la PAH que ens va deixar fa uns dies.

4692

L’associació de Famílies LGTB ha celebrat el 15è aniversari al Palau Robert de Barcelona. Amb la presència del conseller de sanitat, la directora General d’Igualtat de la Generalitat i la regidora de polítiques LGTBI de l’Ajuntament de Barcelona, l’associació de famílies ha commemorat els quinze anys de la primera reunió a la Casa Elizalde de Barcelona.

17265

Que la diversitat familiar és un fet ho sabem, i no cal gastar gaire energia en intentar demostrar-ho. El que sí que podem fer és intentar explicar-la. I per explicar la diversitat familiar als infants, hi ha més d’un i més de dos contes des de fa molts anys.

Em sembla recordar que el primer que jo vaig tenir a les mans va ser l’entranyable La Martona viu amb l’Erik i en Martí de la Susanne Bösche i l’Andreas Hansen i publicat l’any 1986 per l’Institut Lambda. De llavors fins ara ha augmentat moltíssim la bibliografia que recull contes que permeten que els infants se sentin identificats amb els personatges, perquè viuen i tenen un model familiar com el seu. Un d’aquests àlbums il·lustrats és el que ens mostra 83.521 models familiars diferents!.

Es tracta de Familiari, de la Mar Cerdà (Ed. Comanegra, 2014), que ens mostra d’una manera molt senzilla i molt directa, que les combinacions familiars són moltes, milers, però ni així pretén ser exhaustiu. I ens convida a que si no hi trobem la nostra, que creem els nostres personatges i els enganxem a l’última pàgina. Perquè en una família, la diversitat tant pot venir pel nombre d’adults a la família, com per les generacions que conviuen juntes, pel seu sexe, o llur orientació sexual, o per la seva identitat de gènere, o pel color de la seva pell, o el seu país d’origen, o les seves creences… Com pot variar la manera que les filles i els fills han arribat a aquesta família: fills i filles biològiques, per adopció nacional o internacional, per reproducció assistida amb inseminació o fertilització in vitro o ROPA (donació dels òvuls de la parella no gestant), d’acollida, per gestació subrrogada… Famílies reconstituides a partir de parelles anteriors que poden ser heterosexuals o homosexuals…

Així doncs, si hi ha 83.521 combinacions familiars possibles, qui pot atorgar-se l’autoritat suficient com per afirmar que un d’aquests 83.521 tipus de famílies és el bo? El legítim? L’autèntic? Per què encara avui costa tant de veure i acceptar la immensa diversitat que inclou el concepte família?

Aquesta gran diversitat familiar es veu cada vegada més a les aules de les escoles del nostre país, al carrer. Existeix. Però encara és poc visible als mitjans de comunicació convencionals, als materials educatius, a la publicitat… És absent especialment en els documents impresos que constantment hem d’omplir als centres educatius, a les consultes mèdiques, o als equipaments de lleure. Per això segueix sent tan necessari donar veu i visibilitzar les diferents formes de conformar una família, i així superar els judicis de valors que classifiquen algunes famílies com a més “naturals”, “autèntiques”, o “vàlides”. Quan a més a més, al nostre país, molta d’aquesta diversitat familiar que hem recollit, és legal. I dic molta, que no tota, perquè encara hem d’avançar i molt en el reconeixement i protecció de la diversitat familiar.

El dia 15 de maig se celebra el dia internacional de les famílies, i enguany coincideix amb la commemoració del 15è aniversari d’una associació de famílies que ha lluitat, i molt, pel reconeixment i la dignitat dels seus membres adults i infants. Es tracta de l’FLG, l’Associació de Famílies LGTBI.

L’any 2001, fruit d’una primera convocatòria i posterior trobada de famílies de dues mares i de dos pares, va néixer l’associació de famílies lesbianes i gais. Ara fa ja 15 anys d’aquella primera trobada, i l’FLG ha crescut en persones associades, en l’atenció i suport a les famílies, en reptes socials i legals aconseguits, en infants i, com no podia ser d’altra manera, ha crescut en diversitat familiar dins de la pròpia diversitat. Per aquest motiu ha passat d’anomenar-se Associació de Famílies Lesbianes i Gais, a anomenar-se Associació de Famílies LGTBI.

Quan als inicis es va fer tot un procés de reflexió conjunta per tal de posar nom a aquesta realitat familiar que pretenia lluitar pels drets dels seus infants, es va consensuar la necessitat que en el nom de l’entitat es fes explícita quina era la realitat de les famílies que la conformaven: dones i homes lesbianes i gais amb filles i fills, o amb ganes de tenir-ne. Malgrat que la invisibilitat de les dones lesbianes ha estat i seguix sent un fet, gairebé a tot arreu, això no és així precisament quan parlem de filiació. Tant a l’inici de l’entitat el 2001, com també ara, la gran majoria de famílies de l’FLG està formada per mares lesbianes. Eren de forma molt majoritària, famílies formades per dues mares, dues dones lesbianes, i per això, amb ganes de ser fidels a la realitat social existent, i fins i tot amb ganes d’avançar-s’hi, l’FLG va posicionar en el seu nom les lesbianes davant dels gais. Amb el temps, les famílies gais a l’FLG han anat en augment i, també ha arribat un moment aquest 2016, que s’ha considerat necessari fer visible en el nom de l’entitat a les famílies trans, bisexuals i intersexuals. Sabedores de les dificultats encara majors per a les persones TBI, que suposa poder formar una família.

La facilitat biològica de les dones a la maternitat és un fet incontestable, però també ho és la facilitat social a l’hora per exemple, d’accedir a l’adopció. A l’Estat espanyol, una dona sola, sense parella masculina, pot optar a la maternitat gràcies a la reproducció assistida des de l’any 1988. Aquest canvi en la legislació va obrir les portes no només a les dones soles, sinó evidentment, a les parelles lesbianes. El mateix ha passat amb l’accés a la maternitat per adopció. Sempre que la que adoptés legalment fos una dona sola, malgrat que de facto, compartís projecte i il·lusions amb una altra dona, la seva parella, l’adopció era possible i socialment acceptable, fins i tot abans del març de 2005.

Per tant, la diversitat familiar pel que respecta a l’homomaternitat és factible, legal i freqüent des de fa ja gairebé 30 anys a casa nostra. Situació totalment diferent del que ha passat i segueix passant en països veins tan propers com Itàlia o Suïssa, per posar només un parell d’exemples.

L’accés a la paternitat dels homes que no tenen parella femenina, no ha tingut socialment cap facilitat. Tot el contrari, ha estat estigmatizada, posada en dubte, menystinguda com a feblesa i en general, gens protegida. Els pares gais han hagut de fer un sobresforç per demostrar que podien ser tan bons pares com qualsevol altra família. A més a més, l’accés a la paternitat ja sigui en solitari o en parella d’homes no ha estat ni segueix sent fàcil. Durant molt anys, només va ser possible tenint cura dels fills de parelles heterosexuals anteriors. Posteriorment els homes sols, van poder accedir a l’adopció en alguns països, abans que fos aprovada a casa nostra l’adopció conjunta per a parelles homosexuals, el 31 de març de 2005. I finalment, l’homopaternitat ha anat augmentant amb els anys, sobretot gràcies a la gestació subrogada a l’estranger, que ha facilitat a un sector d’homes gais amb recursos econòmics, l’accés a la paternitat.

I aquesta és només una petitíssima mostra de les més de 83.521 possibles famílies que existeixen. Mostra que per altra banda, ha aconseguit reconeixement legal a Catalunya amb la llei 3/2005 ja esmentada, que possibilita l’adopció dels infants pels dos membres de la parella, independentment de si estan casats o no. I per la llei espanyola de juliol del mateix 2005 que garanteix el matrimoni igualitari per a les persones del mateix sexe. A més a més, Catalunya va aprovar el novembre de 2014, la primera llei per eradicar l’homofòbia. Això vol dir que, per llei, els drets de les persones LGTBI, i dels infants filles i fills de persones LGTBI, estan reconeguts i protegits. Ara bé, queda camí per recórrer. Ens cal la implementació de tots els articles de la llei 11/2014 que han de garantir, entre d’altres, la igualtat d’oportunitats i l’eliminació de tota mena de discriminació en tot el sistema educatiu formal i no formal, i en els materials formatius. Així mateix, les administracions públiques de Catalunya han de procurar que la documentació administrativa s’adeqüi a les relacions afectives de les persones LGBTI i a la diversitat de famílies existent.

I si no és així, si s’humilia, es rebutja o menysprea, s’assetja i s’agredeix, i s’incita, de manera intencionada, a la violència contra les persones i famílies per causa de l’orientació sexual, la identitat o l’expressió de gènere; s’està infringint la llei.

Només d’aquesta manera podrem començar a entreveure una igualtat real i efectiva a les escoles, al carrer i als mitjans de comunicació. Mentrestant, farem una gran festa el dia 29 de maig i, en motiu del dia internacional de les Famílies, celebrarem que les famílies LGTBI existim, som possibles i legals, i que seguim lluitant per la igualtat plena.

 

Elisabet Vendrell és llicenciada en Biologia i professora universitària. És membre de l’associació de Famílies Lesbianes i Gais des del seu inici el 2001, entitat de la que ha estat Presidenta des del 2005 fins el 2012; també va presidir la FLG-Asociación de Familias LGTB d’Espanya des del 2009 fins el 2012.

Va ser la primera Vicepresidenta del Consell Nacional de Lesbianes, Gais, Dones i Homes Transsexuals i Bisexuals de Catalunya, així com Coordinadora de la Xarxa Estatal d’Associacions de Famílies LGTB d’Espanya i Secretària de la Federació de Famílies Plurals de Catalunya.

24558

El que TV3 va decidir no mostrar en el seu documental sobre menors transsexuals.

Aquest diumenge a la nit TV3 emetia un documental en el seu programa 30 minuts sobre menors transsexuals. I 48 hores després moltes persones encara no ens hem recuperat de l’impacte. Mentre el twitter cremava d’enhorabones i felicitacions per aquest gran treball periodístic, altres ens preguntàvem com en 30 minuts es podien reproduir de forma tan contundent els principals discursos que venim combaten des de fa una dècada a l’activisme trans. Llàstima que articles com aquest no tindran el dispositiu ferotge de viralitat que té TV3. Sigui com sigui, aquí van alguns elements per una reflexió crítica.

Uns bons ingredients

El documental ens ha servit els grans hits de la representació mediàtica clàssica de la transsexualitat: persones trans entranyables, que passen absolutament desapercebudes socialment ( i que aconsegueixen que els i les espectadores s’escarxofin davant la pantalla pensant “és que no ho sembla gens!”), mares que ploren per haver perdut un fill o una filla (i pares que es contenen força bé les llàgrimes), metges que són grans experts en la matèria i ens expliquen les causes de la transsexualitat, i per acabar …el millor dels millors: unes imatges del quiròfan (mai falla). Per acompanyar el plat, una salsa d’estereotips de gènere: vestits de princesa, manicures, esports, bigotis pintats, instruments musicals dels que es poden colpejar, com una bona bateria…
Els moviments trans porten anys qüestionant aquest tipus de documentals televisius perquè contribueixen a reificar un relat de la transsexualitat hegemònic i sense fissures. Existeix tota una corrent d’estudis trans que treballa precisament la representació mediàtica del fet trans i l’impacte que tenen segons quins discursos en l’auto-percepció de les persones trans. Sense anar més lluny, la sociòloga trans marsellesa Karine Espineira ens visitarà a Barcelona el proper mes de juny per explicar-nos la seva recerca sobre la representació trans a la televisió francesa. Aquestes propostes teòriques expliquen com alguns mites de la transsexualitat que es viralitzen a través de la televisió són elements clau per entendre com es construeix (o destrueix) l’autoestima trans. La peça de TV3 n’és un exemple perfecte. Com penseu que ens sentin moltes persones trans quan sentim coses com que fer la transició a l’edat adulta és poc menys que un malson, que la persona que érem abans de transitar ha mort, o que això de ser trans és una etapa que s’acaba quan ja ets invisible. Penseu que és un discurs molt positiu? Una bona part de la gent trans no serà mai invisible…

La transsexualitat no és una malaltia….però casi.

Els continguts del documental serien previsibles si no fos perquè des de l’activisme trans portem molts anys qüestionant aquest model. Barcelona ha estat una ciutat pionera a Europa en la lluita per la despatologització de la transsexualitat i la promoció de referents trans que trenquin amb el discurs biomèdic. Reivindicar que la transsexualitat no és una malaltia no és només un eslògan, no és una frase feta. No n’hi ha prou amb que ningú digui la paraula “malaltia” durant 30 minuts. El que estem dient és que és urgent superar el discurs mèdic de la transsexualitat que porta més de 50 anys parlant per nosaltres. El fet trans no és cap problema mèdic, és una experiència, una trajectòria vital més que s’emmarca en sistema social que només accepta dues categories “home” i “dona”. Però tot això no cabia en 30 minuts…
El resultat és per molts i moltes de nosaltres ofensiu: en prime time a la televisió pública els metges de les Unitats d’Identitat de Gènere de diversos hospitals expliquen què és la transsexualitat. És igual si aquests professionals porten anys sent fortament qüestionats pels moviment trans per la seva pràctica patologitzant, sexista i trànsfoba, per la seva incapacitat d’escoltar les demandes de les persones trans, per la seva negativa per reconèixer la nostra experiència sense avaluar-nos. Aquestes persones que explicaven què és això de ser transsexual signen encara a dia d’avui diagnòstics de trastorns d’identitat de gènere, una vulneració gravíssima dels nostres drets. Per això crec que aquest documental és una petita gran derrota, perquè si les seves realitzadores no van entendre que és absolutament inacceptable fer aquest relat és que encara ens queda molta feina. De que serveix que la llei catalana digui que la transsexualitat no és cap malaltia si la televisió pública segueix entrevistant als professionals de l’Hospital Clínic per explicar el tema a la societat catalana.

El que TV3 va decidir no mostrar en el seu documental

Durant el procés de recerca sobre el tema una de les documentalistes em va proposar que parléssim. Ho vam fer durant més d’una hora per telèfon. Li vaig explicar les meves posicions sobre el tema àmpliament i em va dir que ja tornaríem a parlar. Al cap de tres mesos vaig rebre un mail d’agraïment dient-me que ja estaven acabant el documental i que no m’entrevistarien perquè ja tenien molt material. Més tard vaig saber que efectivament van entrevistar a diverses persones, però cap d’aquestes va sortir per la televisió diumenge a la nit. Perquè? De fet el que va passar és que les realitzadores van seleccionar d’entre tots els “testimonis” quins funcionarien millor, quins calia destacar i quins no. I van escollir a Goliat. En algun moment van decidir què era millor per ensenyar als espectadors. Van escollir els discursos que millor encaixaven amb el discurs hegemònic de la transsexualitat. Aquest que alguns intentem combatre. Van pensar que, per començar, millor fer un discurs fàcil amb l’objectiu de què la gent comprés la idea de la transsexualitat infantil. Òbviament la majoria de la gent la va comprar. Qui es pot resistir a aquest nen de 6 anys moníssim dient que els metges li van mirar els genitals però no el cervell i per això es van equivocar? Qui es pot negar a aquests metges amb bates blanques i amb passadissos d’hospital de fons parlant de les causes de la transsexualitat durant la gestació? Perquè es clar, la transsexualitat és un tema tan complicat que millor no liar a la gent. Com si la idea de ciència ficció de pensar que es pot néixer amb un cos d’un sexe i el cervell de l’altre fos fàcil d’entendre. És absolutament surrealista! Per això entenc la ràbia dels Joves Trans de Barcelona que van ser entrevistats i van plantejar discursos crítics quan descobrien que ells no estaven en la selecció de menors transsexuals televisables. Us asseguro que ser trans i tenir 16 anys no és gens obvi, per això ens hauríem de sentir orgullosos d’aquests nois i noies que s’atreveixen a qüestionar el discurs únic de la transsexualitat i es rebel·len contra aquestes representacions. Com a mínim, donar-los un minut de trenta. Van escollir a Goliat quan van decidir mostrar-nos només una part dels discursos sobre la diversitat de gènere en la infància eliminant l’experiència de moltes altres famílies que enfront de les mateixes experiències van decidir no utilitzar el paradigma de la transsexualitat infantil per acompanyar els seus fills i filles.

El minut de glòria: la transsexualitat està al cervell

I per fi, en el número u: “El sexe està al cervell”. Qui ens fa per primer cop la reflexió és el nen de 6 anys que obre el documental. Ni més ni menys. Una idea impossible per una persona tan petita però que ha après a memoritzar amb relativa fluïdesa. Sense entrar en la perversitat de fer servir la tendresa d’aquests nens per difondre discursos sexistes, jo tinc unes quantes preguntes. Si el sexe està al cervell, estem perdent el temps. Que fem treballant la coeducació a l’escola ? Que fan les feministes lluitant contra els estereotips de gènere? Què fan les institucions públiques fomentant la igualtat d’oportunitats? Que fem dient que cal transformar els models de masculinitat i feminitat tradicionals? Que fan aquestes famílies que eduquen els seus fills i filles sense un gènere determinat? La gent que llegiu aquest article, de quin sexe teniu el cervell?
Escolteu, la gent trans no tenim discordances biològiques entre el cos i el cervell, sinó formes de viure el cos i la identitat que no encaixen amb el que proposa la nostra cultura. Per això treballem per canviar-la. El rollo de que la gent té cervell de home o de dona (es veu que s’ha de tenir un dels dos, i que no es poden tenir els dos alhora) és una idea recurrent quan es parla de transsexualitat i s’utilitza perquè “la gent entengui el que ens passa”, però de fet, fora d’aquest context, és una idea profundament sexista. Atrevim-nos a abordar amb el perquè dels malestars de les persones trans des d’una perspectiva social, reflexionem sobre si aquests malestars tenen a veure amb alguna anomalia cerebral o amb uns models socials i culturals de masculinitat i feminitat, de cossos i identitats, que de fet incomoden i generen malestars a molta més gent que les persones trans. Els models de home i de dona són extremadament rígids i limitats per a qualsevol.

La batalla per la cultura trans

El que més em violenta és que tots aquests continguts hagin seduït a tants i tantes espectadores. I és que és possible construir un relat amable i entranyable sobre el tema trans encara que tingui un rerefons patologitzant i sexista. Ens haurien vingut tan bé aquests 30 minuts d’audiència per explicar coses transformadores sobre l’imaginari trans. En aquest sentit, reconec que el programa estava molt ben fet, aconsegueix que una forma de pensament absolutament conservador sembli per moments la més pura defensa de la dignitat trans. El problema és que això no era un exercici de màrqueting sinó televisió, que veu moltíssima gent, que construeix referents, que crea imaginaris, que podria fomentar mirades crítiques i decideix no fer-ho perquè “la gent no ho entendrà”. N’estem farts de treballs periodístics sobre el tema trans que parteixen de infantilitzar l’espectador i alhora la nostra experiència, que no escolten el que la gent trans estem dient. Estem esgotats d’explicar que la bona intenció no és una excusa per reproduir discursos essencialistes. No tot val per l’acceptació social. No si això vol dir negar la pluralitat de l’experiència trans, amagar la gent que mai passarà desapercebuda perquè no són fàcilment assimilables, silenciar que moltes persones trans estem plantejant que l’identitat de gènere és un constructe social, invisibilitzar la proposta política que fan els activismes trans per la transformació social. Si l’acceptació social vol dir això, no la volem. Deixa a bona part de la nostra gent a l’estacada i legitima uns models de masculinitat i feminitat que ens estan matant. I no pensem callar davant d’aquest espectacle pop de la transsexualitat. Volem conquerir el relat hegemònic de la transsexualitat, i no deixarem de treballar fins a aconseguir-ho. I tu, tu ens fas falta en aquesta lluita.

 

Miquel Missé (Barcelona, 1986). Sociòleg i activista trans. Ha participat en diversos col·lectius de lluita trans i ha estat un membre actiu de la Xarxa Internacional per la Despatologització Trans com a dinamitzador de la campanya Stop Trans Pathologization. Ha editat conjuntament amb Gerard Coll-Planas El género desordenado: Críticas en torno a la patologización de la transexualidad (EGALES,2010) i recenment Transsexualitats, Altres mirades possibles (UOC, 2012). Actualment és un dels dinamitzadors de l’Espai Obert Trans Intersex de Barcelona i del projecte Cultura Trans.

8713

En Femme és un club, és un espai, és una trobada, serà un documental que recollirà l’experiència de les persones que s’hi apleguen i practiquen el “cross-dressing”.
Es posa sobre la taula el gènere, les vivències i els prejudicis socials de les dones trans i persones que practiquen el cross-dressing.
Per a fer possible el documental han iniciat una campanya de micromecenatge en la que demanen aportacions i compromís per poder donar visibilitat als continguts. Actualment ja treballen en el llargmetratge, del qual ja han enregistrat el 90% i està liderat per un equip de luxe:
Guió, direcció i producció: Alba Barbé i Serra

Assessoria: Laia Manresa Casals

Direcció de fotografía: Mar C. Llop

Edició: Zoraida Rosselló Espuny
Diseny de so: Pol Galofre Molero

Composició musical i Interpretació: Clara Peya
Etalonatge: Maria Escala Ribas

Encara queden 5 dies per a fer aportacions, podeu fer-ho a:
http://www.verkami.com/projects/14308-enfemme-un-documental-entorn-el-cross-dressing

Anterior1...234...20Següent Pàg. 3 de 20

IDEMTITATS

LLIBRES DE L'ARMARI

8297
Fina Birulés és professora de filosofia a la Universitat de Barcelona i ha centrat la seva tasca investigadora, entre altres, en qüestions de teoria...

ARTICLES D'OPINIÓ

2636
Reportatge sobre l'entitat G.A.G. (Grup d'amics GLTB), un grup obert en el que totes les persones integrants son voluntàries. La seva seu es troba al barri...

SOCIAL

3,234FansM'agrada
1,151SeguidorsSeguir
444SubscriptorsSubscriure