A les poques hores de l’atemptat contra la redacció de la revista, tot@s érem Charlie; a les poques hora de la massacre de París, tot@s érem París; a les poques hores del brutal assassinat d’Orlando, tot@s som … ah, no, perdó, tot@s no … en el meu mur de Facebook només les meves amistats LGTBI són Orlando (i alguna honrosa excepció).
I en els mitjans de comunicació es debat sobre terrorisme islàmic, sobre el debat de limitar la tinença d’armes, sobre els errors del FBI… però jo segueixo buscant on és la condemna a la LGTBIfobia?
Ni tan sols s’esmenta, en parlar de les llargues cues per donar sang, que en aquest estat les persones LGTBI tenen prohibit ser donants (bé avui sí … pobres, que es donin entre ell@s).
Em preocupa la violència, m’horroritza el terrorisme, però també em fa mal, i em fa por, l’odi a la nostra comunitat. I molt més quan davant de fets com el d’ahir a Orlando la societat no denúncia i no és capaç de posar-se en la nostra pell. Avui no tot@s som Orlando.
En pocs dies em tocarà sortir al carrer a denunciar aquesta LGTBIfobia que mata, a reivindicar la igualtat de drets, a visibilitzar el meu orgull de viure honestament qui sóc … i aquest cop tinc por.
Tinc por perquè sortiré amb la meva família, amb la meva dona i les meves filles. I em fa por que aquest odi ens mati. Com ahir va matar més de 50 persones a Orlando. I com tots els dies mata centenars de persones LGTBI al món.
Però sortiré, malgrat la por. Sortiré perquè em toca. Perquè la por no pot deixar-me a casa. Perquè em toca sortir al carrer a lluitar per tot@s. Perquè vull una societat millor. I m’agradaria no estar sola en aquesta lluita.
M’agradaria que avui tot@s haguéssim estat Orlando.
| Montse Mota forma part de la Junta de Famílies LGTBI. |
