LGTBfòbies visibles i invisibles
Se suposa o almenys això havia semblat en alguns moments, que l’Estat espanyol era un dels països més avançats en matèria LGTB del context internacional. I en molts aspectes és un país avançat: igualtat legal, visibilitat o capacitat d’influència del moviment. Amb tot, la realitat és dura i la LGTBfòbia és encara molt present a la societat, tot i que de vegades sigui poc visible. A Catalunya estem debatent, i a punt d’aprovar el proper dia 2 d’octubre, una llei contra la LGTBfòbia i pels drets del col·lectiu, un gran avanç que prenvindrà i combatrà la discriminació que encara pateixen. Amb tot, hi ha una part de la població, persones LGTB incloses, que creuen que en drets ja no hi ha res a aconseguir i que, una llei així, en realitat no serveix per a res, no aporta res.
Potser això és així perquè no hem aconseguit visibilitzar les discriminacions que encara ens afecten i perquè, respecte a altres països, hem aconseguit una considerable “qualitat de vida”. Amb tot, cal repetir i remarcar que encara hi ha molts problemes de LGTBfòbia i “armari” a les escoles, en el treball o en determinats ambients i esferes socials. I, sobretot, encara hi ha una LGTBfòbia d’arrel que ens tolera però no ens accepta i no veu tan condemnables segons quines discriminacions. A més de les agressions físiques, que no s’han produït en major mesura perquè les persones LGTB han usat el “armari” per evitar-les, hi ha tot un seguit de possibles agressions psicològiques com ara el bullying LGTBfòbic en treball i escoles que han de ser abordades o els estereotips que encara hi ha als mitjans. I això entre molts altres discriminacions de “baixa intensitat”, però que mantenen l’estigma.
Malauradament la cara més dura i violenta de la LGBfòbia ha tornat a l’actualitat informativa. Una recent agressió a Madrid i un assassinat a Gandia (València) en tots dos casos per pressumpta LGTBfòbia. Són dues bufetades que ens desperten, que ens fan deixar de pensar que estem al millor país possible i que posa en evidència que encara existeix discriminació cap a les persones LGTB, que té arrels profundes i que fa falta una legislació i polítiques públiques que garanteixen la igualtat d’oportunitats i la no discriminació. Hem de prevenir la LGTBfobia assassina -la més visible, la més urgent- però també les altres, tal vegada més invisibles, però que són l’arrel dels atacs violents de Gandia i Madrid. Hem avançat si, però no prou. I ara a Catalunya donem un nou pas per a la igualtat, una llei pels drets del col·lectiu que de ben segur serà exportable i exportada a altres llocs del món i que faran madurar la llibertat i visibilitat del nostre col·lectiu.
