La doble invisibilització de les lesbianes
La discriminació patida pel col·lectiu LGTB ha fet que en moltes ocasions ens hàgem d’ocultar, de negar-nos a nosaltres mateixos per subsistir en un context hostil. És el que es coneix com estar a l’armari. D’aquí ve un de les principals discriminacions del col·lectiu: la invisibilitat. El fet d’haver-nos d’amagar fa que no siguem “visibles” ni per la resta de societat, ni per les persones del nostre propi col·lectiu. I això du a una manca de referents que dificulta el desenvolupament personal dels individus LGTB. Amb tot, aquesta invisibilitat no afecta per igual a tots els col·lectius que participen del moviment LGTB. Des dels seus inicis els gais han agafat un protagonsime sobredimensionat al seu pes real en la societat. Per això, des del mateix moviment, quan s’han analitzat les seues mancances, s’ha adonat, i per això ha generat dies específics de visibilitat: com ara el passat 26 d’abril el de la visibilitat lésbica. Una opció que permet per cobrir les mancances en l’avanç en l’alliberament de les persones LGTB.
La invisibilitat de les lesbianes no té a veure només amb la del col·lectiu LGTB, sinó també amb la invisibilitat de les dones que, malgrat ser més de la meitat de la població, no han vist històricament reconegut els seus mèrits. Una invisibilitat donada pel paper social, exclusivament, de cuidadora que ha tingut tradicionalment en les societats patriarcals, però també d’assexuals i l’expulsió històrica que han patit de l’espai públic que ha estat reservat als homes. La pretesa asexualitat ha invisibilitzat encara més, a les societats de moral conservadora, la sexualitat lèsbica. El feminisme ha estat, per tant, una constant dins del moviment L, per a un col·lectiu que ha patit una doble discriminació: per ser dones i per ser lesbianes. Amb tot, no ens podem estar de reconèixer els petits avanços que darrerament hi ha hagut amb la presència pública de lesbianes, una visibilitat amb mancances, sí, però que comença a caminar.
La visibilitat del col·lectiu, però, no és una fita fàcil. Els mitjans no representen la realitat de forma equilibrada la realitat i poden ser motors de tòpics: no sempre dels vells sinó que en poden generar de nous i relativament positius, tot i que en ocasions són excloents. La visibilitat de les lesbianes, en aquest cas però també dels gais o transsexuals, pot hipervisibilitzar a determinats membres del col·lectiu: les joves, les professionals, les triomfadores, les ben situades econòmicament, aquelles que responen a rolls més acceptables socialment com ara les que són mares. El perill de la visibilitat és aquesta es pot focalitzar només amb qui pot ser més assimilable o ben vist socialment, excloent a la resta del propi col·lectiu. El propi moviment LGTB, però, ha demostrat que és capaç de fer autocrítica i millorar la seua pròpia tasca per l’alliberament. Hi hem de seguir treballant.
