Aquesta reparació no ens cal
EDITORIAL
L’aposta que alguns col·lectius d’inspiració cristiana i polítics conservadors fan per les teràpies reparatives per al col·lectiu LGTB, són un motiu d’alerta social i sanitària. S’ha demostrat que aquestes teràpies no són sinó tortures de diferent intensitat a les que s’apliquen principis conductistes, per tal d’inhibir el desig amorós i sexual vers les persones del mateix sexe.
Fa uns mesos, l’associació cristiana Exodus Internacional va emetre un comunicat en el que demanava perdó a les persones que s’havien acollit, durant trenta-set anys de pràctica, a aquestes teràpies, destacava que no eren efectives i reiterava el seu compromís de deixar de practicar-la i convertir-se en una “nova organització més cristiana i acollidora”. Després d’anys de crítiques a l’aplicació de la teràpia, el President de l’associació reconeixia en una carta “Si us plau, sapigueu que em estic molt penedit. Em sap molt greu el dolor i el mal que molts de vosaltres heu sofert. Em sap greu que alguns de vosaltres hàgiu hagut de passar-vos anys lluitant contra la vergonya i el sentiment de culpa quan veieu que la vostra orientació no canviava. Em sap greu haver promogut que l’orientació sexual es podia canviar i defensat teories sobre l’orientació sexual que estigmatitzaven els pares. Em sap greu no haver-vos defensat que persones que públicament estaven al meu costat us han insultat dient-vos sodomites o coses pitjors. Em sap greu que, coneixent-vos tant bé com us conec, hagi fallat d’explicar públicament que els gais i les lesbianes són tan capaces de ser uns pares exemplars com les persones heterosexuals”. Exodus Internacional, s’afegia a altres organitzacions que havíen aplicat aquest tipus de teràpies.
Tot i així diferents organitzacions i autors segueixen defensant aquestes teràpies, tot i que l’associació Americana de Psiquiatria l’ha condemnat i rebutjat. Les teràpies reparatives de l’heterosexualitat només produeixen autoodi, exclussió i porten, moltes vegades, al suïcidi. És un tractament psicològic amb un alt contingut de fe religiosa que tracta l’homosexualitat com una malaltia, malgrat que l’Organització Mundial de la Salut va excloure l’homosexualitat com a malaltia el 1990.
Diferents persones han denunciat aquestes pràctiques, en primera persona, i mentre en alguns països avancen en la legislació, com ara als EUA, a l’estat de Califòrnia, per a prohibir aquestes falses teràpies, fa tan sols 2 anys un polític destacat com Duran i Lleida va defensar-les.
Actualment hi ha una important iniciativa a change.org, impulsada per Alec Fisher, un estudiant a qui Marcus Bachmann (espós dela congressista nord-americana Michele Bachmann- va aplicar la teràpia quan era adolescent. Aquesta petició demana que no s’apliqui la teràpia, de forma especial a nens i nenes, i ja ha aconseguit 70.000 signatures. Fisher també ha impulsat un projecte de llei i ha realitzat un interessant documental sobre la discriminació LGTB i el buylling en la que denúncia aquestes situacions.
Hi ha moltes reparacions a fer al col·lectiu LGTB, moltes reivindicacions pendents de fer realitat, però aquesta reparació no ens cal, no la volem.
