Estimada senyora
EDITORIAL
La invisibilitat del col·lectiu ha estat una constant. Viure a l’armari era (i és) una cosa possible per a les lesbianes i els gais, mentre que per les persones del col·lectiu trans viure la seva identitat de gènere és un pas cap a la visibilitat plena, sense matisos. La violència, les agressions i les dificultats eren, i són, per a tot el col·lectiu, per a les persones trans hi ha encara discriminacions afegides. En ple franquisme, es pot recordar una pel·lícula, del 1971, com “Mi querida señorita” en la que es recollia l’evolució, l’obscurantisme i el drama de la vida d’una persona trans, amb final feliç, com toca a una pel·lícula.
Però el dia a dia d’una persona trans no és fàcil. Hi ha d’entrada el reconeixement d’una identitat distinta al cos en què es viu i, a partir d’aquí, tots els entrebancs socials i legals així com l’exclusió de les que són objecte.
El Partit Popular, va argumentar, al plenari de Ciutat Vella, que era discriminatori que la glorieta del parc de la Ciutadella s’anomenés de la “transsexual” Sònia, donat que era marcar-la per la seva condició sexual i perquè, des del PP, creien en l’anonimat. Un anonimat en el que han viscut i viuen moltes persones trans que quotidianament pateixen la invisibilització i la violència, la discriminació i el no reconeixement.
El mateix PP és el que ha denegat asil polític a Yasira, una transsexual de Panamà que ha estat assetjada els darrers 13 anys per la policia del seu país. Des dels 17 anys ha patit detencions policials i va ser en una d’elles, l’any 2000, que va patir una agressió brutal, tortura i detenció durant dues setmanes fins que la seva mare va pagar una multa i va poder sortir. Les vexacions s’han repetit des de llavors, i Yasira va decidir fugir del país i demanar asil polític a l’Estat espanyol. Segons la resolució del Ministeri de l’Interior “en els informes de diversos organismes internacionals consultats via internet no hi ha una menció explícita del col · lectiu LGTB com a grup de risc“
Aquesta negació de discriminació, aquesta manca de sensibilitat cap al col·lectiu, aquesta negació de la persecució ideològica per identitat de gènere (recollida per primer cop el 2009 en la llei d’asil) són una resposta més del PP i del seu ministre estrella, l’’homòfob Jorge Fernández Díaz.
La seva sensibilitat humana és dubtosa, la seva militància en el cristianisme més integrista coneguda i la seva inflexibilitat i crueltat, possiblement, passaràn a la història. El col·lectiu LGTB ha demanat la seva dimissió, ara tenim un argument més per refrendar la demanda.
