«Hem guanyat per pallissa però ara s’ha de gestionar el canvi i de reconèixer la diversitat»

Per Carme Porta

Entrevistem Maria José López Plaza activista feminista i lesbiana a Santiago de Xile per refexionar sobre la recent victòria de l’referèndum que enterra la constitució de Pinochet. Treballa com a productora cultural en teatre, dansa i cultura tradicional.

Fa un any es va acordar fer un referèndum sobre la constitució aprovada en etapa de Pinochet. Quin és el context de les lluites d’aquest any i com ha participat el moviment LGTBI?

Prèviament hi ha hagut el que s’anomena el despertar social, hi havien moltes manifestacions respecte als fons de pensions, però mai es tocava el tema, mai aconseguia encaixar el moviment LGTBIQ+ en aquests espais, perquè crec que com a cultura encara estem tractant de reconèixer a qui tenim al costat. Les manifestacions de la comunitat LGTBIQ+ eren el Dia de l’Orgull o el dia 8 de març, que eren els espais en què es fa visible, per què no hi havia un altre espai en què es pogués incloure. Hi ha organitzacions que tracten els temes de de la comunitat LGTBIQ + però són organitzacions que són neutres, no s’involucren molt i, d’altra banda, representen molt més la figura del gai, de la trans dona que no pas de les lesbianes, de les dissidències , de les persones no binàries. Quan s’han tocat els temes de LGTBIQ+ s’aborden des de la perspectiva gai. El patriarcat sempre ha estat aquí. Quan esdevé l’explosió d’octubre està tot molt a flor de pell. La comunitat estava com en realitat ho hem viscut sempre, com sempre hem estat marginats. Ara som una part més d’aquesta gran explosió, perquè els conflictes que hi ha al territori de Xile, són molt transversals d’identitat, de gènere i en realitat són de drets humans. La Constitució té molt arrelada la figura capitalista de l’extractivisme, el patriarcat i el masclisme. No tenim com a dret humà el suport o que s’encarreguin de cuidar-nos. Ni tampoc tenim drets constitucionals que s’encarreguin de tenir cura de la natura. I això, al menys al meu parer, està massa lligat.

Quin ha estat el paper de el moviment LGTBI respecte als canvis que s’exigien?

La demanda ha estat que l’estat reconegui la diversitat que existeix en el seu territori i des d’aquí que es pugui amplificar en els seus recursos i les responsabilitats envers la ciutadania. A partir d’aquí demandes com l’educació sexual integral i de salut perquè no es continuïn morint persones per poques cures o desconeixement. Segueixen existint molts lesboodis, s’assassinen moltes lesbianes, molts homes trans i amb tot el que està succeint hi va haver reacció de la ultradreta i ha caigut amb tota la seva força sobre la comunitat LGTBIQ+. La demanda més forta és que se’ns reconegui perquè no ens matin i aquí coincideix amb el moviment feminista. Però també hi ha altres demandes derivades: habitatges per al col·lectiu, drets reproductius, avortament, etc …

Les mobilitzacions han estat massives i populars en un moment de creixement de les desigualtats, la repressió ha estat forta, com ha afectat tot això a l’col·lectiu LGTBI?

Les dificultats estan en l’àmbit laboral, en l’habitatge i en la salut. No hi ha un reconeixement i ara que moltes persones s’han quedat sense feina aconseguir un lloguer sent trans, per exemple, en un país en què ens deixem influir tant per l’aparença tenen moltes més dificultats. En termes de repressió, a part del que ha passat aquests dies, no hi ha respecte dels drets humans bàsics: no tenir un habitatge digne, ni accés a la salut o a la feina, que no acceptin la teva identitat sexual o de gènere. La repressió policial és constant i ha estat transversal. El desequilibri econòmic generat per la pandèmia ha estat gran; era difícil l’acceptació de la dissidència sexual i de gènere en les empreses i això les portava a tenir treballs independents: en l’àmbit artístic o cultural que són àmbits molt afectats per la crisi. Tot i així s’ha generat més comunitat, més col·lectius units per superar aquest moment juntes.

Amb el triomf de l’canvi s’obren expectatives. El lema era “Xile desperta” és el moment d’avançar cap a un reconeixement ampli dels drets LGTBI a Xile?

M’agradaria creure que sí però per ara hi ha una part important de la comunitat LGTBIQ+ que no creuen en el procés perquè segueix sent binari i, a més, molt partidista. Més enllà d’aquesta victòria de la convenció constitucional no s’acredita que hi hagi d’haver representativitat real. La crisi que estem vivint més enllà d’aquest referèndum és qui ens representarà en tots els aspectes, aquí la pressió va cap als partits que ja tenen tot planificat i no estan integrant a persones de la comunitat LGTBIQ+ per posar les vivències de cadascuna en la nova constitució. Hi ha molts col·lectius que s’aparten d’aquest procés i no volen participar, és comprensible, però amb aquesta actitud difícilment estarem representades en el nou procés. Hi ha molt a reflexionar al respecte i massa dubtes sobre qui formarà part i qui s’integrarà a les taules de treball. Hem de seguir dialogant, construint i qüestionant per què sinó tindrem més del mateix. Pot ser una molt bona oportunitat però per ara no crec que ens beneficiï.

No pot ser un trampolí per millorar? Una ruptura democràtica que obre una oportunitat interessant per avançar en els drets?

Si, si clar, per poder arribar al reconeixement abans haurem de passar per molts questionaments de l’estat patriarcal. La tasca de la ciutadania és supervisar que aquests processos es duguin a terme de forma representativa, el més representativa i àmplia possible i sense corrupció. És interessant que tornem a ser ciutadania activa, encara que segueixen existint traves per poder involucrar-nos políticament en decisions com aquestes. Per exemple hi ha persones que no tenen aigua perquè està en mans d’empreses, com poden involucrar-se en un procés polític si han de lluitar per la seva supervivència? És un país centralista i hi ha massa invisibilitats i per arribar a una representativitat real cal trencar-les i per això hem d’estar, protestar, exigir. Hem guanyat per pallissa però ara s’ha de gestionar el canvi i reconèixer la diversitat. És un treball costós i cal regenerar la comunitat, de reconèixer-nos i parlar de politica humana, no partidista, de fer-nos responsables i sentir-nos part de la societat realment.