Doctor Doctor, em trobo incongruent Què faig?
Em trobo moderadament contenta. He passat de tenir disfòria a tenir incongruència amb la meva identitat de gènere, o amb la meva sexualitat. No obstant això jo ho sento com una manera de viure.
En aquests dies vivim una eclosió d’opinions, articles, idees i maneres de veure el que l’OMS ha canviat. Estic passant per diferents estats sobre aquesta “notícia” en veure a diverses persones trans* que opinen sobre aquest pas, passet, triomf… i em costa posicionar-me.
Segons el “ICD-11-HA60 Gender incongruence of adolescence or adulthood” es parla de termes com incongruència marcada i persistent, gènere experimentat, disconformitat amb característiques sexuals del sexe assignat … Com va dir Yuliuva Hernández, “Parlar de gènere, significa” desnaturalitzar essencialitats “atribuïdes a les persones en funció del sexe anatòmic, en el procés de construcció han estat les dones les menys afavorides en les relacions socials homes-dones com a pensament binari que caracteritza a la generalitat de les cultures, atribueix al “natural” el que desvaloritza en el parell d’oposats naturalesa-cultura. “
En contextos mèdics seria molt complicat introduir la parella d’oposats “natura-cultura” per donar continuïtat a tot el que ja tenim avançat per part de tots els moviments trans*. I tal com diu Amelia Valcárcel, “El feminisme és un internacionalisme“, podem aplicar que els moviments trans* són també internacionalisme, i aquestes cadenes trenquen per la baula més feble.
Parlar des de països que tenen una sanitat universal que tenen coberts certs beneficis mèdics i quirúrgics, i posen al servei de les persones trans* un ventall de possibilitats per modificar el cos, ens ha de fer reflexionar.
I ens ha de fer reflexionar que les decisions que es prenen a nivell internacional, tenen repercussions a nivell internacional. No és el mateix ser trans* a Nicaragua que a l’Aràbia Saudita, no és el mateix ser trans* a Tailàndia de ser trans* a Espanya. Aquest fet estructural és un internacionalisme que afecta de forma molt diferent depenent del lloc on hagis nascut. Ens maten, en molts països ens maten pel fet de ser trans*, digui el que digui l’OMS. Perquè un metge nord-americà atengui les peticions farmacològiques d’una persona trans*, a través d’una assegurança mèdica privada, sinó estem reflectides dins el CIE, tinc els meus dubtes sobre com seria aquesta atenció.
¿Sortir del CIE o sortir del DSM, a nivell internacional, assegura que totes les persones trans* de tot aquest planeta continuaran tenint l’assistència que desitgen? No sabria respondre. La lluita ha de continuar perquè puguem universalitzar tots els drets adquirits, i que aquests puguin ser universalitzats per a totes les persones trans*, independentment del seu origen.
I que aquests drets no depenguin d’una o altra patologia. Que aquests drets siguin universals, que aquesta lluita sigui per visibilitzar, que l’imaginari social assimili que els nostres avenços són avenços per a tothom. Que la nostra manera de viure no és només la nostra forma de viure, que és una diversitat cultural més, que és un enriquiment social que ens beneficia a tots i totes.
Jo voldria que no haguéssim de viure una “transició”, jo voldria una societat que ens reconegués tal com som… amb la nostra corporalitat. Que el gènere no tingués res a veure amb el cos.
