“El nacionalisme també ha parasitat el moviment lgtb a Catalunya” per Ramón Lugo Silva

L’esdeveniment que s’ha planificat a Catalunya per al proper 1 d’octubre i que els seus organitzadors anomenen “referèndum” és una manifestació més de l’estat de submissió que pateix una part de la societat catalana, majoritària segons les últimes eleccions autonòmiques, de part d’una altra part que, sense ser majoritària, controla el Parlament (i per tant la Generalitat) per obra i gràcia d’un sistema electoral injust que atorga major representació a circumscripcions de menor població, trencant la regla bàsica d’1 elector = 1 vot.

Una de les característiques del nacionalisme és el seu afany per uniformitzar la societat en la qual s’implanta o busca implantar-se. Això és una tasca molt més complicada en temps com els actuals en què el desenvolupament de les comunicacions (satèl·lits, xarxes socials, abaratiment de viatges en avió) i la fluïdesa dels moviments de persones ens han portat a societats obertes, plurals, crítiques . L’esforç del nacionalisme, en aquest cas del nacionalisme català, perquè d’això és del que estem parlant aquí, es multiplica. Una evidència? L’agosarat treball d’imposició de l’idioma català com l’únic utilitzat a Catalunya. Ho han tingut molt cru en una col·lectivitat fonamentalment bilingüe i multicultural. Però no desisteixen en la seva obstinació acudint fins i tot a l’expedient de multar els comerciants, la majoria més aviat petits, que retolin l’anunci dels seus negocis en castellà. Així les gasta el nacionalisme català. O imposant el català com a únic idioma d’escolarització.

I en aquesta croada per uniformitzar la societat d’acord amb els patrons del catalanisme o del que ells creuen que és ser català avui, més que per estratègia política que per convicció sobre els drets humans de les minories, han penetrat el moviment lgtb de Catalunya i ho han sabut captar amb subvencions a canvi de doblegar-se al nacionalisme. No hi ha a Catalunya organització lgtb que no operi gràcies als subsidis de la Generalitat o de l’Ajuntament de Barcelona, ​​ciutat on es concentra la força del moviment lgtb que, com sabem, és allà, a les ciutats grans, on creix. La contraprestació ha estat plegar-se al independentisme, que ha posat en marxa, convenientment, la seva retòrica victimista contra l’opressió, sobre la llibertat, la independència, l’autodeterminació. I, bé perquè els ha convençut aquesta retòrica romàntica pròpia dels nacionalismes, bé perquè cal tenir recursos per poder lluitar (el fi justifica els mitjans), el moviment lgtb català es va lliurar als braços de l’independentisme. Com gairebé tota organització gremial o causa més o menys organitzada a Catalunya.

A la pràctica, també pel que fa al moviment lgtb, el nacionalisme ha dividit la societat catalana: un seguit d’organitzacions fortament subvencionades pels organismes públics i l’altra part integrada en el que s’ha donat a cridar “majoria silenciosa” que no té accés a aquestes organitzacions, si s’és molt militant, o es té accés si simplement calles i fas servir els serveis i la plataforma que proveeixen. És el que hi ha.

Ramón Lugo Silva
Llicenciat en Periodisme
MSc en Psicología Social (UCV, Caracas)
Máster en Societat de la Informació i el Coneixenent (UOC)