Estem de moda?

Sembla que sortir de l’armari comença a semblar una moda. Ellen Page, la protagonista de Juno, es va identificar públicament com a lesbiana i això ha esdevingut en el marc de les olimpíades d’hivern a Rússia que ha vetat per llei la “propaganda homosexual” i obliga a les persones LGTB a tornar a l’armari, un armari amb clau i forrellat.

Per altra banda, dones del món de l’esport també van sortint de l’armari (Casey Stoney, capítana de la selecció anglesa de futbol, darrerament), reconegudes artistes també ho han fet (Portia de Rossi, actriu, Ellen deGeneres, showwoman, Jodie Foster, actriu, Elena Anaya, actriu… en els darrers anys) i d’altres han mostrat obertament el seu compromís i suport al col·lectiu amb petons en públic, o en la ficció, o videoclips on escenifiquen relacions homosexuals (és el cas de Shakira i Rianna, Madonna, Britney Spears, Cristina Aguilera, Jennifer Aniston o Winona Ryder, per posar alguns exemples).

Semblaria que ser lesbiana és una moda. O sortir de darrera les persianes i mostrar-nos com som es consideraria una moda. Però no es valora el que costa donar la cara, el que costa sortir de la invisibilitat volguda o forçada. Sortir públicament i donar la cara, convertir-se en referent per moltes altres dones que pateixen discriminacions per la seva orientació sexual, que escenifiquen amors heterosexuals o que amaguen la seva parella per por a la violència i l’exclusió. És un acte de valor incalculable, no pas una moda. Treuen valor a un acte valent per minoritzar-lo per menysprear-lo, per menysprear-nos i seguir-nos excloent.

El que si que està de moda és la LGTBfòbia, els governs i les persones LGTBfobes surten dels seus caus i mostren el seu odi: Rússia, Uganda, Gàmbia… l’església catòlica colombiana que abandera una campanya contra “l’adoctrinament lgtb” en la llei d’educació. La cambra de representants d’Arizona aprova un projecte de llei que permetria a la gent amb negoci discriminar el col·lectiu LGTB i no donar-los servei. Els assassinats LGTBfobs a Brasil, Colòmbia, Nigèria… la LGTBfòbia és una realitat violenta que es mostra i creix. Una violència discriminatòria que crea exclusió i patiment a moltíssimes persones.

Ellen Page declarava “Estic cansada d’amagar-me. He patit durant anys perquè em feia por dir-ho. Però aquí estic avui, amb tots vostès, a l’altra banda de tota aquesta por que em va afectar mentalment i en les meves relacions”. Va declarar públicament allò més privat per fer-se visible i per mostrar el seu patiment en negar-ho, en ser negada, però també el patiment de tantes altres que són negades, que es neguen.

Sortir de l’armari no és fàcil, ni és una moda, però cal sortir massivament i convertir-ho en una realitat.

És tècnica en imatge fílmica. Ha treballat en diverses emissores de ràdio, televisió i publicacions escrites. També ha treballat com a gestora cultural. En el camp de la creació artística i ha participat en projectes audiovisuals i cinematogràfics. Va ser diputada al Parlament de Catalunya, regidora de l’ajuntament d’Esplugues i Secretària de Polítiques Familiars i Drets de Ciutadania a la Generalitat de Catalunya. Ha participat en les publicacions 20 anys de feminisme, Dones i Literatura. Present i Futur, Politiche familiari europee. Convergenze e divergenze, entre d’altres. Actualment és editora i cap de comunicació i col·labora en diferents mitjans LGTB i participa del projecte IDEMTV, amb dos professionals més.