Integrisme LGTBfòbic
EDITORIAL
Avui el Vaticà ha començat a reunir els seus cardenals en el conclave que ha de portar a l’elecció d’un nou lider. 115 cardenals elegiran el nou Papa que dirigirà les passes del catolicisme del segle XXI. A hores d’ara la divisió no està clara donat que ja no es tracta de cardenals “progressistes” i “conservadors” sinó de diferents visions sobre l’organització eclesiàstica. Es reuniran i , en grups d’afinitat, decidiran el futur de l’església catòlica.
Un futur que ve marcat pel discurs conservador que ja va iniciar el polonès Karol Wojtyla, anomenat Joan Pau II com a Papa, i va seguir el papa sortint, Benet XVI, que va mantenir el caràcter conservador que havia anat adquirint l’església catòlica i semblava el seu guardià.
El discurs LGTBfòbic de Joseph Ratzinger era anterior al seu papat i va seguir de forma agressiva, malgrat el seu caràcter teòric. Ha estat un papat altament conservador i negador dels drets de les dones i de les persones del col·lectiu LGTB. El mandat de Benet XVI ha estat altament ideològic, ha recuperat valors i pràctiques oblidades des del Concili Vaticà II (en el que, per cert, el va despuntar com un dels teòlegs joves amb un sentit de la reforma progressista que va canviar amb el temps) i ha tapat escàndols sobre els abusos sexuals de capellans i bisbes.
La renúncia de Benet XVI al papat va ser inesperada i, alhora, el seu discurs sorprenent. Ni la jerarquia eclesiàstica ni els i les practicants del catolicisme ni la societat en general esperava la renúncia i, molt menys, per les raons que s’endevinen darrere el seu críptic missatge. Ratzinger ens sorprenia amb una renúncia en dignitat i contra allò que representava.
El seu final ha estat sorprenent, poder inclús coherent amb una part del seu discurs teòric. Ha obert els ulls a molta gent de les males pràctiques de l’església catòlica i de què ni el poder diví, encara que sigui delegat, ho pot tot. La seva crítica ha dinamitat alguns fonaments del conservadorisme però ràpidament l’han reclòs i en pocs dies s’obliden les paraules i els fets i es reprenen les pràctiques i el discurs que ha caracteritzat el seu papat. Es tornen a fer públics escàndols d’abusos sexuals i tornen a ser al centre algunes de les persones que Ratzinguer havia apartat del càrrec en la seva coherència teòrica.
Ara 115 homes, que es diuen castos, verges i purs però que tenen sobre seu tots els escàndols de corrupció, d’associació amb la màfia, d’abusos sexuals… acumulats en tant que màxims representants d’una organització que ha demostrat estar corcada, sinó podrida, en els seus fonaments. El Papa sortint, malgrat el seu conservadorisme ho ha corroborat. Aquests 115 homes tornaran a decidir el futur del poder catòlic i les línies d’actuació prioritàries. La teologia crítica té ara una petita escletxa per fer-se espai, no li ho posaran fàcil malgrat hi ha moltes veus que critiquen les pràctiques i actituds poc cristianes de la jerarquia eclesiàstica, com a tot arreu una cosa és la base i l’altra els qui exerceixen el poder però el poder també pot ser un espai de creació de llibertat i d’expressió, tot i que no sembla que s’albirin canvis ni reformes significatives, al contrari, el discurs conservador, tancat, LGTBfòbic i el secretisme dels assumptes interns sembla que seguiran marcant el futur de l’església catòlica (com el d’altres organitzacions religioses). Aquells que volen ser la referència s’han convertit en allò que no hem de referir sinó com a mal exemple per al comportament social.
