Al meu centre salut tinc assignades prop de 1700 persones entre 15 i 100 anys, si apliquem un conservador 8% de població que pot ser lesbiana, gai o transsexual, em toquen 136. Però en canvi només em consta explícitament l’homo-trans-bi dunes 30 persones. En molts casos perquè m’ho han dit les mares o els pares i, sinó, després de preguntar-ho jo en un diàleg que semblava un joc d’endevinalles. Només en tres casos ha sigut per un comentari explícit.

Faré una confessió: una vegada, quan començava, vaig ficar la pota i vaig donar per feta una heterosexualitat en una pacient lesbiana….aix! hem vaig dedicar a analitzar la meva homofòbia internalitzada i vaig començar a preguntar directament a tothom per l’orientació i identitat sexual quan penso que pot ser important. La sensació que tinc és que si no ho hagués preguntat, no m’ho haguessin dit, encara que en la majoria dels casos, la informació era rellevant pel problema pel que consultava.

Perquè no es pregunta més? en la majoria dels casos per la consideració de que és un qüestió íntima, que es en general el que passa amb tot el que tingui a veure amb la sexualitat (també passa amb els diners, per això costa preguntar per la situació econòmica). De vegades perquè ni es contempla la possibilitat, com li passa a altres professionals en altres àmbits. Potser també perquè no tothom sap gestionar la resposta, com passa amb la violència de gènere. De totes maneres crec que també ens hem de preguntar: Perquè no ho diem més?

Tinc una amiga que cada vegada que te un daltabaix amorós va a veure a la seva metgessa de família a plorar una mica i a demanar-li diazepams. No li ha dit mai que és lesbiana, la metgessa tampoc li ha preguntat (la meva amiga és una mica fem i de vegades porta faldilles i tot). Jo li vaig preguntar que perquè no li deia…i em va contestar que es que veia a la seva metgessa una mica conservadora. A mi, que no sóc precisament gens fem, més d’una pacient m’ha preguntat pel meu marit….o sigui, que qualsevol dia, es troba amb la seva metgessa a un bar d’ambient i m’hauré de sentir allò de ‘ay! si yo lo fuera sabido…’.

Jo, a part de ser treballadora del sistema pública de salut, també en sóc usuària, no tinc mútua, i em vaig a les visites i els controls al centre de salut que em toca per barri. A la gine que em fa les revisions cada tres anys, ja li vaig dir que tenia relacions amb dones quan em va preguntar si tenia relacions sexuals. I no va tenir una combustió espontània ni res de res i la visita va tan ricament.

Així que des d’aquest fòrum animo a totes les bolleres a desarmariar-se amb la seva metgessa i infermera de família, matrona o ginecòloga que encara ens trobarem amb alguna sorpresa. Sobre tot perquè ningú farà la revolució per nosaltres. Si en algun cas hi ha una resposta poc adequada per part de professionals de la salut, no dubteu en fer-m’ho arribar.

Júlia Ojuel Solsona ha format part del Grup de lesbianes feministes de Barcelona, de la Comissió pel dret a l’avortament i del grup Dona i Salut al Moviment Feminista. És doctora en Medicina i treballa com a metgessa de família a la sanitat pública catalana. Té una filla de 9 anys i una mare de 86. Forma part de la Xarxa de dones metgesses i professionals de la salut.