Etiquetes Entrades etiquetades amb "homosexual"

homosexual

4078

Les retallades socials i de llibertats que s’estan produint a l’Estat espanyol són dels més durs d’arreu d’Europa i tindran dures conseqüències en tota una generació. Amb tot, si bé tots tenim clar que les retallades en sanitat i educació ens afecten directament, sembla que no siguen tan visibles quan aquestos es produeixen entre els drets del col·lectiu LGTB. Com que podem casar-nos, i el PP no s’ha atrevit a retirar la llei, semblaria que el Govern espanyol no estigués, també, retallant drets del nostre col·lectiu.

Recentment la Coordinadora LGTB de Catalunya ha aprovat la seua autodisolució i el moviment LGTB perd un dels seus referents històrics. Les persones LGTB perden una de les seues xarxes de relació i suport i estan, com a col·lectiu, una mica més desestructurats, amb les implicacions que això té per la defensa dels nostres drets. ¿El motiu de l’autodisolució? El pràctic desmantellament del Pla Nacional contra la SIDA del Govern espanyol ha deixat sense fons un dels serveis més importants de la Coordinadora: el 900 ROSA. Un servei d’atenció i assessorament per a persones LGTB i també en temes de prevenció del VIH i atenció a seropositius, pioner a l’Estat espanyol i que ha servit de suport a milers de persones arreu del territori espanyol. El nostre col·lectiu pateix una discriminació que ens invisibilitza, ens fa no tenir referents i patir solitud per sobre de la mitjana social. Aquest servei era un referent imprescindible i necessari. Una vida plena consisteix en això, en poder desenvolupar la pròpia amb referents i suports, i sense pors. Moltes persones LGTB ho passaran pitjor sense el 900 ROSA.

Les paraules de la ministra de Sanitat espanyola Ana Mato, “la falta de varón no es un problema médico”, s’han convertit, malauradament, en projecte de llei. La iniciativa exclou de la sanitat pública els tractaments de reproducció assistida per lesbianes emparellades i les dones soles (siguin heterosexuals, bisexuals o lesbianes). Oblidem-nos, per un moment, de si són de dretes i esquerres o de l’origen franquista del PP. El problema no és aquest: va molt més enllà. El que està ocorrent és molt més greu. Amb aquest de sobèrbia heterocentrista i menyspreu més absolut a la diversitat, Mato està negant el dret a les lesbianes amb parella i a les dones soles (heterosexuals, lesbianes o bisexuales) a desenvolupar una vida plena si volen ser mares.

Des del govern espanyol ens estan retallant el dret a viure, el dret a tenir projectes vitals, el dret a ser diferents. Estan, fins i tot, buidant els únics drets que ens mantenen. El matrimoni igualitari permet casar-se i tenir fills, però les lesbianes ho tindran més complicat per ser mares.

Si, si, ens podem casar. Ho recordem! I poder casar-se té un valor simbòlic important i normalitzador però no és la garantia dels nostres drets com a col·lectiu, del nostre dret a ser lliures i desenvolupar el nostre projecte personal de forma plena. La llàstima és que un avanç com el matrimoni igualitari estiga servint de coartada al PP per dir que no són hostils al nostre col·lectiu i per amagar que retallen els nostres drets.

 

 

 

 

 

 

 

3844

La Transfòbia, en tant que discriminació, té una de les seves manifestacions més clares en el mercat laboral. Si bé la invisibilitat del col·lectiu en aquest àmbit ha estat deguda a la seva exclusió, gairebé total, del mateix, actualment ens trobem davant de reivindicacions clares dels drets laborals. El grup LGTB de UGT va debatre el tema en unes jornades, per tal d’aprofundir en les estratègies d’actuació.

 

 

Les actituds discriminatòries es troben arreu , però és a la feina on de forma, moltes vegades indirecta, es vulneren els drets. En aquest sentit, Santos Félix, ex-vicepresident del Consell Nacional LGTB i representant a l’Òrgan Paritari del Pla d’Igualtat (OPPI) de la Funció Pública de la Generalitat, destaca la necessitat d’impulsar protocols que combatin aquesta discriminació.

El dret al treball és un dels principis fonamentals dels drets humans que també es troba recollit als Principis de Yogyakarta que destaquen la necessitat de desenvolupar la legislació i les mesures pertinents per eliminar les discriminacions per orientació sexual o identitat de gènere per tal de facilitar l’accés al lloc de treball i contrarestar les actituds discriminatòries.

3443

El grup LESCAT organitza aquest divendres 13 i dissabte 14 de desembre les VI Jornades de visibilitat lèsbica. Aquestes jornades volen ser un referent en el moviment LGTB pel que fa a les dones lesbianes i bisexuals. L’objectiu de les jornades, és el d’establir estratègies per a la visibilitat de les dones lesbianes. Els temes que s’analitzaran formen part dels ja plantejats a les jornades anteriors, en les que ja es va mostrar la preocupació sobre la vulneració dels drets sexuals i reproductius de les dones i, en concret, de les lesbianes.

 

 

Júlia Ojuel és una activista LGTB i professional de la salut que ens planteja aquest tema, exposant els debats, els reptes i les reivindicacions pendents. Rosa Almirall, ginecòloga i responsable del programa TRANSSIT, planteja també la invisibilitat de les dones que tenen relacions amb dones en els serveis de salut tot explicant les estratègies professionals i la necessitat d’empoderament. En aquest sentit l’empoderament com a dones lesbianes és un dels temes importants que hi ha sobre la taula de debat. En la mateixa línia, un altre dels objectius de la jornada és poder analitzar el paper de l’associacionisme lèsbic, la situació actual de crisi i la necessitat de treball en xarxa.

 
Curtmetratge: “¿Cuál es la diferencia?”

 

3305

EDITORIAL

L’aposta que alguns col·lectius d’inspiració cristiana i polítics conservadors fan per les teràpies reparatives per al col·lectiu LGTB, són un motiu d’alerta social i sanitària. S’ha demostrat que aquestes teràpies no són sinó tortures de diferent intensitat a les que s’apliquen principis conductistes, per tal d’inhibir el desig amorós i sexual vers les persones del mateix sexe.

Fa uns mesos, l’associació cristiana Exodus Internacional va emetre un comunicat en el que demanava perdó a les persones que s’havien acollit, durant trenta-set anys de pràctica, a aquestes teràpies, destacava que no eren efectives i reiterava el seu compromís de deixar de practicar-la i convertir-se en una “nova organització més cristiana i acollidora”. Després d’anys de crítiques a l’aplicació de la teràpia, el President de l’associació reconeixia en una carta “Si us plau, sapigueu que em estic molt penedit. Em sap molt greu el dolor i el mal que molts de vosaltres heu sofert. Em sap greu que alguns de vosaltres hàgiu hagut de passar-vos anys lluitant contra la vergonya i el sentiment de culpa quan veieu que la vostra orientació no canviava. Em sap greu haver promogut que l’orientació sexual es podia canviar i defensat teories sobre l’orientació sexual que estigmatitzaven els pares. Em sap greu no haver-vos defensat que persones que públicament estaven al meu costat us han insultat dient-vos sodomites o coses pitjors. Em sap greu que, coneixent-vos tant bé com us conec, hagi fallat d’explicar públicament que els gais i les lesbianes són tan capaces de ser uns pares exemplars com les persones heterosexuals”. Exodus Internacional, s’afegia a altres organitzacions que havíen aplicat aquest tipus de teràpies.

Tot i així diferents organitzacions i autors segueixen defensant aquestes teràpies, tot i que l’associació Americana de Psiquiatria l’ha condemnat i rebutjat. Les teràpies reparatives de l’heterosexualitat només produeixen autoodi, exclussió i porten, moltes vegades, al suïcidi. És un tractament psicològic amb un alt contingut de fe religiosa que tracta l’homosexualitat com una malaltia, malgrat que l’Organització Mundial de la Salut va excloure l’homosexualitat com a malaltia el 1990.

Diferents persones han denunciat aquestes pràctiques, en primera persona, i mentre en alguns països avancen en la legislació, com ara als EUA, a l’estat de Califòrnia, per a prohibir aquestes falses teràpies, fa tan sols 2 anys un polític destacat com Duran i Lleida va defensar-les.

Actualment hi ha una important iniciativa a change.org, impulsada per Alec Fisher, un estudiant a qui Marcus Bachmann (espós dela congressista nord-americana Michele Bachmann- va aplicar la teràpia quan era adolescent. Aquesta petició demana que no s’apliqui la teràpia, de forma especial a nens i nenes, i ja ha aconseguit 70.000 signatures. Fisher també ha impulsat un projecte de llei i ha realitzat un interessant documental sobre la discriminació LGTB i el buylling en la que denúncia aquestes situacions.
Hi ha moltes reparacions a fer al col·lectiu LGTB, moltes reivindicacions pendents de fer realitat, però aquesta reparació no ens cal, no la volem.

 

 

3943

EDITORIAL

Tom Daley, un saltador de trampolí de 19 anys -medalla d’or en el Campionat Europeu de Natació de 2008 i medallista olímpic-, ha fet un salt endavant i ha sortit fora de l’armari. Tot i que la majoria de mitjans parlen d’homosexualitat, en les seves declaracions parla més ben aviat de bisexualitat ja que afirma que sent atracció sexual per homes i per dones. Ha fet l’anunci a través de Youtube amb un missatge personal i directe i que en el moment de tancar aquesta editorial tenia gairebé dos milions de visites. Si era homosexual o no era una qüestió que ja li havien plantejat a diferents entrevistes. En elles afirmava que no li importaven els rumors perquè no ho era. Daley ha volgut amb aquest vídeo i, d’una vegada per totes, acabar amb les especulacions. L’esportista afirma, que si bé s’ha sentit mal per haver d’ocultar-ho, no li ha estat fàcil dir-ho. I, alhora, repeteix amb una gran naturalitat que és molt feliç amb un noi.

Des d’IDEMTV respectem el dret de cadascú de fer visible o no la seua orientació sexual. Pensem que no és una condició que s’haja d’amagar, ans al contrari, però entenem que hi ha circumstàncies que fan difícil viure obertament la pròpia condició sexual. Amb tot, ressaltem la importància de tenir referents LGTB de lideratge i personatges públics. És important també que aquests estiguen entre totes les professions i col·lectius socials. El col·lectiu LGTB és plural i divers, i així s’ha de reflectir en la seua imatge pública. Per això, saludem la valentia de Daley en un món com el de l’esport on resulta tan difícil sortir de l’armari: de fet no hi ha pràcticament referents. Anys de masclisme i LGTBfòbia ho expliquen. Amb tot, hi ha espai per l’esperança: que un esportista tan popular haja dit que té un parella del seu mateix sexe d’una forma tan natural i positiva és signe de que les coses, si més no, comencen a canviar.

Per la nostra part, només ens queda afegir que esperem més salts de trampolí com aquest i que per nosaltres es pot penjar una altra medalla per la seua sortida de l’armari.

 

 

Estem xerrant amb el professor del meu fill. És l’entrevista de rigor per veure com va tot, si es comporta, si se’n surt amb les matèries, si té bona relació amb les companyes i companys i amb el professorat. Es tracta d’una reunió molt necessària que esperem sempre amb ganes, encara que ara ja siguin grans, perquè ens permet intercanviar informacions sobre un aspecte tan important de la vida dels nostres fills com és, el temps que passen a l’escola, els aprenentatges i continguts i les relacions interpersonals que hi tenen lloc.

En un moment donat parlem del treball de recerca que està fent. Ha triat el tema del bullying lgtb al seu institut. Bon tema ens diu el professor. Nosaltres l’hem ajudat a preparar unes enquestes vàlides per passar a l’alumnat del seu curs, i comentem que porta bé la gestió dels terminis. I de repent ens pregunta: “per cert, i això de lgtb què significa exactament?”. Bombaaaaa. No és possible! Som lesbianes reconegudes i visibles, els nostres fills i filla han incorporat en el seu llenguatge les paraules transsexual, gai, i lesbiana de forma totalment transversal. Als mitjans de comunicació surt, potser no tan com voldríem, però surt. I un professor d’institut d’aquest món avui, no sap què volen dir les sigles LGTB. Evidentment li ho expliquem, però amb la boca petita i no sabent cap a on mirar, com si la vergonya de la seva mancança fos nostra.

I evidentment també, aconsellem al nostre fill que incorpori a la seva enquesta, una pregunta per determinar el grau de coneixement de l’alumnat de secundària del significat de les sigles LGTB. No fos cas que l’enquesta fos un fracàs total per incomprensió del vocabulari de partida.

Això em recorda una altra situació que ha quedat en els annals de les anècdotes de la nostra associació, la FLG-Famílies Lesbianes i Gais quan, en motiu dels preparatius de la 2a Trobada Europea de Famílies LGTB – Catalunya 2012, amb una companya anàvem de despatx en despatx explicant el nostre projecte i demanant suport i diners. De reunions d’aquestes en vam fer moltíssimes i tot s’ha de dir, una situació tan flagrant com aquella que vam viure, no es va tornar a repetir. Resulta que al llarg de la conversa, el nostre interlocutor, com aquell qui no vol la cosa, ens explica que a comarques estan molt farts del centralisme barceloní, i que si aquella B del final volia dir Barcelona, doncs que no els feia gaire gràcia francament. Vam trigar una mica a reaccionar, ens vam mirar totes dues, i la nostra comunicació no verbal va ser intensíssima en aquelles fraccions de segon. Noooo! No vol pas dir Barcelona! Vol dir bisexuals.

I la broma la vam fer després, quan un company molt agut ens il·lustrava fent-nos veure que li podíem haver dit que de centralisme res. A aquell bon home, a aquell funcionari amb càrrec a la Generalitat del meu país, li podíem haver dit que de centralisme res ja que Barcelona va l’última i que el significat complet és L de Lleida, G de Girona, T de Tarragona i B de Barcelona. Encara riem ara. O plorem…

Ens adonem que havíem d’haver començat la reunió explicant l’abecedari. Que massa sovint encara ens trobem havent d’explicar què és una família lesbiana, o sigui, una família de mares lesbianes; o una família gai, o una família transsexual, o sigui una família amb mare/s/pare/s transsexuals. En som molt conscients. La gent té certa confusió i necessita que li explicitis que som adults homosexuals i/o transsexuals que tenim fills. Però haver d’explicar el significat de LGTB és realment inadmissible.

Fins quan tanta ignorància? Ja no és homofòbia, no és una falta de respecte voluntària. És pura ignorància. I em pregunto en quin món viuen? Però és clar, no arreglem res tirant la pilota al seu camp. Perquè el seu món és el nostre món. Em cal veure què està fallant. Fer una diagnosi d’aquestes situacions em permet buscar-hi solucions. Reconec que els mitjans fa temps que usen les sigles LGTB, i que el moviment també. Però un sector de gent encara no sap què volen dir. I els dos exemples que he citat corresponen a persones a les que se les pressuposa lectores de premsa o, si més no, que estan al dia de les notícies d’actualitat ja sigui mitjançant la televisió, la ràdio, el twitter, facebook o altres xarxes socials. Però no ha estat suficient perquè el missatge els arribi i hagin pogut fer aquest petit aprenentatge. No estem parlant de professionals allunyats de la realitat socioeducativa d’aquest país, sinó tot el contrari. Em consolo pensant que potser han estat dos casos aïllats? Més val que no. Això seria posar el cap sota l’ala.

La conclusió a la que arribo és que encara ens falta fer més pedagogia de la causa lesbiana, gai, transsexual i bisexual. Sí, amb totes les lletres. La visibilitat és necessària però cal posar-hi noms. No podem donar per assolits certs apriorismes i creure’ns vivint en una societat culta i educada, coneixedora de la diversitat dels seus membres. Ens cal explicar constantment qui som, què fem, i com s’anomena el col·lectiu del qual formem part. El llenguatge és important.

És el que a la nostra entitat en diem, començar per la lliço d’alfabetització.

 

Elisabet Vendrell és llicenciada en Biologia i professora universitària. És membre de l’associació de Famílies Lesbianes i Gais des del seu inici el 2001, entitat de la que ha estat Presidenta des del 2005 fins el 2012; també va presidir la FLG-Asociación de Familias LGTB d’Espanya des del 2009 fins el 2012.

Va ser la primera Vicepresidenta del Consell Nacional de Lesbianes, Gais, Dones i Homes Transsexuals i Bisexuals de Catalunya, així com Coordinadora de la Xarxa Estatal d’Associacions de Famílies LGTB d’Espanya i Secretària de la Federació de Famílies Plurals de Catalunya.

3380

Govern i oposició discrepen en si s’han d’assumir i qui les hauria d’assumir

La mort de Juan Andrés Benítez el passat 5 d’octubre ha aixecat polèmica social i mediàtica i ha danyat la imatge dels Mossos d’Esquadra. Els diferents videos i proves que han sortit a la llum han fet que la jutgessa que porta el cas hagi imputat a nou mossos i l’autòpsia assenyala que la mort de l’empresari del Gaixample va ser de naturalesa homicida. S’han produït dues multitudinàries manifestacions al barri barcelonés del Raval, on es van produir els fets, i s’ha creat una plataforma ciutadana per demanar que s’aclareixin els fets. El moviment antiSIDA i LGTB han presentat una denúncia pel comunicat del Sindicat de Polícies de Catalunya sobre el cas que consideren serofòbic. ACEGAL, entitat que representa a l’empresariat LGTB català i a la qual, ell pertanyia, ha donat la cara per preservar la seua imatge, i els seus representants han demanat explicacions a diferents instàncies governamentals.

 

 

Els partits polítics no han estat l’excepció en aquesta polèmica, però potser no se’ls ha escoltat tant. Per això des d’IDEMTV hem volgut parlar amb les sectorials LGTB dels partits catalans. I si bé, tothom lamenta la mort de Juan Andrés, en dóna condols als familiars, amics i socis d’ACEGAL i en demana l’aclariment dels fets, si en parlem d’assumpció de responsabilitats polítiques es genera una clara divisió entre els partits.

Hi hauria un bloc. Format per ICV i la CUP, que demanaria la dimissió tant del conseller d’Interior, Ramon Espadalé, com del director dels Mossos d’Esquadra, Manel Prats. Des del PSC, només demanen la de Prats, tot i que de forma contundent. Tots tres partits creuen que s’ha reaccionat molt tard a uns fets que consideren greus.

En aquest sentit, Esquerra s’hi suma a la crítica per la tardança i n’afegeix d’altres. Des del PSC demanen la dimissió de Prats i una major transparència en el cos. Des de la CUP es posa també l’accent en els mecanismes de control i trasparència del cos policial català i crítica el que valorar com a “corporativisme”. La CUP remarca que no és l’únic cas i que cal un canvi de model policial. ICV recorda que anteriors governs havien apostat per un model de polícia que consideren més transparent. Des d’Esquerra, que té un acord de govern amb CiU, tot i que es considera que cal fer canvis en els mossos, creu que no cal precipitar-se en la petició d’assumpció de responsabilitats polítiques fins que no s’esbrine la veritat. Tot i això, el republicà reclama que s’investigui fins el final per poder modificar tot allò que no hagi funcionat correctament i castigar els culpables.

Convergència i la seua sectorial LGTB Convergais marquen la diferència, ja que no consideren que calgui assumir cap responsabilitat política, sinó investigar els fets, castigar els culpables si n’hi ha. Assenyala que un cos policial no és mai fàcil de gestionar i li consta que s’estan fent canvis de forma continuada per millorar el funcionament del mossos. Amb tot, es mostra crític amb la polèmica suscitada i amb l’actuació dels mitjans.

Des d’IDEMTV ens resta seguir informant de les novetats que apareixin tant del cas com de les reaccions socials, judicials i polítiques, sempre des del compromís amb el col·lectiu LGTB i des del rigor i el pluralisme.

3089

No ve mai bona anyada, diu la dita. La crisi econòmica ha amagat moltes retallades de drets socials que s’han denunciat abastament. També s’han frenat, o retardat, polítiques importants per al col·lectiu que són centrals i necessàries: la llei contra la LGTBfòbia, les polítiques educatives inclusives, sensibilització, atenció i prevenció de la SIDA…

Si bé els drets tiren enrere, amagat sota l’austeritat, les entitats estan al peu del canó, donant serveis, impulsant propostes, treballant en positiu per tal que els drets del col·lectiu LGTB seguissin sent a l’agenda política.

Però les entitats també necessiten un reconeixement. Un reconeixement polític de les propostes i del seu valor social, en forma de polítiques obertes i participatives, que donin protagonisme al moviment, però també es necessita un finançament just. Les entitats es troben en moments clau per a la seva pervivència.

Les entitats de lluita contra la SIDA i del col·lectiu LGTB han denunciat, en moltes ocasions, la manca de compromís de les diferents administracions per a la pervivència dels serveis que s’hi presten i de les pròpies entitats. Ara que són damunt la taula els pressupostos, cal parlar clar i reclamar un finançament just per a les entitats socials, per a les entitats del col·lectiu, un compromís de les administracions amb els moviments socials que permeti seguir avançant, seguir lluitant, seguir donant serveis a qui li calgui, seguir posant els drets del col·lectiu a l’agenda política.

3168

Queden pocs dies ja per l’1 de desembre, i s’ha de remarcar que s’ha convertit en una data imprescindible per visibilitzar la feina de les entitats de prevenció del VIH-SIDA però també de les que atenen als que han contret la malaltia. Un dia per visibilitzar la feina de tot un any. Un treball que té vàries vessants: la prevenció a partir de l’ús del preservatiu, el diagnòstic precoç, l’atenció als malalts i recerca mèdica per millorar l’eficàcia dels tractaments i reduir els efectes secundaris, així com per aconseguir una vacuna. Amb tot, el major problema, amb diferència, és l’estigma social que encara perdura que ve provocat, sobretot, per la desinformació, la por i el silenci que acompanyen a aquesta malaltia. No hem d’anar molt lluny per trobar exemples. El Sindicat de Policies de Catalunya va emetre un comunicat al voltant de la mort del Juan Andrés Benítez amb un contingut serofòbic, que el moviment LGTB i anti SIDA s’han decidit a denunciar, que donava informació que pertanyia a la seua privacitat i que, a més, era errònia.

La desinformació sobre la situació actual en que es troba la malaltia, quines són les eines per a la seua prevenció i la culpabilització dels malalts són l’origen d’aquest estigma. La discriminació i la invisibilització dels portadors del VIH-SIDA els impedeix viure amb llibertat i de forma natural la seua malaltia que en moltes ocasions oculten per evitar ser discriminat. S’afegeix a les complicacions pròpies de la malaltia una pressió social i psicològica que agreugen els efectes emocionals que ja de per si pot tenir el VIH-SIDA. L’1 de desembre és, doncs, l’oportunitat, una de tantes, per al moviment antiSIDA per acabar amb la desinformació i visibilitzar els positius per acabar d’arrel amb l’estigma social que, malauradament encara existeix.

Durant la propera setmana, del 23 al 29 de novembre, us convidem a sumar-vos als actes que les diferents entitats del Comitè 1 de desembre organitzen.

 

 

 

 

 

 

http://www.comite1desembre.org/setmana-de-la-prova-del-vih/edicio-sp-vih-2013/

LLIBRES DE L'ARMARI

5588
Montse Marcet, llibretera i artífex de Lectors al tren! (lectorsaltren.cat), ens presenta la sèrie “La maleta de la Montse”, en què ella mateixa ens...

res a amagar d'anna boluda

ARTICLES D'OPINIÓ

26527
A les poques hores de l'atemptat contra la redacció de la revista, tot@s érem Charlie; a les poques hora de la massacre de París,...