Hem parlat en moltes ocasions de la necessitat de tenir referents. El millor és que aquests referents siguin persones LGTB que viuen de forma oberta i sense problemes la seua sexualitat. Es tracta de generar referents positius sobre la vida quotidiana d’un col·lectiu molt castigat per la discriminació. Amb tot, no és la única forma possible de generar-los. També cal sentir que la societat t’accepta i es posiciona al teu favor en un context on encara hi ha discriminació. Necessitem saber que estem en entorns segurs que ens respecten. L’esport és un àmbit que ha estat històricament LGTBfòbic, i les darreres olimpíades russes semblen haver recordat aquesta situació i la feblesa d’algunes conquestes que en realitat són molt recents. Calen, per tant, aliats, suport de la societat independentment de la seua orientació sexual.
Això és el que han promogut les associacions italianes LGTB, Arcigay i Arcilesbica i la Fundació Candido Cannavò en el partit amistós d’ahir entre Espanya i Itàlia (enllaç a la notícia publicada a Cáscara Amarga). Els esportistes són un referent dels i les joves i és important que s’hi sumen en contra de la LGTBfòbia. Tot i que l’adhesió es individual i hi ha hagut veus crítiques entre els seguidors, encara que només hi donaren suport alguns dels futbolistes ja ha estat un pas important -tot i que millorable- per a l’eradicació de la LGTBfòbia. Els petits passos, uns simples cordons multicolors, poden ajudar molt als adolescents, i no tan adolescents, per sentir que algú els hi dóna suport i que la seua vida mereix la pena. Podrien fer els jugadors del Barça una cosa similar? Esperem que algun dia sigui possible.