Dos cops a l’armari

EDITORIAL

Que el col·lectiu LGTB és divers és una evidència. Dones i homes tenim vivències diferents, persones de diferents cultures, de classe social diferent… la normalització de ser L, G,T o B és per a totes i tots igual? Doncs cada cop es fa més palès que no.

Moltes persones del col·lectiu viuen tancades a l’armari quan ja havien sortit o, sense haver sortit tenen dos portes al mateix armari. Persones migrants sense papers; persones grans que entren en institucions residencials o de cura diària; persones amb algun tipus de discapacitat, física, psíquica o sensorial… allò que surt de la dita “normalitat” pel fet de ser diferent en aspectes diversos com la sexualitat i el gènere o alguna altra circumstància social o de diversitat funcional, no troben la mateixa acceptació social. Les persones trans també troben, si hi cap, una clau més en aquesta cadena de discriminacions vers la normalitat de les nostres vides.

Ser LGTB, per a moltes persones, és sinònim de ser Gai, que sempre ha estat sinònim d’alegre, festiu, jovial…. I, poder per això, la normalització només es produeix quan s’és home, jove, alegre, sense problemes econòmics, de l’ètnia dominant… tota una sèrie de condicionants socials que ens porten a l’èxit.

L’ascensor social del sistema en què vivim funciona amb aquests condicionants i són els mateixos als que se’ns deixa accedir. Sortir de l’armari encara és difícil per a molta gent, sortir dues vegades és la única possibilitat per a una gran majoria.

La LGTBfòbia mata

Fa uns dies, el 5 de juny, ha fet un any de l’assassinat de Clément Méric. Un jove parisenc de 18 anys, gai, militant antifeixista i estudiant de ciències polítiques que va trobar la mort en l’atac que va patir, per part d’un grup d’ultradretans, a la gare Saint-Lazare de París. Va ser rodejat, reduït i colpejat fins quedar inconscient i va ingressar en coma irreversible a l’hospital, on va morir.

Clément és una víctima més de la LGTBfòbia, però no una qualsevol, el van atacar amb planificació i en una ràtzia d’atacs contra llocs d’ambient, en un moment d’avenços i reivindicacions dels drets del col·lectiu.
No podem oblidar les morts, però sobretot les vides, d’aquelles i aquells que han estat objecte d’atac de la LGTBfòbia. Els (seus) nostres drets, les (seves) nostres vides