La política surt de l’armari
Ahir Tammy Baldwin va ser elegida com a senadora als Estats Units. Aquest fet no seria destacable sinó fos la primera senadora obertament lesbiana elegida a la cambra de representants. Baldwin es presentava per l’Estat de Wisconsin i en el seu programa destacava la seva lluita decidida pel benestar i millora de la vida de les famílies, especialment les de classe mitja, així com les propostes socials, especialment en la sanitat pública i llur universalització, així com la lluita contra tot tipus de discriminació.
Ja el 1998 va ser la primera dona elegida per Wisconsin al Congrès dels Estats Units i la primera legisladora obertament homosexual. En la seva trajectòria política ha destacat la seva posició per un finançament adequat de la salut dels veterans, salut mental, educació i programes de capacitació laboral. Va donar suport a la reforma de préstecs estudiantils per finançar la universitat per tal de fer-la més accessible i assequible als i les joves de classe treballadora. Tanmateix es va oposar a la costosa guerra a l’Iraq i va denunciar els costos econòmics i socials de la guerra de l’Afganistan. És la impulsora d’una disposició inclosa en la Llei d’Assistència Assequible, que permet als joves a romandre en l’assegurança dels seus pares fins als 26 anys, el que ha ajudat a assegurar que 2,5 milions de joves a tot el país.
Així la trajectòria d’aquesta dona de 50 anys ha estat plena de propostes valentes i una actitud clara, sense amagar mai la seva orientació sexual. Però viure fora de l’armari no és habitual per moltes de les dones i homes que fan política des de les institucions i organitzacions polítiques.
Durant els anys 80 del segle XX el moviment LGTB va impulsar, en els països d’influència anglosaxona, l’outing com a forma de lluita i reivindicació en aquelles persones públiques que amagaven la seva sexualitat i que tenien actituds i impulsaven propostes anti-LGTB o, inclús, de caire homòfob. Aquesta pràctica va ser l’impuls per a moltes persones per sortir de l’armari i deixar d’ocultar la seva sexualitat.
Actualment, de forma visible cada cop hi ha més polítics, i polítiques, obertament gais i lesbianes, també comencen a mostrar-se i tenir espai alguns i algunes transsexuals, però tot i així no és un camí fàcil ni una opció generalitzada. Molts i moltes encara segueixen amagant la seva orientació sexual per por a perdre base electoral.
A l’Estat espanyol es visualitzen poc a poc persones que donen la cara pel col·lectiu i mostren públicament la seva orientació sexual, en podríem destacar alguns noms: Pedro Zerolo, Carla Antonelli , Angeles Álvarez i Jerónimo Saavedra a Madrid; Isabel Castelló al País Valencià; Miquel Iceta, Roberto Labandera, Toni Comín i Carme Porta a Catalunya; Jose Maria Mendiluce i Aitor Urresti a Euzkadi… són alguns noms però caldran molts més per seguir avançant cap a una igualtat real del col·lectiu LGTB i anivellar l’Estat espanyol amb altres països que tenen en primera línia política dones, i homes, obertament lesbianes i gais, com Jóhanna Sigurðardóttir, primera ministra d’Islàndia, o com Tammy Baldwin, senadora demòcrata per Wisconsin.
